REPTE CCCLXVIII (368): Un relat al voltant d'una celebració (Vladimir/bocidecel)

Per no voler-hi pensar, hi vaig estar pensant tot el sant dia amb la gola seca i els ulls entumits.
Palplantada en un dels semàfors del Paral·lel vaig deixar passar tres rondes de verd recordant la frase cèlebre que em deia a diari- "mira que ets guapa, ets la filla més guapa del món, això és que ningú et mereix!"-.

L'imaginava a la cuina fent el seu pastís d'aniversari, amb tot el desori d'ingredients escampats pel màrmol de la cuina. Tan li feia fer-ho sola, sabia que la resta estàvem ocupats. A més, per la cuina era molt individualista i sempre ens feia fora amb el pal de l'escombra. S'engrescava fonent les dues rajoles de xocolata negra, li agradava xarrupar la cullera.
I els anys, ui els anys! Els anys la feien sentir més dona del seu marit, més mare dels seus fills, més autèntica, sense manies ni pèls a la llengua.
La sentia tan a dins meu que la força d'estimar-la m'esgarrapava l'estómac i em feia cruixir els pulmons. I de nou, els ulls tèrbols de gotes salades.

El dia va transcórrer com la resta de dies. Vaig intentar fer més feina de la que em tocava, preocupada per clients que feia temps que no pagaven i renegant de la companya de feina que sempre es queixava per tot.
Entre tarda i nit va arribar l'hora de tornar a casa. Vaig sopar ràpid, engolint la crema de carbassó com una fera. Volia fer-ho tot de pressa, pensant que la pena acompanyaria la copa de whisky que vaig empassar-me d'un sol glop com una beneita. I amb un "t'estimo, mama" em vaig posar al llit abraçant un coixí.

-"Vinga, tothom a la taula!"- Va cridar tant que li vaig dir el que li deia sempre -"has de cridar tant, mama? Ja t'hem sentit"-.
Érem els de sempre: el papa, l'Elena i el seu xicot, el Joan i la seva mala llet, la petita Krispi, la gosseta mimada de casa i jo.
Cuinava tan bé la mama...El més divertit arribava l'hora del pastís; tants anys celebrant aniversaris i cadascú cantava la cançó que li rotava, incloent les mateixes versions en idiomes diferents. I un cop bufades les espelmes, els joves esperàvem el reiterat comentari del papa sobre la mania que tenia la mama de posar lacassitos a sobre del pastís -"has de posar sempre lacassitos, no veus que sóc al·lèrgic als fruits secs?"-. Mil-i-una vegades li havíem explicat que els lacassitos eren només de xocolata, però sempre els associava amb els conguitos.
La mama estava espectacular, li brillaven els ulls de veure'ns assentats al seu voltant esperant que bufés les espelmes. Tancava els ulls ben fort, s'omplia d'aire i el deixava anar per sobre les cinquanta-cinc flames enceses.

I em vaig despertat abraçada al coixí. L'últim que recordo eren les paraules que li vaig dir a cau d'orella quan l'estimava per últim cop,- "mama, no te'n vagis"-.

"Sempre la timidesa dels nassos, que de segur que em farà dir el que no toca quan no toca. I el tanoca del Xavi que no està per mi i que em deixa sola sempre. Segur que es posarà a xerrar de l'Alonso amb el seu cosí i jo no sabré a qui mirar; fins que el seu pare comenci a preguntar-me quina roba interior faig servir o qualsevol morbidesa de les seves."
El Xavi truca. Se la mira, palplantat davant la porta, amb un somriure d'orella a orella. L'escala fa pudor de detergent. Algú puja per l'ascensor. Se sent un arrossegament de cadenes.
-Estàs molt maca; m'encanta que portis aquesta minifaldilla.
"Ara em prepara. Em fa la pilota per treure'm el neguit."
-Sí, i al teu pare encara li farà més gràcia.
-Al meu pare, no li fotis ni puto cas. Vull que estiguis tranquil·la, sents? Ja els coneixes a tots.
-Sí, oi tant!
-No siguis irònica. Els coneixes, o no els coneixes, a tots?
-Que sí.
-I a més avui tenim celebració; no t'ho havia dit.
-I què celebrem?
-Coses rares de la meva família. No m'ho facis explicar.
"Que cabron! A sobre de penjada com un fuet, hauré de celebrar vés a saber què"
-No m'ho dius i vols que estigui tranquil·la.
-No hi ha motiu per no estar-ho.
La porta s'obre i il·lumina la penombra freda de l'escala. La mare del Xavi, amb la mirada tèrbola, força un somriure i els fa passar. Besa la Núria, que actua de meravella i que es mostra radiant amb la seva futura sogra.
"No suporto la pudor de maquillatge. I aquesta bona dona punxa. I quin sarau se sent."
Quinze persones s'asseuen al voltant d'una taula rectangular, immensa. Van tots de dol, però sembla que estan força contents.
-Benvinguda, Núria. Encantats de tornar-te a veure.
-Xavi, "campeon", quina una n'has triada! Bones cuixes!
-Calla, cony, papa, que la fas posar vermella!
"Déu, quant fum! Em moriré. I com em mira el vell. I el cosí i tot, em mira. Ja t'ho deia jo; va xerrant que si l'Alonso a Ferrari o a Honda, i miradeta a la cuixa. I amb la nòvia al costat, el porc ¿I per què plora, la seva mare? Quin desori!"
-Era una persona meravellosa. tenia les seves coses, però era una santa. -diu la mare del Xavi amb la veu tremolosa.
-Ja ho pots ben dir, però ara hem d'estar molt contents, perquè s'ha reunit amb el Pare Etern. - assevera el seu marit, donant-li la raó i estrafent una mirada de seriositat forçada.
-Qui s'ha mort? -pregunta la Núria amb un fil de veu.
-Que no t'ho ha dit, el Xavi? Ahir a la nit es va morir la meva mare -explica la mare del Xavi gairebé plorant.
-Oh, ho sento molt. No comprenc com no me n'havia dit res.
-Xavi, fill, per què no li has explicat això a la teva mossa? -fa el pare, amb expressió d'ofès -. El cas, Núria, és que estem celebrant la seva entrada a la glòria eterna. A la nostra família, la mort és un goig.
"Definitivament estan sonats. El malparit del Xavi que no em diu que ha palmat la seva àvia; i ahir vinga cardar tots dos com uns desgraciats. I ara, aquí, tothom menjant rostit i engrescant-se perquè la vella és amb els angelets. Déu dels cels! On m'he ficat! ¿I quan se suposa que l'enterren? No entenc res!"
-T'agrada el rostit?
-Sí. Ja m'està bé. Moltes gràcies.
-Veu una mica de vi.
-Sí. És molt bo. De debò.
-Criança. Collita del noranta-tres. La mama s'ho mereix tot. -fa la mare del Xavi molt afectada.
-I així, va ser ahir a la nit? -pregunta la Núria amb tanta naturalitat com pot.
-Sí, noia; hem hagut de córrer a preparar-la.
-A preparar-la?
"Déu! Què estic mossegant! Hi ha ferro aquí! O què és això? Un xai que té una pota de ferro?"
-Que et passa alguna cosa, bonica?
-La pota, l'os és de ferro, no ho entenc!
-No és cama, és braç. La mama se'l va trencar fa sis mesos i li van posar de titani.

El plat fort

En Roger no sabia què celebraven quan baixava del turó amb dos cistells farcits de rossinyols, trompetes, rovellons i ceps. És més, s'havia aturat a causa del xivarri que s'escoltava, el clar èmfasi que a l'aire flotava de menjar i que era la primera vegada que constatava que aquell restaurant a peu del camí de sorra no era tancat. No és que ell fos un vagabund, un borratxo ni res d'això. Ho havia estat si, però ara tenia una companya amb la que vivia, feina de mileurista, una hipoteca, amics al bar i veïns malcarats que no el saludaven. A ulls del món era ja una persona normal. Però la curiositat per saber si podria aconseguir una copeta de cava fresquet abans de tornar al poble el va engrescar. Així que va deixar el cistell de bolets a dues passes de l'entrada i avançar a l'interior.

La façana de l'antiga masia flanquejava un camí que baixava en desnivell a un pàrquing. Va seguir-lo i, acabada la paret, a uns metres més enllà, va trobar-se al bell mig del sarau. Una festa al mig d'un jardí senzill però luxós i ben cuidat, una celebració cinc estrelles amb dues barres al fons on s'apilonaven alguns convidats, quinze taules rodones repartides damunt la gespa, un centenar i mig de persones i l'immens restaurant de pedra que mai fins ara havia pogut apreciar per dins.
El noranta per cent dels homes vestien com pingüins amb corbates estrafolàries, el cent per cent de les dones havien passat per la perruqueria i anaven enfundades en aquests vestits poc corrents guardats amb cel durant mesos a l'armari, les taules rodones eren cobertes amb mantells color mostassa i arrebossades de copes abandonades a la seva sort. No calien gaire detalls per adonar-se de què s'hi celebrava allà. Però evidentment, una única noia quasi dona vestida de blanc ben somrient, saltironejant, essent fotografiada per tothom i repartint petons a tort i a dret evitaven qualsevol dubte. Era un casament.
En Roger va atacar una safata amb setze o disset copes de cava abandonada a l'entrada, damunt la primera taula, segurament dirigida a la benvinguda de convidats. Encara era fresc. Després, pretengué acostar-se a una de les barres del fons, però s'aturà entre convidats immersos en desori a causa d'un oriental rere un petit taulell que preparava una mena de canapès. Va aferrar-ne un parell i ingerir-los a l'acte. Era peix, no hi havia dubte. Peix estrany i possiblement cru embolicat en una mena d'espinacs excessivament salats. Teca massa fina pel gust d'en Roger, però va regar les parets de la seva boca amb el que quedava de la copa de cava que s'havia endut pel camí i mirar fixament l'objectiu principal: la barra.
Amb naturalitat, va aconseguir un combinat que semblava iogurt tèrbol batut. Però era bo i alcohòlic. En va demanar un altre, un tercer i un quart amb el que es dirigí ja fent ziga-zagues al primer de dos taulells més que havia descobert. Al primer hi havia tapes de pop a la gallega. Al segon, un paio pèl-roig tallant pernil. En Roger va demanar teca al segon i li va semblar exquisit, tant que no va moure's d'allà durant aproximadament quinze minuts, el temps que trigà el mateix tallador de pernil a arribar a l'ós, tancar la barraca i, que els convidats comencessin a fixar la seva atenció al menú de noces que hi havia a peu d'unes escales que presumptament conduïen al menjador.
L'home va pensar que ja n'hi havia prou i va demanar un darrer còctel que va fer desaparèixer de seguida gola avall. Va desfer el camí que havia seguit per entrar, torçar en direcció a la sortida i quedar-se tan palplantat com gelat de la sorpresa.
La porta d'acer per on havia entrat estava ara tancada i el seu cistell havia desaparegut. Va pensar en enfilar-s'hi, però va mirar altra vegada les puntes esmolades de dalt de tot, conscienciar-se del seu estat d'embriaguesa i imaginar-s'hi enfilat pel ventre com una broqueta de carn.
En Roger va fer marxa enrere i mirar el menú que hi havia exposat a peu d'escales. Curiosament el plat fort era trinxat de bolets.

El meu germà gran, en Josep, palplantat al llindar de la porta em mira amb ulls encesos de foc. M'he adonat prompte de la seva desaprovació de l'acte, no obstant, ha vingut per assistir-hi!
De la carta d'invitació escrita a tots els germans no vaig rebre cap resposta, no feia falta, sabia que no en faltaria cap a la cita d'avui .I així ha estat, tot hi fer un dia tèrbol de boira i fred, amb curtes estones d'un sol esmorteït.
Venen engrescats ? i tant! Xerren amb veu baixa entre ells , mentre em controlen de reüll, encuriosits i preparats per tirar la cavalleria a sobre meu.
Jo ja ho sé hi estic preparada.
La reunió és a la cabana dels meus pares. (He aprofitat l'avinentesa que ells són de viatge, fent un creuer de celebració dels cinquanta anys de matrimoni.). Està situada a dalt d'una petita carena envoltada d'arbres i plantes de flora natural i d'un bonic jardí ple de florides hortènsies de colors blaus i roses, que destaquen entre les altres moltes més flors i plantes cuidades amb afecte pels pares. A dins hi ha un bon confort: bons mobles, sofàs, una llarga taula preparada pel convit, calefacció i llar de foc per fer caliu
Fa un any i tres dies que l'oncle Emili ha mort i un any i deu dies que el Notari ens llegí el testament.
L'oncle era conco i tenia una fortuna heretada del últim indià català, un negrer sense escrúpols que amb poc temps va acumular una immensa riquesa. De retorn al seu poble, (no diré el nom per discreció,) es casà amb la noia més bonica, la filla de l' alcalde i del matrimoni nasqué un sol fill una mica tarat. Deien que estava boig,. En morir el seus pares i quedar sol, es tancà dins casa seva sense voler sortir-ne per res. Jo hi anava sovint, l'escoltava, l'hi feia companyia i estava atenta als seus problemes. Els altres germans meus de tant en tant l'hi feien visites de "doctor" portats pel pensament de la futura herència
Fa, com ja he dit, un any i deu dies que el Notari davant de tots els reunits , els quatre germans únics familiars del difunt, obrí el testament i amb molt poques paraules, l'oncle Emili em nombrava hereva absoluta de tota la seva fortuna.
Podeu imaginar-vos com d'emprenyats varen protestar els meus germans, tant, que jo els hi vaig prometre que ho arreglaria .
Avui doncs els he reunit aquí per celebrar aquest aniversari i per fer-los saber el meu arranjament. S'ensumen quelcom de rar i sospitós i no estan tranquils. No obstant i això i , tot i les tovalles negres i les fundes blau cel de les cadires, mengen amb bones ganes el dinar i beuen el bon xampany francès que els hi serveixo. Abans del cafè, posant-me dreta al cap de taula, els dic, lacònicament, com l'oncle Emili en el seu testament:
- He donat tota la fortuna a les ONG que treballen per millorar el benestar dels negres africans. He fet justícia .
Quin desori!!! Tots parlen a l'hora. No entenc res ni els vull entendre.
Els hi ofereixo cafè .Vaig a buscar-lo a la cuina i de tornada no hi ha ningú. tots han marxat.
Bé, jo em sento amb la consciencia tranquil-la i soc feliç.

Sara agafa el mòbil amb rapidesa, no han sonat gaires compassos de la música de Beethoven que té com a sintonia per quan la telefona el Miquel.
-Gràcies per ser tan generós.
-La meva especialitat són els cors, ja ho saps.
-Aquesta nit et demostraré el meu agraïment.
-Friso esperant el moment.
-Serà inoblidable.
-A mitja nit et faré allò que ningú t'ha fet mai.
-Ni tu? I, qui t'ho ha ensenyat.
-Aquesta nit t'ho explico.

La Sara no és diferent a d'altres dones. Quan el seu estimat li va proposar d'anar a viure junts, ella s'havia quedat palplantada tot prenent-se una orxata. L'havia esperat tant, aquell moment, i sols els calia salvar un petit obstacle insignificant. Se'n sortirien.

Avui celebrava el cinquè aniversari, ja feia cinc anys. La celebració d'una data com aquesta i la seva festa, ja la tenia prevista amb força antelació. Sols un detall li havia quedat per lligar. No va ser fins ahir que va visitar una herbolària del barri i de tèrbola fama -li diuen la bruixa tot i que és guapíssima-, que l'hi havia venut un preparat líquid d'arrels que ajudarà a arrodonir l'engrescadora nit d'amor que preveu viure amb la persona que ella més s'estima. Res no pot fallar. La veïna de l'herbolari li havia dit que el gust no es notarà gens, i que els efectes són immediats en els primers contactes íntims, però que millor no allargar massa el sopar, podria perdre part del seu efecte excitant. Tampoc convenia passar-se de mida.
Enllestirà ràpida, no voldrà fer esperar a l'home de la seva vida. Un sopar lleuger, música, llum, el vi adequat. Havia pres cura de tot. Per un cop, cap detall havia quedat a l'atzar d'un encàrrec. Sols calia esperar una nit sense mal entesos, on tot rutllés de pel·lícula.

Poc abans de l'àpat, ell se sentia afalagat per l'afany en el tracte que mostrava ella. Ho esperava, malgrat haver-li recriminat el desori del seu comportament en una reunió amb uns amics, pocs dies abans de l'aniversari. Ho havia solucionat amb la seva habitual mà dreta. No podia ni somiar viure sense la seva petita. El seu enuig ja era història.

Entaulats l'un davant de l'altre, gaudeixen amb engrescats somriures; xiuxiueigs, paraules que parlen d'eternitats farcides amb promeses de jovenívola immediatesa. Els dits es busquen, les mirades cremen; l'àpat avança dins dels paràmetres establerts. Ell menja de tot però en la mesura adient per assolir els nivells d'excitació demanats en una festa singular. Ella se'l mira amb aquells ulls que l'amor i el neguit per fer d'aquell tràngol, -preparatius d'una nit de disbauxa i amor enfollit que s'albira evident- un instant i prou. Una tira del vestit cau deixant a la vista mitja sina nua, la mirada astuta de la noia encén l'espurna decisiva del desig, la seva parella voldria continuar la festa sobre de la taula del menjador mateix. Però ella el reté, el guia fins la cambra, on tot s'esdevindrà seguint el pla que s'ha marcat. Ell comença a sentir els efectes previstos, arrossega les passes fins els peus del llit, no pot esperar més, la fam de posseir-la és obsessiva, el cor li batega a un ritme que fins i tot diria excessiu.
S'estén al llit nua del tot, ell comença a pujar pels peus, llepant i besant, ara aquí ara allà, la tasta a gust quan s'atura al pubis. I una batzegada altera el seu ritme, ell alça el cap de cop, la mira amb els ulls rodons d'una pregunta, mai plantejada, en els ulls.
Dos segons més tard cau mort sobre l'entrecuix d'ella, com cercant retornar a l'origen de tot. El cor li ha fallat, com preveia passaria amb aquelles arrels tant excitants. El tenia delicat.

Sara l'aparta decidida i marca amb parsimònia un número prefixat del mòbil...
El Miquel respon amb rapidesa, duu el volum baix per no deixar-se escoltar de ningú, no han sonat gaires notes de la Flauta Màgica, sintonia que sona quant la Sara el truca. -M'estic en el portal.
-Ja pots pujar... t'ha vist ningú?
-No cal patir amor, qui pot sospitar res, si el vostre cardiòleg us visita per una urgència a mitja nit....

Ell s'havia posat la camisa vermella, que li feia ressaltar la seva pell de ros i el seu cabell dauradíssim. S'asseia elegantment a una taula de la cafeteria, engrescat amb la trucada que ella li havia fet, intempestiva, citant-lo per aquell vespre mateix. El seu abric reposava ben plegat damunt el respatller de la cadira; un abric amb el qual se sentia interessant. La copa de cava bombollejava i ell tornava a refermar-se en la idea que, sens dubte, després de totes les sortides i trobades que havien tingut, aquella havia de ser la confirmació definitiva que la seva història anava endavant i prenia el caire d'una relació compromesa. Es va portar als llavis la tasseta del cafè tot pensant en les vegades que li havia pregat, i per un moment va tornar a sentir la decepció, repetida en el temps, de la immobilitat d'ella, aquell quedar-se aturada, una mica apartada d'ell, amb els ulls baixos, amb una mirada sense definició.
Aquesta era la primera vegada que ella el trucava fora de les hores convencionals o convingudes -tres quarts de dotze de la nit d'un dijous- i a ell li havia fet un salt molt fort el cor. Havia agafat estranyat el telèfon i en sentir la veu d'ella s'havia quedat palplantat al mig del menjador. I després, en penjar, havia corregut al lloc de la cita. Per això hi havia arribat mitja hora abans. Va furgar en la butxaca de l'infern de l'abric buscant el mòbil amb la intenció de telefonar a algun dels seus amics per explicar-los la nova. Desitjava celebrar amb algú la seva alegria, però es va adonar que per trucar ja era massa tard. Va beure un glop de cava, es va plegar de braços i va esbossar un somriure. Se sentia com salvat, reintegrat al curs normal de la vida, segur, descansat, fins i tot lleugerament feliç.


Ella va repenjar-se al respatller de la butaca i es va deixar portar per la música de jazz en viu del meravellós quartet de músics. Malgrat que estava sola, la bellesa de les notes i la sensació d'intimitat de la sala l'acompanyava. Per primer cop en molt de temps, se sentia en pau amb ella mateixa. Va fer un lleu somriure i va pensar en el rampell sobtat d'aquella trucada, tot reflexionant en què, sense dubte, havia sigut el poder de la música el que l'havia impulsada a sortir de la sala i marcar el seu número. Ara ja només li quedava un petit pas, ràpid, lleu, senzill, i la seva vida es composaria en la direcció que ella desitjava. Havia passar un temps tèrbol, dins d'un gran desori de sentiments. Avui començava a comprendre's ella mateixa i la direcció cap on volia menar la seva vida. La música sincopada del jazz l'envaïa, però no s'hi podia deixar completament a mercè. Frisava per anar a trobar-lo, asseure's davant d'ell, somriure-li i exposar-li clarament la seva decisió. Sens dubte, la música havia actuat com un accelerador de les seves emocions. Li havia provocat una catarsi que la situava de ple davant els seus desitjos.
Un cop va acabar el concert, ella es va dirigir a la petita barra. Va mirar el rellotge i va veure que encara li quedava una estona de temps abans de reunir-se amb ell. Amb un gest ample i la veu segura va demanar al cambrer una copa de cava. Li va servir bombollejat i daurada, tan alegre com ella mateixa se sentia per la seva decisió. Va aixecar-la i va fer la simulació d'un brindis a l'aire. Celebrava amb ella mateixa el fet de trobar-se a punt d'acabar una relació que mai no havia estat res més que un llast carregós. Se sentia com salvada, reintegrada al curs normal de la vida, segura, descansada, fins i tot lleugerament feliç.

L'Eulàlia compleix divuit anys. Exactament avui, ja es pot considerar una dona. Durant aquests anys el seu germà gran, l'Ismael, l'ha vigilada amb zel i li ha prohibit totes les companyies masculines. Ella mai no ha dit res perquè a casa els pares també han estat estrictes amb l'educació dels seus fills. Però avui és un gran dia. Sap que després de les classes tindrà la seva festa d'aniversari, on com cada any no s'hi esmerçaran despeses ni esforços per fer-la inoblidable. Avui menys, essent una edat tan significativa.

Es lleva, es dutxa i es vesteix a corre-cuita, baixa a la cuina i esmorza sola. Els pares són a la feina, l'Ismael encara dorm. No treballa i tampoc estudia. Ràpidament es prepara l'entrepà per a l'esbarjo i arriba just a la parada quan l'autobús s'hi atura. Sap que rebrà tot de trucades i de missatges al mòbil i el deixa en silenci: a classe no li és permès de dur aparells de tecnologia. Ni el dia de l'aniversari.

Passa el més aviat possible el tràngol de les hores lectives pensant en la festa d'aniversari. Amb il·lusió amagada, no s'engresca en cap moment perquè ho vol mantenir en secret amb els companys. Perquè sap que seria un rebombori i enmig del desori tothom s'hi apuntaria. I l'Ismael s'empiparia. Sobretot si s'hi presenten nois no convidats sota el seu vistiplau. Amb el timbre de darrera hora, l'Eulàlia se sent alliberada de la munió de felicitacions rebudes i marxa directament cap a casa, sense esperar l'autobús. Arribarà abans.

Tanca la porta i comprova que dins del menjador hi ha moviments, però no hi tafanejarà. Ja suposa de què es tracta. Així que puja les escales amb un lacònic -Ja he arribat, i es tanca a l'habitació. Damunt del llit hi ha el vestit escollit per l'Ismael per a la festa. Fins i tot la roba interior a joc. I de la seva mida. L'accepta perquè és preciosa, encara que un xic extremada. Mentre es canvia de roba sent el timbre diverses vegades però l'Ismael se'n cuidarà d'obrir els convidats. Fins que ell no la cridi, no baixarà.

Això ocorre una hora després i, dòcil, l'Eulàlia baixa les escales en direcció al menjador, on sospita que hi haurà tot preparat. Palplantada davant de la porta, troba l'Ismael amb mirada tèrbola i deu xicots de la seva edat, que la inspeccionen com si la poguessin despullar i palpar amb els ulls. Damunt de la taula espelmes, quatre safates de canapès i res més.

- Aquesta... aquesta és la festa dels meus divuit anys?
- No et sembla suficient?
- Quatre plates de canapès per a dotze persones??? -pregunta quasi vessant llàgrimes, l'Eulàlia.
- No només els canapès. El plat principal és poder tastar tots nosaltres la teva virginitat aquesta nit.


d.

RITUAL

La celebració és a punt de començar, segons ens diu Samuel, el nostre guia, amb voluntat d'apressar-nos.
Amb precaucions, belluguem el cos, mortificat per dues hores de bots descontrolats dins del Toyota. El trajecte per les pistes abonyegades ha estat un càstig important per a l'esquena, les cervicals, les lumbars... La curiositat, però, ha suposat un combustible eficaç. La famosa celebració del salt sobre els bous, un esquer atractiu. No es pot assistir a un ritual d'iniciació hammer qualsevol dia...

Mirem, expectants, al voltant. L'aire tèrbol, carregat de pols en suspensió, no ens deixa veure res per uns instants... Després, conforme ens allunyen dels tot-terrenys, comencem a distingir persones i cabanes. No anem cap a l'aldea, però, ja que la festa té lloc a l'esplanada prop del riu. Som a la riba dreta de l'Omo i en un altre moment el corrent ens atrauria com un iman; ara ningú busca la vista sobre l'aigua.
El nostre esguard recorre els cossos lluents i esvelts untats de mantega, els cabells impregnats d'oli i argila, els rostres embetumats d'ocre i cal.
Quan establim contacte amb els nostres amfitrions, intentem emetre correctament els mots de salutació. Ens ofereixen unes mitges carbasses plenes del líquid que anomenen cafè. No es poden refusar. Fem el gest de portar-les als llavis; només és un gest, no empassem la infusió. Les mantenim a les mans, però. Això ens lliura de la temptació d'agafar la càmera: hem aprés la lliçó durament. Quan et comportes com un farangi, et tracten com un farangi, i no ens agrada. Intentem passar el més desapercebuts possible. Evidentment, destaquem entre les pells nues i fosques, però això no podem evitar-ho: som estrangers.

Badem amb cada fase dels preparatius. Palplantats, contemplem el desori: admirem les decoracions corporals, ensumen l'olor de la llet agra, espantem els insectes, escoltem les veus que no entenem, assistim a l'arribada de les dones protagonistes de la primera part de la cerimònia.
Quan avancen, la resta dels assistents els obren pas, respetuosament.
Pregunto qui són i Samuel m'informa que constitueixen el nucli femení directe dins la família del jove que avui es prepara per ser reconegut com adult.
Parlen entre elles i comencen a ballar, sense cap música: només les veus d'altres dones acompanyen la seva dansa. Arriben els homes de l'aldea. Porten a la mà branques fines, pelades, de no sé quina planta.
I comença la celebració macabra: les dones s'encaren amb ells, van d'un a l'altre fent sonar unes petites trompetes de llauna. Els mascles les fuetegen sense que elles canviïn el gest. Ballen, criden, provoquen, es giren d'esquena i són assotades. Primer se sent el xiulet de la branca tallant l'aire, a continuació el xoc amb la carn.
Pregunto quin sentit té. Em diuen que demostren el seu valor, per a què cap assistent tingui el menor dubte sobre la seva vàlua. El jove que avui, una mica més tard, saltarà sobre els bous demostrant que mereix ser acceptat entre els homes, ha de deixar clar que prové d'una estirp de dones valentes, dures, dignes de ser estimades. Si flaquegessin, ell s'avergonyiria i elles serien menystingudes per tothom.
L'orgull les empeny a provocar noves fuetejades. Si algú no pica massa fort, es regiren i se'n riuen a la seva cara. Això els engresca. Les esquenes ragen sang, que absorbeix la pell de cabra de les faldilles...

Em sento una mica marejada i desvio els ulls de l'espectable.
He entès l'explicació, però no comprenc que cap habitant d'Etiòpia necessiti demostrar la seva duresa: o és resistent, o sucumbeix! La mort planeja constantment damunt les persones, el bestiar, les collites.
Si a més és una dona i viu al sud, el seu dia a dia és una constant cerimònia de valor, una celebració continua de vida.


Unaquimera

De nou tornava a sentir aquell desagradable pessigolleig a l'estómac: de nou s'apropava un dinar amb els parents. Aquelles celebracions la neguitejaven, l'angoixaven. Hauria fet qualsevol cosa per tal d'escapolir-se'n. Aquesta vegada, però, no li quedava més remei que fer acte de presència: calia complir amb el protocol familiar a la qual s'hi havia inscrit.

Per mitigar aquell sentiment d'inseguretat que se li havia repetit a les reunions que havien precedit aquesta, s'havia comprat un conjunt de jaqueta i pantaló i havia demanat hora a la perruqueria per al dia abans. Però, res, no podia esquivar la sensació d'incertesa i d'estar fora de lloc. Sempre tenia la impressió que no anava prou arreglada per a l'ocasió. A més a més, era conscient que no feia bona cara: amb aquell neguit havia passat mala nit i els seus ulls ho reflectien. Amb el maquillatge no havia aconseguit dissimular-ho.

Quan va baixar del cotxe al pàrquing del restaurant, es van iniciar les falses salutacions, els somriures tèrbols i les preguntes retòriques sobre el "Com estàs?" S'inicià la ronda de petons i encaixades de mans. Sempre hi havia qui, amb més o menys encert, enmig del desori de l'arribada de tots, s'escapolia de saludar algú des de la proximitat i cobria l'expedient amb una salutació llunyana. A ella hi havia dues persones que l'havien saludada de lluny; amb uns altres també ho havien fet. Ningú semblava adonar-se'n, tothom ignorava aquesta fredor i manifestava que vivia aquest moment com un càlid retrobament.

De nou es trobava allà, palplantada enmig de tots aquells somriures hipòcrites. Un altre cop era allà sense saber ben bé què hi havia de dir o fer. Cercava un vincle comú amb aquells éssers que l'envoltaven i no aconseguia trobar-ne cap.

...

Varen passar al menjador i va arribar el moment de seure a taula. Es varen reiterar les mateixes vacil·lacions que es produïen en altres ocasions. Es repetien les mirades i els dubtes d'aquelles persones que calculaven, mentalment, com distribuir el personal a la taula de manera que no coincidissin al costat de determinats convidats amb qui no havia afinitat.

-Com seiem? -preguntà un.
-Tant se val -respongué un altre.

No. No era igual. Cadascú sabia del cert quines persones volia evitar tenir a prop. Després de fer un parell de propostes sobre la distribució dels comensals, la gent va anar agafant lloc. Uns van estar més afortunats que d'altres, però tothom feia cara de trobar-s'hi ben a gust.

...

Mentre anaven servint els plats, els convidats semblaven engrescats. Se sentien esclafits de rialles entre els més joves. Les boques dels comensals intercalaven el menjar amb les crítiques. Els seus ulls alternaven les mirades dirigides als plats amb el llançament de llambregades cap a d'altres invitats. Ella sabia que molts dels xiuxiuejos es referien a ella. Ella rebia mirades de rebuig i veia d'altres que també en rebien. Però ningú més ho percebia? Tothom semblava estar ingerint el seu àpat plàcidament, talment com si aquest convit fos una agradable celebració.

Ella romania allà asseguda, com absent, absorta en els seus propis neguits.

...

Tots anaven acabant els plats de les postres i miraven els rellotges. S'inicià un torn d'excuses dels convidats per tal de justificar que necessitaven marxar aviat i que lamentaven no poder quedar-se més temps. Ella no deia res. Segurament era qui més ganes tenia d'anar-se'n, però callava.

La gent començà a alçar-se, al mateix temps que pronunciava frases d'acomiadament i de fictícies intencions de retrobar-se ben aviat.

Ella se'n va anar cap al cotxe desitjant, novament, que per a la propera celebració faltés molt de temps. Però, què era el que ella havia celebrat?