La crònica de la Bicirelatada del darkman amb cromos!!

Crònica d'una bicirelatada anunciada

Ja eren les nou passades (cinc minuts) quan arribava l'últim vehicle davant del pont de Fontajau, a Girona. El taxista de bicicletes estava a punt per carregar-les i dur-les fins a Les Preses.


(n'hi ha un que té una cama més curta que l'altra)

Sense presa, però lleugeret, ens ha pujat per una carretera on el verd dominava. A Sant Feliu de Pallerols, hem deixat la mar a peu de muntanya... és a dir, la Montse ha preferit obviar el primer port de muntanya, ja que les seves dosis de "chute" no donaven per més, i el seu maluc i feia la guitza.
A dos quarts d'onze i ja a l'estació preparats per engegar i mentre el Màndalf feia el cavallet amb la bici, un periodista de reconeguda solvència a la comarca ens esperava amb la seva bicicleta de carretera, el Xavier Valeri.



Ens ha fet companyia un tros de la via verda, però en un punt determinat ha decidit fer via per la carretera i anar a trobar la mar, però s'ha trobat un Miquel, ja que la Montse no l'ha reconegut, i ell, veient que no arribàvem els altres i que es feia tard per tornar a dinar, a refet el camí. (Aquest apartat potser ens l'aclarirà ell millor).
Quan el grup, en un puny, ha arribat, abans de les dotze, a l'estació de Pallerols i esgotats pels catorze primers quilometres, ens hem aturat a fer l'esmorzar, paraula sagrada aquesta. No ens ha fet cap sol espaterrant fins el moment, i fins algunes boires ens han fet companyia, donant un to fresc al passeig. Birres, clares i alguna fanta han caigut, juntament amb els anacards i altres fruits secs i fruites fresques.



Als, Manel, Ferran P., Paula, Gemma, Empar, Roger i Ferran A., se'ns ha afegit la Montse, la primera part estava completada.
Entre Voltarens i les voltes de les rodes, hem fet via passant per paisatges meravellosos que paga la pena de veure'ls, alguna foto en donarà testimoni.





Cal deixar constància de la perícia dels pedalaires, ja que no hem sofert cap accident, fora d'una trompada entre pare i fill, quan el primer volia baixar de la bici en acrobàtica posició... deixem-ho estar. Això ja era per Amer. Poc abans d'arribar-hi, hem rebut la telefonada de la Núria, dient-nos que ja estaven a Girona, però que de l'autobús no se'n veia ni les rodes, que ens esperaven a Anglès.



Tirant fort en Roger i la dofineta, hem passat per La Cellera de Ter, sense ni adonar-nos-en i hem arribat a Anglès amb una mica de retard de l'hora prevista, però ningú ens acuitava, sols un sms de la Núria dient-nos que s'esperaven a la plaça de la Rutlla, per fer el dinar. Eren als tombants de les dues, dúiem tres hores de pedalada, ja tocava potser. Tot i que algú s'esperava una paella, hem compartit bocates i patates fregides i unes nano croquetes de pollastre que han volat en dues tongades. La Núria, que encara arrossegava deutes amb RC, ha decidit pagar les despeses de la taula, cafès inclosos, alliberant així el neguit d'haver marxat amb el quinze en una calçotada famosa a Gràcia (els veïns del barri encara en parlen encuriosits, de la calçotada i aquell riu de gent estranya).
En acabar el dinar i després de fer un petit recorregut per la vila vella d'Anglès, érem dos més en ruta, el Jordi i l'Arnau, família de la Núria. Ella ens ha ofert tot el seu recolzament per l'aventura i s'ha quedat a Anglès, llegint el llibre (de la llibre) Julià M. Tot esperant que tornessin els seus homes a buscar-la, cosa que han fet. Tot s'ha de dir!
Entre Bonmatí i Bescanó, la Paula, ja una micona cansada, ha decidit posar-se a cantar, i és clar!
S'ha posat a ploure. El Roger, com de costum anava al davant, ara seguint-li la petja l'Arnau. Quedaven poc més de vuit quilometres i el canviant paisatge ens acostava a la capital gironina, de lluny es podia veure el campanar de la catedral. A l'últim tram, envoltats per uns pins llargs i de color clar, no podíem res més que exclamar; Ca macu!! Estàvem cansats...
Gairebé a cinquanta quilometres de dos quarts d'onze, tornàvem veure els cotxes amb els que havíem arribat. Poc abans, el Mandalf, fent cavallet,



ens ha deixat enrere, per esperar-nos emboscat (en aquell bosc de pins camacus), per fer-nos un vídeo reportatge del nostre pas per aquestes terres ara més felices de saber-se conegudes per nosaltres...




Fotos de rigor enfront del pont de Fontajau, abraçades, xuxons, no hem cantat la cançó dels adéus, no fos que tornés a ploure, i curiosament, alguns han tornat per cercar la Núria a Anglès, on esperava, tot llegint, els seus xicotets bicirelatires (amb sms inclòs per si es recordaven d'ella) .



I si heu arribat fins aquí. Nois i noies de la sala, quin valor!
Àpalis, bona nit i tapeu-vos, que aquesta nit refrescarà.

Ferran, el que sempre anava l'últim...