REPTE DE NARRATIVA 428 (el clàssic). Seguim amb Bergman!

Una dona mig despullada. El ventre inflat i els pits d'una mida considerable queden a la vista. No hi ha roba que els oculti. Tampoc seria difícil endevinar-ne el volum, d'estar tapats. Entre les mans, una tassa. I la mirada perduda en un punt qualsevol, a la dreta de l'espectador que l'observa, amb un lleu somriure.

Aquesta imatge és en el fons de pantalla del seu ordinador. No en sap el motiu, si és que existeix, però tampoc no gosa canviar-la. En té una bona pila, de fotografies diverses, per subsituir-la. Dones nues completament. Dones vestides. Dones corrents i supermodels. Dones de pits exhuberants o petits, dones caucàsiques o de color. Noies a la platja o caminant pel carrer. Fins i tot, guarda les fotografies que han quedat com a record de les relacions acabades i dels flirtejos d'una sola nit tan apassionats com fugaços. Cap no li fa tant el pes com aquesta dona anònima i embarassada, amb un embaràs força avançat. A hores d'ara, potser ja ha nascut la criatura i ja ha desaparegut aquesta panxa visible. El temps transcorre, també per a les fotografies.

El relaxa, el tranquil·litza. El blanc i negre (perquè la fotografia ha estat presa així) li ofereix pau i asossec. Ha deixat de fumar. Sense motius. Com tots els rampells que ha tingut al llarg de la seva vida. És impulsiu. I un bolígraf entre els dits també el manté en calma. També es troba sol. És solitari i, ara per ara, no té parella. Ho ha deixat córrer tot. Molt abans d'abandonar el tabac. Tres setmanes ja fa que no fuma? Ben bé deu ser aquest temps...

Hipnotitzat per la imatge de la pantalla, canvia de posició el bolígraf entre els dits. Necessita fumar, voldria fumar, però hi ha una autoprohibició que l'atura. Perquè sap que, en tornar a encendre una cigarreta, li vindrà el desig de tornar a sovintejar els tuguris on perdia les matinades entre whiskys i prostitutes, que només li vampiritzaven els diners amb moltes copes i poques pujades a les habitacions. No la té, la cigarreta. Ni un minso paquet. Però la dona embarassada li és inofensiva. Només és una imatge. Res d'aromes penetrants que despertin la líbido, res d'humitats evidents que excitin els sentits. Asèptica, així se la podria definir. El que sí que és clar és que necessita la presència de la figura femenina en la seva rutina.

Avui, sols ha engegat l'ordinador per contemplar la pantalla. No té res per escriure, cap diàleg per desenvolupar. Cap motivació, ni una idea que li remogui l'interior i el desvetlli enmig del son. I ja fa massa estona que segueix amb la mirada fixa en el melic de la dona. Absort, endinsat en la gamma de grisos i negres i blancs que formen el conjunt de la imatge. Tan absort que no s'adona que té una erecció. Per primera vegada, reacciona d'aquesta manera davant de la fotografia. ¿S'enyora de tenir algú amb qui...

No continua teclejant. Li sembla absurd aquest començament. Perquè no té una idea. I ha arribat el moment en què només es repetirà, sense saber què més dir. S'ha reflectit amb exactitud en aquests paràgrafs i això li provoca una esgarrifança d'incomoditat i el descol·loca uns instants. Es palpa el cantó esquerre de la camisa, on hi té la butxaca. L'encenedor hi és. Però el tabac no. Ha deixat de fumar; això també és cert. I tampoc no s'afaita. Ho hauria d'haver esmentat també, que hauria augmentat aquesta sensació d'abandonament i de solitud. Es recolza al respatller de la cadira. Davant de l'ordinador, amb la intermitència del cursor a la darrera paraula que ha escrit, sense acabar la pregunta començada. I s'adona que l'erecció també la té ell, en aquests moments. Ha imaginat el fons de la pantalla, els pits de la dona embarassada, el seu ventre prominent. La foscor dels mugrons, grans i rodons com galetes, que voldria succionar amb avidesa. La llet que emanaria en acostar-ne els llavis i pressionar-los una mica. Flaira l'agror làctia, la sent dins del nas. Fins i tot, sembla escoltar la seva veu esdevinguda plor de nadó. Reclama el pit que l'ha d'alimentar. Se sent bressat entre els seus braços, i s'endormisca, mentre s'omple la boca amb el pit que se li ha ofert. Amb amor, maternalment. Cada rugositat de l'arèola li desperta l'instint que anys enrere, en acabar de néixer, ja disposava i que el desús l'havia arraconat.

Deixa el teclat, es frega la galta dreta amb la palma de la mà. La barba és dura i aspra, però la mandra i l'apatia el mantenen assegut a la cadira. La musa ha d'enxampar-te treballant, va dir Picasso. I les idees, per molt que les esperi arribar, no acaben de trobar el camí al seu cap. Es desespera i refusa allò que ha escrit. Tard o d'hora esborrarà els paràgrafs escrits o, directament, tancarà el document sense guardar-ne els canvis. Més val tenir això que no tenir res i, per aquesta raó, encara no realitza cap acció.

Tanca el llibre. Ha badallat breument. Sent son més sovint que abans. I feixuguesa. Sense parlar de la gana a qualsevol moment del dia. La lectura triada la cansa més del compte. No hi ha res que canviï. Tot es manté immòbil i estàtic i la trama no ha aconseguit atrapar-la. Millor espavilar-se una mica. Una tassa de cafè, la primera del dia, la reconfortarà i farà desaparèixer aquesta mandra que li han provocat els paràgrafs llegits. I la ràbia de no trobar encara la promesa d'una història trepidant des de la primera pàgina, com indicava la contraportada en caure-li el llibre a les mans, a la llibreria habitual.

Torna de la cuina amb la tassa entre les mans. Se les escalfa amb el contacte de la terrissa. No fa fred dins de casa, quasi està nua, però sempre té els palmells i les plantes dels peus glaçats. I l'embaràs li ha agreujat el problema de la circulació. Entra al menjador i, encara que vespreja, s'adona que les persianes dels dos finestrals (un davant seu, l'altre a la seva dreta) resten apujades. En realitat, és un costum que té i no la preocupa. No es preocupa que, des de l'exterior, la puguin veure. Perquè se sent orgullosa de la seva panxa. La mostra sempre que pot. Malgrat que mai no va com ara, que duu la brusa descordada.

Mira a través del finestral d'enfront, amb la tassa a mig camí dels llavis. Somriu amb la idea que hi hagi un veí encuriosit amb una càmera fotogràfica a l'abast. I que l'hagi poguda fotografiar abans, gairebé nua. Allarga l'exposició. Se sent excitada per si l'atzar és capriciós i, per una casualitat, transforma en realitat la imatge que ha imaginat en llegir els primers paràgrafs de la història que ha deixat uns minuts abans.

Demà, començarà la recerca frenètica de la seva pròpia imatge, la que, si és que existeix, ha hagut d'inspirar aquella narració.


d.

Suposo que són les sis. M'he despertat amb un calfred i em llevo amb una estranya sensació. M'apropo a la finestra i em ressonen i em colpegen les paraules que vaig pronunciar ahir: "He decidit que us deixo". El carrer, transitat i sorollós a totes hores, ara està desert i silenciós. Ensopego amb un dels catres que despleguem als vespres per tal de poder dormir tots els que habitem aquest pis. L'olor de resclosit m'acompanya mentre busco la dessuadora vermella que la mare sempre vol que em posi. Sento dringar les campanes. Les escolto amb atenció. Sí, són les sis. Em vesteixo, em rento i em pentino. I mentre em miro al mirall em pregunto, com faig cada vegada més sovint, per què es tan fosca la meva pell.

Surto de casa pràcticament a les palpentes: no vull despertar ningú. Passejo pels carrerons solitaris acompanyat per la llum blanquinosa de la lluna plena. Fa molt de temps que no vaig sol pel carrer. Un pressentiment em fa estremir. Camino lentament, molt lentament, més aviat vagarejo sense cap destí en concret. Tan sols pretenc trobar la meva identitat enmig d'aquest desolador paisatge. M'envolten muntanyes d'escombraries pudents que cobreixen els carrers i els fan més estrets del que ja són. Un noi corre i m'avança. Mira enrere. Fuig d'algú. Em mira. Ell i jo sabem que, per a alguns, la soledat és perillosa en determinades zones del barri. Ell desapareix i retorna de nou el silenci.

"He decidit que us deixo" Potser no és ben certa aquella afirmació que diu que és de savis rectificar. Tant de bo totes les equivocacions tinguessin un camí de tornada. Una boira matinal ho embolcalla tot. El silenci nocturn és interromput. Passes. Sonen passes, però no goso tombar-me. M'apresso. Sé qui són. No creia que em trobessin tan aviat. Accelero el pas. Moltes passes. Cada cop les sento més properes, ràpides, tumultuoses, es confonen amb els batecs del meu cor. Corro. Sembla que són set, o vuit, o deu persones. Fujo esperitat i, amb el meu desassossec, no m'adono que arribo al final d'un cul de sac. Em tombo. Davant meu onze nois, uniformats amb roba negra de talla superior i gorra, em saluden alçant els tres dits en forma de corona. Se m'abraonen tots alhora. Em plouen els cops mentre sona la primera campanada d'una església propera. Les mans que ahir em colpejaven amistosament, m'asseguren que ara sóc el seu enemic. Una ganivetada. S'escolta un altre toc. Una altra ganivetada. "He decidit que us deixo". Els meus onze germans sembla que no hi estan d'acord. Amb el tercer repic una fulla freda i esmolada em penetra el ventre. M'etziben més cops i puntades de peu. El quart repic em busca el cor. Només arribo a sentir quatre campanades però, mentre el món es fon en negre penso, abans de tancar els ulls, que deuen ser les set.