REPTE POÈTIC VISUAL C (RPV 100). Pluja Fina.

Ve l'aire sol,
i em toca en la nit,
l'aire que oneja
com un mocador,
calent, desbordant,
amb un xic de remor,
l'aire que passa
i se'n va lluny de mi.
Passa aquest aire
que és impersonal,
que ve de molt lluny,
-planetes enllà-,
i tot l'univers
senceríssim hi cap,
i passa amb corrent
i em fibla i m'atrau.
Un aire viu
que té pensament,
una entitat
que es pot travessar,
que és delicat
i esborrona la pell,
que tots els secrets
pot xiuxiuejar.
Passa per mi
com la seda suau,
amb lleus puntets
de frescor transparent,
i a través seu
penetra el meu mirar,
dins l'oxigen pur,
com si fos un forment.
Oneja al vol
com una flor suau,
i em sembla meu,
però és la immensitat,
i fa de lligam
amb l'univers sencer,
i fa voltar el temps
i el va transformant.
Fa milions d'anys
ja hi era, aquest vent,
que torna avui
a tot el que és nou,
i que es corroeix,
i va cap la fi,
tal i com sóc jo,
corroïble i finit.
Passa, i mai més
em recordarà a mi.

Cercle d'amants de la pluja
ens agrupem al cingle més alt
junts i fent rotllana
hipnotitzats pels elements.
Rebem l'aigua del cel
l'olor d'ozó ens envaeix
embriagant-nos com una droga.
Jo, no necessito paraigües
ni res que pugui aïllar-me
d'aquest regal Diví.
Vull rebre sobre meu
aquesta pluja fina
fins que quedi xopa
i noti la mullena
entrant-me per tots els porus
sentint-me nua i neta
davant tot l'univers.

Paraigües muts
sota persianes humides
per tempestes d'incontinències
esfereïdes per l'ànima.

Humanes pressències
desferen les entranyes
d'éssers incontrolables
que de l'ombra sorgiren.

Pors a les cames,
dubtes palpitant.
L'escut a l'armadura,
disfressa de muda.

La mentida. L'estranya.
Ambició retinguda
fugint entre les cames.

Retinguda la ràbia.

Humana incertesa
del dolor sense preguntes.
Boira fosca s'endinsa
pels laments dels incansables.

Fort vent s'emporta
llàgrimes esborrades
tement ser descobertes.

Pànic a l'aire.

Veritat alliberada
sota paraigües adormits
trencadors dels silencis
que per sempre perduren.

Ens esperen -pensar ara sota la pluja
en dies rosa seria fals-, uns temps que passen
de puntetes minant a poc a poc la vida.
Un temps de paraigües obscurs que crema
les entranyes, envaint-les; uns anys repetitius
com un rosari, com una lletania cadenciosos,
de rima consonant obligatòria. Un camí feixuc
i espaiat de final de jornada. Cremant records
i somnis -dolls de vida-, rossinyols de clams,
essència casolana.
Darrere queden dies clars
de menta i herbassana.

Sota la pluja
Sota la pluja desplego un mapamundi
JOAN BROSSA


Desplego un cobricel de pluja fina

Si cada estrella obrís un paraigua
s'extingiria el degoteig
de llum, la pluja d'estels i la nit clara.

I si la Terra tanqués l'ombrel·la,
dibuix de núvols i de cel,
ni plouria més ni tindríem goteres.

Sobre el meu llit tinc un cobricel
de pluja fina, per abeurar
el cos a pleret, en la malenconia.

Al jaç del no-res, pensava en la teva totalitat.
He escalat les muntanyes del cor
Els batecs m'han indicat el ritme i el camí
Per trobar els teus llavis. Per besar-los.

He tastat la dolçor del vertigen
Abocat a la barana del teu pit, al record
Que mai no vol abandonar-me, impregnat
De tu, Mar clara, dels teus dits de set.

He reposat perquè sabia que, entre els núvols,
L'aigua esdevindria carícia i present, remor
D'onatge minúscul, i jo nàufrag en terra ferma.

He abraçat la pols creient que t'abraçava,
Acompanyant-la de paraules de desert travessat.
"Olores la pluja?", m'has preguntat en obrir els ulls.


d.

Amarats de records,
són gèlida penombra
sense sostre de llum;
recer d´enyorança
fosc cel de grisor.
L´aigua els davalla,
busquen des del cim
camins de tornada,
tan sols d´enyor,
fan troballa...
Engrunen a l´aire
forts crits de tristor,
cap llum no s´obre,
tot consol és absent.
Amb paraigua de foscor,
sota tupid teixit,
no veuen albades
ni sostre de llum,
no esguarden clarianes,
no albiren cap besllum...

Aquí, dalt dels mots, t'exposes a les tenebres.
I com sempre n'hi ha tres que són dalt de tot :
el primer, el segon, el tercer (or, plata, bronze),
elits ombrívoles ben aixoplugades;
paraigües negre la seva seguretat.
Les teves, les nostres ombres curulles de basarda
assumides aquí, dalt de tot, exposats a la tenebra
contemplant no se quin somni xop,
ara ja, de tan aixoplugat pansit
com una flor obrera exposada a la tenebra.
I tu també abatut, sense niu, a la intempèrie,
entre traces esborrades per una pluja prudent
que massa sovint cau en oblits notables.
Endevines qui ets a la fotografia... ?.
I al teu darrere, la claror, tal vegada esperança;
tal vegada desànim, s'acosta o s'allunya,
potser sí, potser no... I al teu davant:
farcits de foscúries i trons; exposats a la tenebra.
A mig camí, aquí dalt, la incertesa, la fragilitat...,
oberts a una pluja massa prudent,
oberts alguns paraigües negres com ombres punyents.

( Res greu: tan sols la darrera paranoia d'un poeta
enfangat de negres basardes que no sap on s'ubiquen
els seus personatges ni ell mateix ).

Tots hi podríem ser ... a la fotografia.
Els poetes com tu, exposats a la tenebra..., també.