**Repte CLÀSSIC351: Caos**(rectificat)

Els avions surten, veloços, amb corrues de passatgers sense equipatge que esgaripen de por, que ploren o que perden els sentits. Ningú no sap on va; el cas és fugir. I sorprèn la diligència dels pilots, de la tripulació, dels treballadors de l'aeroport que podrien buscar-se la vida i oblidar-se de la població. N'hi ha que ja ho han fet.
Els últims raigs del dia tenyeixen de carabassa el núvol espès de la primera detonació, que encara esbossa formes plàstiques al cel de Barcelona. La pols radioactiva cobreix els edificis, el paviment dels carrers, la roba, els cabells. En certa manera tots saben que són moribunds. Cadàvers vivents. Morts que encara caminen. Projectes de difunts que han perdut familiars, amics, possessions, la pàtria... La televisió no funciona. Alguns aconsegueixen de connectar amb cadenes estrangeres que parlen de milions de víctimes. Saben, mercès a aquestes cadenes, que s'acosten més projectils, que qui els llança pretén, sens cap mena de dubte, anihilar qualsevol forma de vida a l'Europa Occidental. La malícia del cervell que fumiga Catalunya, Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia... no té límits. Ningú no té clar qui és que vol sotmetre el món lliure. Ningú no es posa d'acord sobre la procedència dels míssils. Milions de morts. Foscor somorta a les dotze del migdia del diumenge cinc d'octubre de dos mil vuit. Simfonia de crits dissonants. La Sagrada família convertida en runa. La catedral, difícil de localitzar. El vuitanta per cent de la població feta cendra. La mar fregant les façanes de la Gran Via. I enmig d'aquest caos encara hi ha qui té prou fetge per a entrar a les botigues de luxe de la part alta de la diagonal i endur-se abrics de pell grisosa per les restes de la pols radioactiva.
-Que ens estem morint? -pregunten retòricament els saquejadors -. Ja ens moríem abans que comencés tot! -i per enrevessat que pugui semblar, s'enduen fins i tot els maniquís, sense que cap autoritat tingui esma per impedir-los-ho. Les oficines de les principals companyies financeres del país romanen desertes: els vidres trencats, pudor de plàstic cremat, flames brandant a més de la meitat de les finestres. Un immens cartell publicitari que oferia crèdits sense demanar explicacions fa un soroll com de plat de bateria percudit pel vent. Al cel, núvols negres estranys que no són de pluja, ascendeixen i davallen com les bombolles d'una gran olla que bull i que és a punt de vessar sobre una cuina bruta i enrunada.
-On anem? -la nena sanglota.
-No ho sé, i no ploris. -li tremolen les pupil·les; la veu se li esquerda.
-I el pare? Ja ho sap que marxem?
-És clar que ho sap, reina! -trenca a plorar.
-És veritat que ens morirem, mare?
-Tothom es morirà algun dia, Clara. -diu, recomponent-se.
-Dic ara, mama. Aquest polsim ens farà morir, oi?
-No dona. Això cau de les parets esfondrades de la ciutat. El vent ha aixecat la terra i ens ha cobert a tots amb aquesta porqueria.
Pugen a l'avió. Un oficial amb la cara descomposta crida un fins aquí i empenta un home que pujava les escales rere la Clara. L'home renega etzibant un renec agut, com l'udol d'un gos, i envesteix contra la porta de l'avió que ja es tanca. S'engeguen els motors. La nau es comença a moure. L'home rodola per la pista. La succió de la turbina l'absorbeix i es converteix en carn trinxada. L'avió salla. El seient prem l'esquena dels passatgers que, estranyament, no temen un possible accident. S'enlairen. Pressió a les orelles. Aplaudiments tímids de desfogament. La veu del comandant els anuncia que es dirigeixen a Hamilton, capital de Bermudes, i que allà els espera un equip mèdic especialitzat. Més aplaudiments.
La Clara s'adorm recolzada en la seva mare, que contempla per la finestra la immensa extensió de l'Atlàntic i pensa en el Serafí, mort a l'acte. La nena es pensa que és viu, a les muntanyes, a la casa d'Espot. Ella, però, l'ha vist de color blau moradenc, gèlid, amb el tros de vidre clavat a la gola i el bassal de sang dessota el seu cos. S'adorm també.
Es desperta no sap quan, i sent esgarips.
-Les illes no hi són!
-Com és que no hi són?
-No hi són.
Algú diu que no poden aterrar a Bermudes a causa de les inclemències metereològiques. El cert, però, és que l'avió ha començat a volar en cercles al voltant d'un punt indefinit de l'oceà, i ha corregut el rumor que les illes han desaparegut, que el mar ha pujat o alguna cosa per l'estil. Un home s'aixeca del seient, s'acosta fins a la cabina i copeja la porta exigint explicacions. Després agafa embranzida i trenca el pany.
-Déu dels cels! -exclama, mirant vers la cabina del pilot.
-Què passa? -crida la Rosa, tremolant de cap a peus.
-No hi són! -exclama l'home, tombant-se cap al passatge, blanc i gairebé sense alè. -. La tripulació ha marxat, no hi ha ningú!
L'avió continua donant voltes i voltes al voltant del no res, mentre la Rosa consola la Clara i li assegura que tot anirà bé, que no ha de perdre l'esperança, que de seguida els vindran a rescatar.

En quant a la forma...
S'ajusta a la proposta, tant en l'argument, com en l'extensió. Les paraules clau estan col·locades harmònicament i dissimulades, tant, que m'ha costat de trobar-les. Relat amb paràgrafs ben estructurats, tot i que jo els separaria per fer més fàcil la lectura. No he trobat faltes, només una majúscula, un plural, una petita dislèxia del teclat, alguna coma que et proposo d'afegir i algun lloc on m'he embolicat una mica amb els guionets i m'ha trencat la lectura (després de "Que ens estem morint?"). El llenguatge és acurat, ric i treballat (només com una apreciació personal, substituiria el segon "esgarip" per "xiscle" o "crit", per no repetir).

En quant al fons...
Un relat agònic, un argument angoixant, desolador, el caos absolut. Comença fort, descrivint l'estat de desesperació general. Et va atrapant mentre el nus argumental es desenvolupa suau, et deix respirar albirant un bri d'esperança, una ínfima salvació. Malgrat el terror, és un relat poètic on no oblides els sentiments, on hi té lloc la tendresa i dibuixes amb pinzellades agres l'horror d'un paisatge devastat i de la vida perduda. Combines perfectament sentiments personals amb una visió de desastre general. Et remou, et deixa fet un manyoc, amb un mal cos terrible. I aquesta mínima esperança queda abassegada per un desenllaç obert però evident, tot i que no em quadra massa el fet que tota la tripulació pugui desaparèixer, potser caldria explicar-ho una mica més.

Moltes gràcies per participar, Jeremias, i per les estones de bona lectura. M'ha agradat, no m'ha deixat indiferent.

N'Honorat Capçot i Benrebut (1934-2008), natural de Vaigitorne, a la vall de Puigponent, era conegut al món científic internacional per la fòrmula matemàtica que permetia la cerclatura del quadrat, obtinguda després d'un extraordinari i ardu treball d'investigació de proves empíriques per resoldre la quadratura del cercle. Una mica enrevessada ho era, la tal fórmula. No cal, però, tenir-li-ho massa en compte, donat el prestigi patri.
La troballa, afirmaven els companys científics, significava un canvi radical en la concepció del univers i constituïa un esdeveniment tan important pel progrés de la civilització terrestre -i àdhuc planetària!- com la coneixença del foc a voluntat, el descobriment de la fregona -i d'Amèrica, per suposat!- o el primer viatge tripulat a Mart.
N'Honorat Capçot i Benrebut era fadrí, és a dir, no maridat, i tenia dues dèries -molt conegudes pels íntims i quasi ignorades per la majoria dels amics- amb les quals omplia el temps que la investigació li deixava lliure: ser assidu de les primeres files del ‘Molino' i escriure lletres que serviren per composar ‘cuplés'.

Potser algun/a lector/a amable em demane com pot ser que una eminència científica puga tenir aquestes aficions -diguem-ho en llenguatge popular, tan ‘baixes'. I els arribaria a dir, que possiblement, per motius desconeguts. Pels mateixos que un altre eminent científic -i aquest ocupant un càrrec important a una institució que ‘vetlla per la llengua' -i s'entén la nostra- signa un manifest que defensa una altra que -podríem dir-li contrària?- al que el seu càrrec representa. I declara solemnement -i per telèfon- que no mai una llengua ha tingut intenció de sotmetre una altra.

Entre els apunts del nostrat fallit, i mesclats dibuixos difícils d'entendre i fórmules químiques i matemàtiques complicadíssimes, els estudiosos de la seua obra han pogut extreure el següent versets que han estat considerats com una valuosa aportació pòstuma al món ‘mundanal':

Un mosquit volà
per la vall dels pits
vertical avall.

Per llei de qui sap
que no gravetat
s'enfilà i picà
en indret no cast.

No gaudí, ben cert!
doncs un instintiu
de cames moviment
d'aquella madam
aviat l'occí.

I allà va quedar.

Jo me'l vaig trobar
a la nit, -ben cert-
entre rambla i rambla
-sense ser florista-
sinó més aviat
puça al paral·lel.

Si se n'adoneu, no estan exempts de malícia. Sana, això sí. I a més a més, vosaltres, amables lectors, podeu copsar quina força idiomàtica, quines metàfores científiques i quins jocs de llenguatge empra el nostre susdit comentat. Fruit, considerem, de l'alt coeficient intel·lectual de l'Honorat i de la llarga dedicació als primers seients de la sala d'espectacles. I possiblement a les coristes que hi actuaven.

I he deixat pel final, com corol·lari, unes mostres -traduïdes dels castellà- del discurs personal, ambiental i prolífic que, per aquestes circumstàncies, s'hi van emetre -en només fragments fragmentats- al nostre canal televisiu, de la ‘superfigura pro' de la nostra societat, el Forrester's Camp i Pregàries Ansioses de Boat:
"...del nostre científic, benvolgut home bo, Honorat...."; "Nascut en aquesta terra d'arròs i tarongers, de platja i de sol, de turisme...!"; "...els parcs de granotes i voltors..."; "...les redundàncies del 41, anys de sacrifici i de que ningú passava gana...." "I tot i per totes, l'aigua! Què esperem com aquelles santes persones pel desert..." ".....I, com no, més ajuda ...."; ...."i l'aigua, que ens l'han negada..."; "... i més aigua!!!..."

Ací, en aquest precís moment, al televisor vaig escoltar pppiiiipp,...pppiiiiip i la imatge va desaparéixer. Una altra brometa de la companyia elèctrica. Supose. Sense cap esperança d'arranjament seriós. Ja ens anem acostumant. És que "somos tan muelles!"


En quant a la forma i al fons...
S'ajusta a la proposta en l'essència caòtica del mateix relat, ja ho anuncies al títol. L'extensió és correcta i les paraules clau estan ben col·locades, tant, que he hagut de rellegir-ho per trobar-les. En quant a l'ortografia, he assenyalat alguna falta que he trobat, i algun punt o coma i una concordança singular-plural. He de dir que m'he fet un embolic amb els guionets, sobretot al segon paràgraf, on ja no sé què és text i què és afegitó, potser caldria revisar-los. Està ben estructurat, cosa que en facilita la lectura.
Deixes ben clara la crítica a una determinada manera de fer o actuar i et refereixes clarament a un manifest destacat i sonat, del qual no recordo el nom del protagonista signant. Si volies transmetre l'actuació caòtica en l'àmbit de la llengua i de la política, especialment al País Valencià, t'asseguro que ho has aconseguit. Hi ha mots, noms o alguna frase que no acabo d'entendre, suposo que es deu a la llunyania i a la desconeixença de determinats "intringulis". És un relat diferent, divertit, amb ironia fina i també gruixuda.

Moltes gràcies per participar, rnbonet, i per les estones de bona lectura, que han estan moltes per arribar a fer-me una idea del que volies dir (és que soc una mica curta...)

En Joan vivia a tocar de l'Ampolla, en el mas dels seus pares, amb vistes a un mar que el Delta li encercolava en l'horitzó. Horitzó enlluernat que mirava aquell vespre, apartat de la seva estimada, que tot i no viure a una gran distància -era de Tarragona ciutat-, ara estava més lluny. El curs havia acabat feia poc, i en aquells pocs dies que havien transcorregut, encara no s'havien vist.
Es varen conèixer en el campus universitari aquell mateix curs, que havia esdevingut el millor i més feliç per a ell.
Ella vivia a la part ben estant de la ciutat, filla d'una família alta burgesa. No dubtava en prendre decisions, tret característic heretat del seu pare, i va decidir sortir amb aquell pagès alt i cepat -guapo com pocs-, per anar al cinema i a festes. I ho varen fer uns quants cops. Ell s'havia encaterinat d'aquella noia, de qui no va copsar cap altra cosa que no fos la simpatia i la bellesa que li oferia. Un dia la noia va decidir que ja eren parella oficial, i tota la facultat en va anar plena d'aquella història tan romàntica.
El Joan va acabar el curs amb bona nota, a força de cremar colzes i celles durant hores i hores, que ella no compartia. Els seus companys i amics l'admiraven, i aquells que l'estimaven li volien fer veure l'absurd d'aquella relació.
Aquell vespre que observava l'horitzó marí, havia decidit trencar la promesa que s'havien fet de no telefonar-lo ell abans que ella ho fes. Va agafar el mòbil, i va marcar. Li havia dit que no estaria a Tarragona, i ell cremava de desig per tan sols escoltar la seva veu.
Mona, la noia de ciutat i parella del Joan, s'estava a la seva casa del barri ben estant, tot vigilant la seva germana menuda per encàrrec dels seus pares. Estava avorrida, s'avorria amb aquella criatura, de fet, s'avorria amb tot, res l'omplia i en aquells pensaments estava quan va sonar el telèfon i va veure el nom del Joan a la pantalla, va contestar, amb un somriure mofeta -has trigat,- va pensar amb malícia.
El Joan li va dir que sentia la seva falta, que li mancava l'aire sense el seu alè. Volia tornar a sentir la seva olor, la seva llengua, els seus pits clavats en el seu pit. Volia saber si podria estar-se uns dies al poble, ell no en podia marxar, calia ajudar als pares en els quefers del mas.
Dins del seu ensopiment, la noia va albirar una broma de mal gust, estava cansada de vigilar aquella criatura farcida de mocs que era la seva germana. Li va dir que aquells dies s'estava a Benidorm, amb un altre company de facultat que ell també coneixia i força; un cap buit que no sabia que hi feia a la universitat. Li va deixar que s'ho estaven passant d'allò més bé, i que s'estava plantejant la relació entre ells dos, i que després d'aquella telefonada, tenia les idees més clares, va dir-li que la deixés pensar aquella nit, que potser demà li diria alguna cosa, que fins que no el truqués ella, no en parlarien més i que no li podia oferir cap esperança en aquell moment.
El Joan va apagar el telèfon i el va deixar sobre l'ampit de la finestra on s'estava mirant el mar, no entenia aquell enrevessat monòleg que havia escoltat. De sobte, l'horitzó es va enfosquir, ja no podria gaudir dels colors brillants d'aquella nit.
I va decidir sortir amb els amics, estava enfollit. Va beure molt i va festejar totes les noies que se li acostaven. Els seus amics se n'alegraven, pensaven que era el moment d'oblidar aquella fava de ciutat i que ja era hora que li fes el salt amb alguna noia del poble. Avançada la festa, el seu cap era un caos estrident de llums i de colors. En tenia la culpa alguna cosa que li havien fet empassar. Havia perdut el control dels seus actes.
Després de l'últim bar, amb un parell de carallots del poble varen trencar retrovisors de cotxes, varen pintar parets i varen cremar contenidors. Fent força xivarri i gresca, tot deixant un reguitzell de pistes que a la patrulla dels mossos no els va costar de resseguir. Va acabar ell sol dins del vehicle de la patrulla, els altres dos havien volat. S'hauria de sotmetre a les lleis per reparar les seves malifetes.
En un moment de descuit de l'agent del seu costat, i tenint la finestra baixada per la calor, aquell Joan que no podia pensar clar va saltar per la finestreta del vehicle, quan anaven per la carretera, camí de la caserna. El seu cos va rodolar i encara és va alçar fent tentines. El destí va voler que un camioner que acabava de començar la seva jornada no pogués evitar que aquell cos invisible acabés sota les rodes del tràiler.
Unes hores més tard, Mona el telefonava per treure'l de l'engany, i comentar-li que aquell vespre els havien convidat a una festa, el tornava a necessitar, no volia presentar-se sola, malgrat les seves amigues se'n reien d'ell.
Però el Joan no havia contestat, i ella havia llençat el seu mòbil contra el coixí del seu llit, mentre una veu repetia per l'auricular... "-telèfon apagat, o fora de servei... ".


En quant a la forma...
S'ajusta a la proposta, en quant a l'extensió i la col·locació de les paraules clau, ben dissimulades, tant, que m'ha costat de trobar-les. Relat amb paràgrafs ben estructurats que en fan fàcil la lectura. El llenguatge és acurat. Respecte a la ortografia i gramàtica, no he trobat faltes, però he subratllat alguns punts i comes que em manquen per a que el text llisqui millor. Hi ha algunes expressions que potser canviaria, però recalco que només és una apreciació personal: els dos adjectius seguits "alta burgesa" no em quadren, potser n'hi hauria prou amb burgesa, o pertanyent a l'alta burgesia; "a la seva casa del barri benestant" ho trobo recargolat i em distreu de la lectura; potser substituiria "avorrida" per fastiguejada, per no repetir-ho tant; "albirar" el canviaria per algun mot que reforcés el sentit de rumiar, de tramar; a "deixar" crec que li manca un segon infinitiu, potser deixar anar, o només canviar-ho pel verb dir i l'expressió "se'n reien d'ell" no la posaria en present, sinó en subjuntiu.

En quant al fons...
No toques el tema proposat de ple, surt com a conseqüència d'una nit boja, després d'un desengany. Descrius amb destresa una parella absurda, una relació que, per un representa una decisió banal, mentre l'altre ha caigut en l' enamorament. Un relat que avança suaument i que enganxa, tot i que la part on salta per la finestra del cotxe dels mossos, em resulta poc creïble. Una nit de caos que desemboca en un desenllaç imprevisible i fatal. A nivell personal, potser m'hauria agradat que aprofundissis en els sentiments que provoca aquest trencament, aquest trasbals que durà al protagonista a un final terrible (em manca una mica de caliu), i que remarquessis els fets bàsics del nus argumental, que trobo un pèl desdibuixats entre la descripció.

Moltes gràcies per participar, darkman, i per les bones estones de lectura. M'agrada, però crec que li manca un últim repàs.

-Veig que segueixes igual que sempre.
No era la primera vegada que la Mercè, la seva ex, entrava al seu pis de "separat", ni que li deixava anar una frase d'aquestes característiques, tampoc hi havia malícia darrera aquelles paraules, però el cert és que anaven carregades de tanta contundència que van abocar l'Eudald, a traïció i sense previ avís, al pou de la inseguretat.
En realitat, l'Eudald no vivia gens malament, sol i al seu aire, a mig camí entre la bohèmia i una segona joventut, sense sotmetre's a obligacions domèstiques de cap mena, i més tenint en compte que els fills vivien amb ella. Però de tant en tant encara la trobava a faltar. Més d'un diumenge a la tarda li entrava aquella mena d'angoixa ja familiar que li retornava imatges idíl·liques de la seva anterior vida de parella. El consol arribava gràcies a una suposada reciprocitat del sentiment per part de la Mercè, desitjada víctima també d'aquesta melancolia. Però el menyspreu amb què aquella dona acabava de parlar no confirmaven precisament aquesta postura, ben el contrari, separar-se d'ell era el millor que havia fet a la seva vida.

Es va quedar observant el menjador, aparent causa d'aquelles paraules. Un descontrol de papers i llibres atapeïen la taula, desprenent una domèstica sensació d'ofec, amb el color de fusta original lluitant per sortir a través d'unes poques escletxes. El sofà semblava sortir d'una crisi d'ansietat, amb la funda totalment rebregada i els coixins escampats en totes direccions. Un parell de jerseis jeien per terra, aparentment morts, oblidats en una postura ben enrevessada.
Amb el cap cot va enfilar cap a la cuina. Allà ja l'esperava la Mercè, però també una pica a rebentar de plats, gots i coberts, un pedrís pintat amb els colors de la deixadesa, una planxa resseca encara amb trossos del tall de carn del sopar d'ahir i una taca al terra fruit de la poca habilitat matinera amb la llet d'esmorzar.
Després de repassar tot el sidral, la Mercè va clavar-li els ulls, tot just abans de parlar novament:

-Mira Eudald, no t'ho demano per mi, m'és ben igual el que facis o deixis de fer amb la teva vida personal, però tenim dos fills en comú, i tot sovint venen a aquesta casa, i s'hi queden a dormir, i a menjar, de fet hi viuen aquí. I això sembla una granja de porcs, ja no et demano ordre sinó un mínim d'higiene, per no dir decència humana.

L'Eudald encara no havia badat boca, incapaç d'articular res coherent. Estava bloquejat davant l'evidència del que estava perdent, o que ja havia perdut. Des que s'havien separat, gairebé un any enrere i per raons evidents de desordre, no havia temptejat ni un sol intent de reconciliació, ben al contrari, va aprofitar el pis de solter per deixar-se anar encara més, per tornar a la bogeria dels vint anys però amb l'experiència dels quaranta. Fent gala de la seva evident immaduresa, s'ho va agafar com una diversió, convençut que, en el fons, la Mercè encara l'estimava, i que un dia o altre tornarien a estar junts. Però ara descobria tant en el to les paraules com en la seva mirada un rebuig aparentment definitiu a la relació.

Es van acomiadar amb dos petons, massa freds i formals. En la solitud d'aquell pis l'Eduald va experimentar per primera vegada un autèntic abisme. El menjador el va acollir amb el seu desordre habitual, un caos que fins avui l'havia camuflat de la realitat. De sobte, sense cap raonament previ, impulsat segurament per alguna remota esperança, va començar a apilonar els llibres per col·locar-los tot seguit al lloc de la lleixa que els pertocava. Després vindria el sofà, els coixins i la roba escampada per terra, i més tard potser encara tindria temps per la cuina. No pensava res, només feia, víctima d'una inèrcia que, com gairebé sempre, arribava massa tard.

En quant a la forma...
S'ajusta a la proposta, tant en l'argument, com en l'extensió. Les paraules clau estan ben col·locades, tant, que m'ha costat de trobar-les. Relat amb paràgrafs ben estructurats que en fan fàcil la lectura. No he trobat faltes, només m'ha mancat alguna coma i una petita errada del teclat (Eduald). El llenguatge és acurat i ric.

En quant al fons...
Relat amb molt bona ambientació. Evidencies amb tots els detalls els sentiments i saps encomanar la sensació de desordre i caos descrivint-los gairebé pictòricament. Amb bon ritme, vas fent patent l'elevat grau d'immaduresa del protagonista. Un relat que enganxa i que et porta a un final que m'agrada, tot i ser previsible, potser el que em manca és més tensió argumental. Un relat on es canvia el caos extern per un abisme interior.

Moltes gràcies per participar, manel, i per les estones de bona lectura que m'has ofert. M'ha agradat.

"L'ermita és com un ou atapeïda
de vells, donzelles i minyons que hi crida..."
Aixecà els ulls del llibre i, per damunt les ulleres, donà una llambregada a la tauleta que tenia a la vora. En comprovar que encara no hi havia el tè i les galetes va moure el cap desaprovadorament mentre murmurava: -No sé pas on anirem a parar!
És una frase que últimament repetia moltes vegades, i és que el Sr. Viladot, últim baró d'una antiga i noble família de farmacèutics per herència, era un fervent defensor de l'ordre, de la rutina ben entesa, de la puntualitat, de la coherència, de la precisió...El seu posat i el seu tarannà, calmat però enèrgic, era més propi d'un rei medieval que d'un apotecari de poble. La única diferència seria que, en lloc de dur el ceptre, brandava un llibre; la lectura era la seva passió, també heretada de moltes generacions.
Intentà oblidar el té i les pastes endinsar-se altra vegada en la lectura
"Colliren a faldades les donzelles
pèsols d'olor, violes i roselles..."
-Sr Joan! Però què fa aquí encara, home de Déu?
Els crits de la Conxita que a més, i de manera absolutament inadequada, l'estava sacsejant, el van destorbar altra vegada de la lectura.
-Què no ha sentit com passava la pava? hem d'anar al refugi que de seguida seran aquí!
-Conxita; estic decebut, on s'és vist aquest comportament? i et faig avinent que t'has oblidat de dur-me el té i...
-Deixi's de romanços i corri, que hi deixarem la pell aquí!
La Conxita, absolutament desencaixada, l'estirava pel braç, era la primera vegada a la vida que existia un contacte físic entre la minyona i el senyor.
Amb molt d'esforç la Conxita aconseguí convèncer-lo. Quan eren ja a mitja escala el Sr Viladot feu un gest de contrarietat i digué:
-Espera, m'he deixat el llibre.
I feu acció de tornar al menjador. Allò li feu mota malícia i, si no fos per tota una vida de servei a la família, la Conxita l'hauria deixat allà mateix. Però fins i tot en unes circumstàncies tan extremes, aquella servitud, també heretada, li impedien abandonar-lo a la seva sort.
El rumruneig monòton i amenaçador dels motors dels avions ja es podien sentir.
-Començi a passar!- digué desesperada quan s'adonà que ho deia de debò, que estava decidit a deixar-se matar per un llibre. I corregué escales amunt a buscar-lo. El prengué i, mentre corria altra vegada avall, va donar una ullada a la tapa: "Canigó" d'un tal Verdaguer.
-Ja m'explicaràs tu de què coi li serveix ara tanta poesia, no sé per què s'han d'enrevessar tant les paraules! ja en podem tirar un tirar un bon tros a l'olla, a fe de Déu!
El Sr Viladot encara era a mig carrer Sió, caminant xino-xano amb les mans a l'esquena i el cap alt, com si fos el passeig diari de les vuit en punt.
La Conxita l'agafà pel braç i l'obligà a córrer fins a la plaça. Una riuada de gent s'empenyien per entrar al refugi que just la vigília havien acabat de construir sota l'església. Era un passadís en forma de creu amb quatre sortides, per si alguna bomba en bloquejava una.
El Sr Viladot estava absolutament desorientat, era com si estès vivint un malson, però no per les bombes, sinó per aquell desordre, pel caos en que estava immers tot plegat. Acostumat a tractar tothom des de darrere el taulell, ara s'ofegava exprimit per tota aquella gent que, a empentes, el van dur just al centre de la placeta on convergien els quatre braços del refugi. Crits per tot arreu, xiscles histèrics, gent que es picava al pit mentre resaven. Just a la seva vora, un nadó rebutjava el pit de la mare mentre plorava a ple pulmó... El Sr Viladot s'hauria estimat més entomar una bomba de les que ja queien que no pas viure la confusió que regnava per tot. Amb esforç aconseguí obrir el llibre i mentre remugava per enèsima vegada el "no se pas on anirem a parar" intentà perdre's en la lectura.
"Avui s'escau l'aplec a l'ermitatge:
endiumenjats hi van en romiatge..."
Però era impossible concentrar-se. Neguitós i sense adonar-se'n va començar a llegir cada vegada amb el to de veu més alt
"pagesos i artigaires, pastors i cavallers,
i a sant Martí quiscun un do demana..."
A poc a poc, els xiscles i els plors anaren minvant, aquella veu que modulava unes belles frases actuava com un sedant, com una pregària d'esperança que s'anava estenent fins a l'últim racó del refugi. El caos es va sotmetre a l'enfilall de paraules que actuaven com un encanteri posant-los a tots a redós de qualsevol mal. Fins i tot el nadó callà i buscà el mugró del pit de la mare.
"Les nines i donzells no preguen gaire,
que els tempta, omplint de melodies l'aire..."
Ja no se sentia res més que en Verdaguer i el retrunyir cada vegada més llunyà de les bombes.
El Sr Viladot ni tan sols se n'adonà, però a partir d'aquell dia, quan arribava, ja ningú l'empentava i tots li feien pas perquè pogués accedir al seu lloc al bell mig del refugi i endolcir l'angoixant espera amb la seva veu.
La Conxita convertí el respecte mesell que li guardava, en una genuïna admiració sense límits. Potser sí que, al capdavall, tots aquells llibres servien per alguna cosa.


En quant a la forma...
S'ajusta a la proposta, tant en l'argument, com en l'extensió. Les paraules clau estan ben col·locades, i també m'ha costat de trobar-les. Relat equilibrat i ben estructurat, de fàcil lectura, tot i que jo separaria els paràgrafs i posaria en cursiva la poesia, per distingir-ho. El llenguatge és ric i treballat. No he trobat faltes, només alguna traïció del teclat i algun accent. M'ha trencat el ritme la paraula "desaprovadorament", potser jo hauria posat un simple reprovant, però és una apreciació personal.

En quant al fons...
Un relat molt ben lligat, amb un toc d'humor, que ens captiva l'atenció fins al final. La seva força i sensibilitat ens transporta a l'època traumàtica de la guerra civil i ho fa d'una manera planera i amb certa ironia, de la mà d'un personatge flemàtic, ancorat en les seves costums quotidianes. Un ordre personal inamovible que es contraposa al caos general i que, amb l'ajut de la lectura, de la poesia de Jacint Verdaguer, aconsegueix apaivagar angoixes i fer renéixer l'esperança, mostrant el seu poder alliberador. Un relat amb contrastos, on el gir còmic supera la situació opriment, sense menystenir-la.

Moltes gràcies per participar, i per les estones de bona lectura. M'ha agradat, m'ha deixat amb un somriure als llavis.