Ja!!! Comencen les votacions MELOREPTE 56

Melorepte amb poca participació; només cinc poemes. Pocs, però bons!!!

Ací el teniu. Cal que en voteu 2. Ho poden fer tant els autors com qualsevol altre -autor- d'RC.


1. No sóc jo, és en Bob

No sóc jo, és en Bob
Qui se'n va a descobrir món,
A perdre's pels confins
I tornar-se a enamorar.

No sóc jo, és l'odi
Que el fa precipitar-se,
Pels cingles de l'amor,
A la recerca de l'esperit lliure.

No sóc jo, és l'abstracció
Que el fa pensar cada cop,
Tancat en una petita cel·la,
En la fortalesa i la virtut.

No sóc jo, és l'autoestima
Que esmena el vici de callar
I surt a l'aventura,
L'aventura de l'autoafirmació.

No sóc jo, és l'habilitat
Que el fa entendre's amb tothom,
Quan parla llengües de foc,
Amb els mags de cada regió.

No sóc jo, és en Bob
Qui arrisca el que no té,
Qui arrisca la vista i la veu
Per apropar-se una mica a tu.

Sóc jo, en Bob:
He tornat del meu viatge
Que, en resum, m'ha servit
Per saber-me més a prop teu.













2. Sens penyora

Deixaré enllà l'encís de ta cambra, al Raval
sota l'íntim terrat, que tocava l'alt cel,
els llençols tan calents, i la nostra sentor,
el teu cos fet de pa, innocent i tan bell.

Deixaré enllà en el temps també les teves mans
que obrien fràgilment els solcs dels sentiments,
les espurnes d'amor que abrusaven el mar
calidíssim i dolç del teu cos en el meu.

Deixaré enrere, lluny, la teva suavitat
el color de les tardes girant cap a la nit,
la llum tornassolada, lenta com l'estimar,
el cor, estret a tu, bategant-me en el pit.

Deixaré, sens tornar, els petons respirants,
molsa i llavis cruixint i mossecs amatents,
molla estela en el cos de saliva i de temps,
regalims de roentor i fruita palpitant.

Deixaré sens penyora, per no tornar mai més
el plaer dels teus ulls, de tot el que tu ets,
el voler-te conèixer durant l'eternitat,
de trobar-me al teu cos sentint-lo infinitat.

Deixaré incontestables els misteris de tu,
allà on s'origina l'escalfor més cremant,
el nucli on habites, d'on em mires, pensant
que sóc sols una més de les teves amants.





3. Noia, dona , cantautora

Ets
aparent fragilitat
arrapada a una guitarra.

Noia, dona , cantautora,
forta i dèbil ,
dolça i dura;
Valenta.

Teu és
el poder de les melodies senzilles,
la força de les causes perdudes,
la inutilitat absoluta
de les coses justes,
tan justes;
massa justes!

I tu cantes, sempre cantes;
la veu forta i segura,
la mirada compromesa,
l'esguard tendre,
de noia,
de dona,
de cantautora.

Tu,
que sempre has estat,
tant i tant,
Valenta!



4. Freèsies (Viaranys de la memòria)

Vine amb mi i recorrerem junts els viaranys de la memòria,
On el racó més ombriu és també ple de llum,
On la remor de l'aigua parla clarament
Amb els porus de la pell que enyora.

Recordes la mar i les onades quan crèiem
Que podríem conquerir aquell reialme
De pau i sal amb l'ajuda dels braços solament?

O els còdols que trobàvem colgats en la sorra
I que fèiem saltironar damunt de la superfície
De l'aigua, trencant la calma entre onada i onada?

I arribàvem arrebossats a casa.
I la mànega del jardí servia de preludi
A la dutxa vigilada per l'esguard matern?
I rèiem i no sabíem res encara de la falsedat i l'engany,
De la hipocresia i la solitud, de la guerra;
En resum, dels mals de la humanitat?

I pensàvem que tothom era tan feliç i innocent
Com nosaltres, que ens conformàvem amb aquells minsos
Diumenges platgers per somriure a la vida?

Vine amb mi, vols?
Recordes quan dormíem a la mateixa cambra,
Perquè no hi havia diferències aparents entre els nostres cossos,
I no naixien vergonyes d'adults? I vas fer-te dona,
I no volien que veiés la teva nuesa formosa,
I van separar-nos? En florir les freèsies. Recordes?

Vine amb mi, acompanya'm un cop més. Flaira, omple't
D'aquesta olor que tot ho envolta. Avui, germana,
També floreixen les freèsies. Malgrat no ser-hi tu.

La mort no ha volgut que gaudeixis de l'embriaguesa
Dels seus pètals aquesta primavera...



5. Veritats com a punys

Forada el silenci amb el so de la teva veu
clava't endins dels somnis imaginats
sigues la utopia necessària per viure,
la lluita i el coratge que molts no tenen.

Travessa l'aire del destí dels indecisos,
fes-ne ensenya de l'amor que et vessa
i dóna'ns la llum que cal per veure-hi
més enllà del que és a prop, a tocar.

El cel s'acoloreix amb la força d'una dona
quan ens deixa poesia en un xiuxiueig tendre,
cançons i melodies de veritats com a punys
pel bagul dels records que cal no oblidar.