Convocatòria RPV 121 : CARBONERET

... deixeu-me, una vegada més, participar, però no em decideixo a fer-ho diguem-ne... de manera oficial.
Gràcies!


El jove carboneret

El jove carboneret,
alegre i enriolat,
per a ésser retratat
es repenja a la paret.

Du la cara emmascarada,
i un somrís d'orella a orella,
i a l'esquena una senalla
amb un xic de terregada.

L'alegria que es desprèn
de la cara de l'infant,
és captada en un instant

que el retrat reflectirà,
i sempre conservarà
la tendresa del moment.




16/03/2010
Gentilment revisat per PiCaPi

Té un bonic somni

És vincla l'espatlla
del carboneret,
l'antracita brilla
dins el seu cabàs.

La seva rialla
llueix de marfil,
entre el blanc i el negre
ell, hi viu feliç.

Després de l'escola
no juga al carrer,
li guarda la feina
el vell carboner.

El cabàs és ple
d'il·lusions de nen,
per cada remesa
en guanya un diner,
sota del seu llit
en teu un pot ben ple.

Té un bonic somni
el carboneret...

Quan jo sigui gran
seré carboner!

...................


Núria

15 de març / 10

Ha caigut un núvol de sutge
quan colpejava el cel amb força
-manetes empedreïdes i aspres,
indeleble ronya, ungles negres,
ales de corb al rostre d'un infant-
No he vist mai ulls tan endurits
i blancs, ni llàgrimes tan denses.

I

Tinc fred en trepitjar les llambordes de la ciutat.

L'esperit es ressent acompanyat de les taques externes que el posim negre deixa.

II

Sutge i fems, els carrers s'emplenen de les penúries i de les misèries del gènere humà.

III

He agafat el vímet per recollir el mos que em pertoca.

La tarda és freda si el carbó no es ven.

IV

La pujada em cansa les cames.

No tinc esma per beure l'aigua regalada de la font, que rememora la frescor de les muntanyes de la infantesa veritable, quan jugar i menjar eren les úniques tasques a realitzar.

Llunyans em semblen aquells dies ara.

V

L'ombra d'un pollanc és el present perfecte per a una becaina si el cansament acora.

VI

Sense defectes, la puresa del cel és en la lleugeresa d'un núvol, en el bri d'herba que mastego amb parsimònia.

Res més pot alegrar-me en aquests moments.

VII

Negra nit, carbó que no vendré demà m'impregna la pell. El sabó traurà el sutge que s'acumula jornada rere jornada.

Però la pobresa que tant costa d'esquivar, continuarà amb mi, amb la meva família. Un dia més.


d.

Carboneret, carboneret
Que n'ets d'innocent!
Que en vas de carregat!
Com n'ets de bona fe!

Marrec, marrec
T'han ben ensarronat!
T'han ben enganxat!
Vas ben carregat!

Sagal, sagal
Quinze lliures de carbó!
Un cistell i una corda!
I un mono per davantal!

Vailet, vailet
Tu ben embrutat!
Tu ben content!
Tu ben rebregat!

Jovenet, jovenet
Qui et defensa?
Qui et dóna les virolles?
Qui gosa fer-te treballar?

Xiquet, xiquet
Ai ai ai, quin retrat!
Com és aquest posat!
Com hi ha món!
_______________________
llamp!

JOGUINES DESADES


Coberts per negre polsim de pobresa,
carreguen senalles pesants a l'esquena;
senten com els davalla la infantesa,
però no perceben encara la injustícia;
saben, tan sols, que més valuós que els jocs,
és no haver de passar fam, no tenir gana.
Caminen esgotats la fredor de l'asfalt,
però un càlid somriure, mai no s'esborra,
cada matí el dibuixen bocins de cel
que els viuen a dins, molt endins del cor.

Ja han deixat arraconades les joguines,
les han substituïdes carregosos farcells,
però caminen drets... amb el cap ben alt.
els han explicat que poder sobreviure,
nodrir-se cada dia... és el més important!

Dedicat a B. el gato, l'ultim carboneret del meu poble i un bon company de feina.


Ennegrides les mans, ennegrit el vestit
no deixis mai ennegrir el teu cor.

Juganer a les nits,
es pintava el seu rostre
amb bigotis felins

i mirava el cel fosc
contemplant els estels
des dels teulats,
amb una sardina a les mans

Ennegrida la pell, ennegrides les dents
passen els anys i el teu cor és blanc.

Mª Antònia et somriu,
li acarones els gats
fidels companys
de les nits en soledat

Pels carrerons, jugues a amagar
menys el teu somriure
tot és carbó.

Com el soldadet de plom
sols quedarà el teu cor

Sóc un infant perdut en el passat
quan el dies eren impregnats de boira,
sobrevisc; m'acompanyen els que van,
els que vénen i perden un segon fitant-me,
em reflecteixo en els seus ulls, i sóc
el carboner dels segles perduts,
sóc la memòria que els percudeix
a càmera lenta - com d'un altre temps -
i els fa recordar que van existir en
una existència més pobra i veritable,
a vessar d'una tendresa anònima,
que ara i avui ja han perdut per sempre.

Què ho fa,
que els ulls et riuen,
i les dents et brillen
dins d'un rostre
pintat al carbó.
Aquesta mirada,
teva, no té por.

Què ho fa,
que tens tanta vida
en un paper eixut,
on els anys no han caigut,
on encara hi raus
més viu que perdut.

Què ho fa
que quan et miro
sóc jo qui
un somrís dibuixa
en uns llavis de minyó...

I un regust de passat
em retorna als ulls,
tan distants dels teus,
tan distant,
tant...

Amb la roba feta parracs,
emmascarades les galtes
per la pols de cendra,
dibuixa un somriure
alçant les celles
sota un barret tronat,
carrega més que el seu pes
per un plat d'escudella.
La butxaca se li ha foradat
i les monedes ha perdut
per la vorera,
quan se n'adoni segur plorarà,
i perles negres rodolaran
pel rostre erm de complaença.
Els nens de la burgesia
fugen del seu costat
i riuen cada cop que ell els saluda,
si en Carabruta no anés a casa seva
a dur-los carbó per cuinar,
no durien els pantalons apretats a la cintura.
Carboneret!, has trigat massa en arribar,
la senyora està que bufa!.
Digueu-li que ho lamento `
però he ensopegat
i m'he fet al turmell una fissura.
No em vinguis amb romanços
i porta el carbó,
que ja et pagaré el cap de setmana.
I el pobre Carabruta, marxa sense sou,
a peu coix i sommiant amb una nit sense gana.

angie