Adenium obesum [aquí millor]

Tota la informació: AQUÍ

En Josep li ofereix el dinar -un minso plat de carn de xai, verdures i patates, amb un crostó de pa- i li sembla adient parlar-li del seu país. Per agafar confiança amb el nen potser eficaç. Li comença a parlar de les festes nadalenques. No sap ben bé per què. Fa anys que en Josep no té l'esperit nadalenc. Però vol transmetre-li aquesta pau del Nadal, que en el camp de tendes és absent. Li parla de la tradició del tió, que caga llaminadures quan és tustat pels nens. O del pessebre i de les seves figures: el nen Jesús, el caganer, el bou i la mula -o era un ase? No ho recorda bé-, els tres Reis Mags... O de l'enllumenat especial per aquelles dates. Però en el desert aquest dia no existeix, el desert és la llar d'Abdirizak. Des que va néixer. Per tant, desconeix tot allò que li diu en Josep.

L'Abdirizak només coneix la sorra i les inclemències, la fugida dels seus familiars del poble, la guerra i la fam. I aquest crostó de pa i el ranxo. No sap res d'Europa, ni del dia de Nadal. Coneix amb certesa les pluges a Somàlia, quan s'acompleix el miracle de l'aigua, la que fa que floreixin les roses del desert. Aquelles flors que tant li agraden, que són tan breus com belles.

A la llunyania, els trons ressonen mentre en Josep, que desconeix el significat d'aquell so per a l'Abdirizak, segueix parlant amb el nen.


d.

-Nen, aixeca't que faràs tard! I avui tens examen!
Lentament posa en funcionament el cervell que li fa avinent que aquella frase ja l'havia sentit el dia anterior, que és quan tenia l'examen.
S'aixeca i mira sorprès que, efectivament, al full del calendari hi posa "examen de mates" i, encara més sorprenent, marca la data d'ahir! Llavors entra sa germana i rondina:
-No m'agraden els cereals- i la mare respon:
-Mira que el tió no cagarà!
-"hòstia"- pensa- "estic revivint el dia d'ahir, com en aquella pel·lícula d'un periodista en un poble aïllat per la neu!"
Per assegurar-se'n fa memòria del què va passar ahir en aquell moment...ah, sí; el repartidor llençà el diari per sota la porta. I en el mateix instant que fixa la mirada vers la porta; fiiiu! l'avui que es cola fins la segona rajola... com ahir! Ja no hi havia dubte, i tot emocionat pensa en com pot aprofitar el fet de saber què passarà. Ja està! ahir, es a dir; avui, la Sandra es torçarà el turmell en baixar les escales de l'Institut. Ja sap què fer; es posarà a la seva vora i evitarà la caiguda, i potser li donarà una rosa, així es convertirà en el seu príncep blau i potser tocarà calent d'una vegada.
Tot emocionat agafa un tros de pa i la carpeta per sortir corrents. Però llavors entra el pare i diu:
-Collons, seré ase! m'he deixat d'arrancar el full del calendari, avui!
I la carpeta li va caure als peus, juntament amb l'ànima.