MELOREPTE105 (proposta)

Saps què, llengut?
Vaig a fer un sonet.
No! "que mai n'he sabut!"
Diu el meu angelet.

Com que sóc sorrut,
vaig a fer un quartet,
però m'he convençut
que és incomplet.

"Avui és un dia collonut!"
he dit en posar-me dret
i després d'un minut
he anat a fer un cigarret.

No vull passar desapercebut
ni fer un qualsevol guionet.
Que no m'agafin desprevingut,
millor fer-lo a pleret.

Sóc molt testarrut
i estimo l'alfabet.
Dono per sabut
que ho sap tot el grupet.

Lluïset, benvolgut,
m'has posat contra la paret
quan el Francès m'és desconegut.
M'has tocat el botet!

Però no m'he donat per vençut,
i he intentat algun verset
que espera tenir alguna virtut
que t'agradi, xiquet.

Així és que ben assegut
dono per acabat el pamflet,
en què no dic res gruixut
i que només és un tastet.

T'estimaré sota la pluja d'estels
travessant-te el cos desfermat,
arbres de nit s'arrelen a poc a poc,
cerquen enclotar-se endins de la terra
amb la força d'un volcà en erupció
m'arrossego i crido enmig de la fosca
el teu amor furtiu de matinades
amor que em crema i em fa esclava
d'aquest aire subtil en la nit més callada
vull la teva sang bategant la meva carn
cendra de desig és corromp i em crema
l'incendi que de tu n'he fet - embogida -
espero un indici d'aquest desassossec
que em bull al cos en un gemec atuït.

El braç càlid d'un sol invisible,
la llum benigna que neix dedins
l'osca del mur, el brill de la sorra
d'un desert immens que amaga pous
de pluja, el bes gentil de la rosa
afermada a un pedral, el subtil
cant entre les mans d'argila tendra,
inaudible, la set de carícies,
el salt temerari sobre un pont
tallat. L'aire batega impalpable
si la flor riu amb el roig als llavis.

No podràs dir el color, ni la forma,
tampoc recordaràs cap aroma
especial; serà tan intens,
però, tan viu i indeleble el solc
sobre la terra que sabràs dir
el seu petit nom.

En algun lloc,
sota la vida quotidiana
que s'imposa
com una disfressa de realitat
hi ha la teva olor de rosa,
el pètal intacte,
l'amor que tremola
com l'aigua d'un llac
sota l'impacte d'una pedra.
I a tot arreu
la teva mà em falta,
segura i ferma
mentre al voltant el món
anava canviant vertiginosament
igual que nosaltres mateixos.
Però la teva mà restava en la meva
balancejant-se en els nostres passejos.
Camins que solcaven la vida,
rella d'alegria,
cor d'ocell,
lleuger vol
que en mi queda,
en algun lloc de mi,
sota la màscara amb què aleno,
per sempre.

Impossibles


El cor demana impossibles
i una rauxa de sentiments
esvalota els instints.

Calma, calma,
que per gaudir del moment
només cal cloure els ulls
i deixar lliure la ment
de lligams, subterfugis
i pors imposades.

Però el desig insatisfet
m'oprimeix el cor
i m'anul·la els pensaments.
No hi ha calma, no,
és deliri , ofuscació,
abandó, angoixa.

El cor demana impossibles.
Els sentiments trontollen.
Els instints cedeixen.

...♥…

Degota l'ànima del teu ésser per la cambra del desig, allà on no hi ha res prohibit. Només tu, jo i la fam.
Fam del teus braços fonent-se en el meu cos tremolós en una abraçada ferotge. Fam del teus llavis, coves de deliri on vull hivernar mentre el temps s'atura per sempre. Fam del teu sexe erecte clavant-se endins meu - espasmes ferrenys - en un esclavatge que m'empresona amb dolcesa. Quan marxes, queda una empremta invisible en l'aire que has alenat, l'absorbeixo - posseïda - per no perdre ni una engruna d'allò que et conté. Reposo de la meva fam, m'adormo en un somni lubric, mentre el món gira al seu torn, i els nens juguen a fet i amagar rere les finestres, sento les seves rialles esmorteïdes. M'enduc el somni fora de mi mateixa, per poder ser una altra que gaudeix d'aquest plaer que em desbrida del suplici de sostenir l'implacable compàs d'espera.