Detall intervenció

Repte clàssic (per quin número anem, ja?): PARADÍS

Intervenció de: Carme Cabús | 18-09-2008


Avui us proposo un repte una mica diferent, ja que normalment a mi em falten paraules per fer un repte més arrodonit.

Tema: PARADÍS

Paraules clau: ---

Nombre de paraules: de 300 fins a 1.000

Termini: diumenge, 21 de setembre, a les 12 de la nit

Val a dir que el tema PARADÍS inclou tot allò que pugui significar per a vosaltres.

Espero els vostres reptes amb molta emoció i aprofito per fer-vos una abraçada immensa.


Respostes

  • Papiroflèxia
    deòmises | 20/09/2008 a les 02:36

    Desperto i no trobo ningú per desitjar-me bon dia i l'habitació és deserta, buida de gent i sense cap so, silenci total, donaria part de la vida per escoltar una paraula, encara que fos des del carrer, vinguda d'un desconegut, però que trenqués aquest silenci diabòlic i m'incorporo i tot és desordre, com si un vent hagués entrat per la finestra i, amb dits invisibles, hagués topat amb tot al seu pas i ho hagués escampat per terra, i poso els peus amb compte damunt del parquet, que s'estén per tota la casa, i ja no és càlid com la darrera vegada que l'he trepitjat abans d'adormir-me, i em dirigeixo cap a la porta i el pom costa de girar, m'hi esforço, però no gira a la primera, i l‘atrapo amb força entre les mans, i aconsegueixo girar-lo, i surto al passadís, ningú, igual que les altres tres habitacions i el bany, ningú, i m'aboco a la barana i miro cap avall, res, estic sol, o això em sembla, baixo les escales ràpidament i reviso cada estança, des de la cuina fins al menjador, el mateix desordre que a l'habitació, com si fes mesos que no es ventila i no es neteja, encara que la dona de fer feines hi esmerça sis hores setmanals, vidres entelats i plens de ditades, bruts, molles de pa damunt de la taula del menjador, vidres trencats pertot arreu, quadres descol·locats encara pengen com poden de la paret, i em sento sol, tot sol a casa, ningú més no sembla viure-hi, només jo sol, però no és cert, la meva família, la que no trobo, omple de sorolls la casa a qualsevol hora del dia, des de l'alba fins al capvespre, però ara no és de nit, no hi ha motius per no escoltar-los, ni per..., la porta principal ha estat tancada amb pany i no podré sortir a l'exterior i seguir la recerca pel carrer, obro el calaix del rebedor i no hi ha cap clauer, totes les claus que es guarden en aquell calaix, el calaix de les claus, han desaparegut també, per encanteri, perquè s'han convertit en fum i un sobre, sense tancar, sense remitent ni segell, sense dades de cap mena, només el meu nom i la lletra del pare i dins del sobre, el paper color salmó que em deixa rondant pel cap el record de la papiroflèxia que vaig aprendre amb ell, hores i hores de fixació, dies amb els dits garratibats per voler fer figures sense pausa dia i nit i a tot arreu, a l'escola, a l'esbarjo, al parc, a la platja, estiu o hivern, amb pluja o amb sol, obsessivament, però ja fa molt d'aquells dies, i els papers havien desaparegut ja, fins avui, en la nota, que només escriu una minsa frase que em colpeix amb força, a la boca de l'estómac T'HAS QUEDAT SOL, res més...

    Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia. I xisclo, ben fort. Torno a xisclar enmig del plor desesperat. Quan el malson m'atrapa i ella no hi és, m'angoixa la sensació de soledat. Odio la soledat. No tarda en aparèixer llum dins de l'habitació quan el pom gira i s'obre la porta. És ella, la mare, que s'apropa ràpidament al bressol on dormia amb neguit creixent, i m'alça i em deixa entre els seus braços, el Paradís després de l'Infern del somni. I em prem contra el seu pit, encara ple, i recolzo el meu caparró a prop del seu coll. L'agror agradable de la llet materna i la colònia de nadó, la que em deixo escampar amb fruïció. Aquestes mans m'acullen i em bressen. I dibuixo un lleu somriure que s'eixampla quan em mostra el bocí de cel del mugró que ha d'alletar-me, i la seva dolçor en atrapar-lo entre els llavis em reconforta... I em satisfà un cop més, envoltat de tot allò que crec paradisíac perquè és la felicitat més perfecta que puc conèixer. Malgrat ser encara un nadó, sé que sóc al Paradís si hi ha la mare al meu costat, dins de la cambra, curulla de figuretes de paper de color salmó que el pare m'ha anat fent amb paciència.
    • Papiroflèxia (correcció)
      deòmises | 20/09/2008 a les 02:52

      Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia i l'habitació és deserta, buida de gent i sense cap so, silenci total, donaria part de la vida per escoltar una paraula, encara que fos des del carrer, vinguda d'un desconegut, però que trenqués aquest silenci diabòlic i m'incorporo i tot és desordre, com si un vent hagués entrat per la finestra i, amb dits invisibles, hagués topat amb tot al seu pas i ho hagués escampat per terra, i poso els peus amb compte damunt del parquet, que s'estén per tota la casa, i ja no és càlid com la darrera vegada que l'he trepitjat abans d'adormir-me, i em dirigeixo cap a la porta i el pom costa de girar, m'hi esforço, però no gira a la primera, i l‘atrapo amb força entre les mans, i aconsegueixo girar-lo, i surto al passadís, ningú, igual que les altres tres habitacions i el bany, ningú, i m'aboco a la barana i miro cap avall, res, estic sol, o això em sembla, baixo les escales ràpidament i reviso cada estança, des de la cuina fins al menjador, el mateix desordre que a l'habitació, com si fes mesos que no es ventila i no es neteja, encara que la dona de fer feines hi esmerça sis hores setmanals, vidres entelats i plens de ditades, bruts, molles de pa damunt de la taula del menjador, vidres trencats pertot arreu, quadres descol·locats encara pengen com poden de la paret, i em sento sol, tot sol a casa, ningú més no sembla viure-hi, només jo sol, però no és cert, la meva família, la que no trobo, omple de sorolls la casa a qualsevol hora del dia, des de l'alba fins al capvespre, però ara no és de nit, no hi ha motius per no escoltar-los, ni per..., la porta principal ha estat tancada amb pany i no podré sortir a l'exterior i seguir la recerca pel carrer, obro el calaix del rebedor i no hi ha cap clauer, totes les claus que es guarden en aquell calaix, el calaix de les claus, han desaparegut també, per encanteri, perquè s'han convertit en fum i un sobre, sense tancar, sense remitent ni segell, sense dades de cap mena, només el meu nom i la lletra del pare i dins del sobre, el paper color salmó que em deixa rondant pel cap el record de la papiroflèxia que vaig aprendre amb ell, hores i hores de fixació, dies amb els dits garratibats per voler fer figures sense pausa dia i nit i a tot arreu, a l'escola, a l'esbarjo, al parc, a la platja, estiu o hivern, amb pluja o amb sol, obsessivament, però ja fa molt d'aquells dies, i els papers havien desaparegut ja, fins avui, en la nota, que només escriu una minsa frase que em colpeix amb força, a la boca de l'estómac T'HAS QUEDAT SOL, res més...

      Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia. I xisclo, ben fort. Torno a xisclar enmig del plor desesperat. Quan el malson m'atrapa i ella no hi és, m'angoixa la sensació de soledat. Odio la soledat. No tarda en aparèixer llum dins de l'habitació quan el pom gira i s'obre la porta. És ella, la mare, que s'apropa ràpidament al bressol on dormia amb neguit creixent, i m'alça i em deixa entre els seus braços, el Paradís després de l'Infern del somni. I em prem contra el seu pit, encara ple, i recolzo el meu caparró a prop del seu coll. L'agror agradable de la llet materna i la colònia de nadó, la que em deixo escampar amb fruïció. Aquestes mans m'acullen i em bressen. I dibuixo un lleu somriure que s'eixampla quan em mostra el bocí de cel del mugró que ha d'alletar-me, i la seva dolçor en atrapar-lo entre els llavis em reconforta... I em satisfà un cop més, envoltat de tot allò que crec paradisíac perquè és la felicitat més perfecta que puc conèixer. Malgrat ser encara un nadó, sé que sóc al Paradís si hi ha la mare al meu costat, dins de la cambra, curulla de figuretes de paper de color salmó que el pare m'ha anat fent amb paciència.

      d.
  • La veritable història de com va anar allò de l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís terrenal
    berenguer | 20/09/2008 a les 18:02

    Començaré dient que no puc revelar les fonts que m'han fet arribar la informació del que us vaig a explicar sota amenaça de la condemnació eterna si ho fes (i sembla que l'eternitat és bastant llarga) només diré que són fidedignes al cent per cent.
    Bé, em saltaré la part que tots ja sabeu, aquella que diu que Déu, que deu ser molt treballador, va crear l'univers en sis dies (no he entès mai per què tantes presses! Si s'hagués pres una mica més de temps potser ara les coses anirien una mica millor i...) bé, perdó, se me n'ha anat el sant al cel. Doncs això, que després de treure's del barret tooot aquest munt de coses, com si fos el màgic Andreu, es va dedicar en cos i ànima a la seva obra estrella: L'HOME. Va agafar una mica de fang i taxaaan! en un tres i no res el va tenir fet, més ràpid que un terrissaire de Verdú fent un gerro. Llavors el primer que va fer va ser donar-li unes quantes instruccions (allò que encara es fa ara de: neeen, que això no es toca. Neeen, que això no es fa) I va fer especial esment de prohibir-li matar. No podia exterminar cap de les seves creacions, ni un senzill mosquit, sota pena d'expulsió d'allò que, a partir d'aquell moment, s'anomenà Paradís.
    I ja em teniu l'home més feliç que unes pasqües, saltant sobre l'herba fresca, empaitant les daines, cavalcant damunt els mamuts, menjant a cor que vols aquell bé de Déu de fruites (sí, clar, Adam havia de ser vegetarià, sinó...) Però hi havia una cosa que l'amoïnava; entremig de les cames hi tenia una mena d'apèndix que, de tant en tant, se li aixecava i li produïa un neguit inexplicable. Quan se'l tocava notava un plaer intens, i va començar a empaitant les ovelles pel prat i introduir-los aquella espècie de dit rígid. Però trobava a faltar quelcom, no sabia com explicar-ho, i per això va cridar a Déu per demanar-li explicacions i una solució, ja que encara estava en garantía. Déu, que de seguida es feu càrrec de la situació, li prengué una costella i va crear LA DONA. Potser perquè ja estava cansat, se li va escapar algun defecte en la construcció; per exemple li va fer el cervell una miiica més gran. Pensà que per tan poca cosa no calia rectificar (tot i ser tan savi, no es va adonar del terrabastall que això comportaria al llarga de la història)
    Tot seguit l'Adam va fer us del regal, dia i nit se'l passava posant i traient el dit de baix a dins de l'entrecuix d'ella. L'Adam xisclava, cridava i esbufegava, en canvi l'Eva tot just feia un lleu sospir de tant en tant. Es clar, això passa quan es fan les coses a l'inrevés; Déu havia hagut de fer el sexe d'ella pensant en que per allà hi havia de sortir la descendència més que en la mida, més aviat escassa, de l'apèndix reproductor de l'Adam. L'Eva, plena de melangia i de "Ai, no sé que em passa, ai que no sé que tinc..." un dia va descobrir la serp. Mirant-li l'extrem de la cua, consistent, bellugadissa i arrodonida, va tenir una idea.
    L'Adam, a partir de llavors, es feia un fart de buscar l'Eva per tota arreu fins que va començar a sospitar (mireu si n'era d'espavilat) que l'evitava. Fins que un dia es va esdevenir allò que havia de canviar el curs de la història de tooota la humanitat. Mentre l'Adam collia una poma golden per matar la gana, va entrellucar l'Eva entre uns arbusts, va sentir com cridava i xisclava. L'Adam va pensar que li devia passar alguna cosa (una prova més de la seva intel·ligència) i s'hi va acostar sigil·losament. El que veié li va gelar la sang: La pobra Eva estava ben espatarrada lluitant amb una serp de considerables dimensions que li introduïa la cua entre les cames. A primer cop d'ull semblava que era ella la que feia entra i sortir de manera espasmòdica la cua de la fastigosa serp, però evidentment això no podia pas ser. Llavors l'Adam es llençà en defensa de la seva dama i amb el que tenia a la ma (que va resultar ser la poma que es menjava per matar el cuquet) va colpejar salvatgement el cap de la serp que, desorientada i sense saber per què collons la pegaven, al damunt que s'havia prestat a fer un favor a l'Eva, va estirar la pota (la cua) a conseqüència dels brutals cops de poma.
    L'Eva continuà xisclant, però ara eren xiscles de ràbia i començà a donar puntades a l'Adam, que va pensar: -collons de dones, no les entén ni Déu!
    I així fou com per culpa d'una poma (golden) l'Adam i l'Eva van ser expulsats del paradís.

    • RE: La veritable història de com va anar allò de l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís terrenal (com és que sempre que rellegim els textos hi trobem alguna punyetera coma que hi sobra o un punt que s'ha escapt? Versió definitiva, perdó)
      berenguer | 21/09/2008 a les 16:03

      Començaré dient que no puc revelar les fonts que m'han fet arribar la informació del que us vaig a explicar tot seguit, sota amenaça de la condemnació eterna (i sembla que l'eternitat és bastant llarga) només diré que són fidedignes al cent per cent. En acabar de llegir entendreu el per què ens han amagat la veritat i han intentat tergiversar els fets.
      Bé, em saltaré la part que tots ja sabeu, aquella que diu que Déu, que deu ser molt treballador, va crear l'univers en sis dies (no he entès mai per què tantes presses! Si s'hagués pres una mica més de temps potser ara les coses anirien una mica millor i...) bé, perdó, se me n'ha anat el sant al cel. Doncs això, que després de treure's del barret tooot aquell munt de coses, com si fos el màgic Andreu, es va dedicar en cos i ànima a la seva obra estrella: L'HOME. Va agafar una mica de fang i; taxaaan! en un tres i no res el va tenir fet, més ràpid que un terrissaire de Verdú fent un gerro. Llavors, el primer que va fer va ser donar-li unes quantes instruccions (allò que encara es fa ara de: neeen, que això no es toca, neeen, que això no es fa) I va fer especial esment en prohibir-li matar. No podia exterminar cap de les seves creacions, ni un senzill mosquit, sota pena d'expulsió d'allò que, a partir d'aquell moment, s'anomenà Paradís.
      I ja em teniu l'home més feliç que unes pasqües, saltant sobre l'herba fresca, empaitant les daines, cavalcant damunt els mamuts, menjant a cor que vols aquell bé de Déu de fruites (sí, clar; Adam havia de ser vegetarià, sinó...) Però hi havia una cosa que l'amoïnava; entremig de les cames hi tenia una mena d'apèndix que, de tant en tant, se li aixecava i li produïa un neguit inexplicable. Quan se'l tocava notava un plaer intens, i va començar a empaitar les ovelles pel prat i introduir-los aquella espècie de dit rígid. Però trobava a faltar quelcom, no sabia com explicar-ho, i per això va cridar a Déu per demanar-li explicacions i una solució, ja que encara estava en garantía. Déu, que de seguida es feu càrrec de la situació, li prengué una costella i va crear: LA DONA. Potser perquè ja estava cansat, se li va escapar algun defecte en la construcció; per exemple li va fer el cervell una miiica més gran. Pensà que per tan poca cosa no calia rectificar (tot i ser tan savi, no es va adonar del terrabastall que això comportaria al llarga de la història)
      Tot seguit l'Adam va fer us del regal, dia i nit se'l passava posant i traient el dit de baix a dins de l'entrecuix d'ella. L'Adam xisclava, cridava i esbufegava, en canvi l'Eva tot just feia un lleu sospir de tant en tant. Es clar, això passa quan es fan les coses a l'inrevés; Déu havia hagut de dissenyar el sexe d'ella pensant en que per allà hi havia de sortir la descendència,i no en la mida, més aviat escassa, de l'apèndix reproductor de l'Adam. L'Eva, plena de melangia i de "Ai, que no sé que em passa, ai que no sé que tinc..." un dia va descobrir LA SERP. Mirant-li l'extrem de la cua, consistent, bellugadissa i arrodonida, va tenir una idea.
      L'Adam, a partir de llavors, es feia un fart de buscar l'Eva per tota arreu fins que va començar a sospitar (mireu si n'era d'espavilat) que l'evitava. Fins que un dia es va esdevenir allò que havia de canviar el curs de la història de tooota la humanitat. Mentre l'Adam collia una POMA golden per matar la gana, va entrellucar l'Eva entre uns arbusts, espaordit va sentir com cridava i xisclava. L'Adam va pensar que li devia passar alguna cosa (una prova més de la seva intel·ligència) i s'hi va acostar sigil·losament. El que veié li va gelar la sang: La pobra Eva estava ben espatarrada lluitant amb una serp de considerables dimensions que li introduïa la cua entre les cames. A primer cop d'ull semblava que era ella la que feia entra i sortir, de manera espasmòdica, la cua de la fastigosa serp, però evidentment això no podia pas ser. Llavors l'Adam es llençà en defensa de la seva dama i amb el que tenia a la ma (que va resultar ser la poma que es menjava per matar el cuquet) va colpejar salvatgement el cap de la serp que, desorientada i sense saber per què collons la pegaven, al damunt que s'havia prestat a fer un favor a l'Eva, va estirar la pota (la cua) a conseqüència dels brutals cops de poma.
      L'Eva continuà xisclant, però ara eren xiscles de ràbia i començà a donar puntades a l'Adam, que va pensar: -collons de dona, no hi ha Déu que l'entengui! (frase que ha fet fortuna al llarg de generacions)
      I així fou com per culpa d'una poma (golden) l'Adam i l'Eva van ser expulsats del paradís.

  • El Jardí Tancat
    Galzeran (homefosc) | 21/09/2008 a les 01:17

    El Manel recollia els últims gots buits a la clientela fidel del Bar Paradís.
    El dia havia estat llarg, i fregava el taulell tot escoltant un fado que sonava a la cadena musical. Ell sempre triava la música que havia de sonar a l'endemà en el bar.
    A casa seva hi tenia una abundant col·lecció de música; clàssica, moderna, jazz, nova era; en fi, tot un reguitzell de bones cançons recollides amb l'ajut de la seva companya, la veritable disc-jockey. Ella, la Shakira, li donava cada dia els cedés que la nit anterior havia gravat.
    El Manel somiava despert.
    Cada cançó el feia viatjar a un món diferent.
    Aquella nit, però, havia de ser distinta. Un client que no volia marxar, un noi d'aspecte androgin, ros amb els ulls d'un color indefinit entre el blau i alguna cosa més clara, el mirava sense cloure els ulls.
    - Hauria de tancar, -deia amb to afable el Manel. -Però, vols alguna cosa més?
    -Saps que sí.
    El noi també tenia una cantarella agradosa, el seu to de veu era complaent, de fet, va pensar que aquella manera de parlar era com escoltar una cançó.
    -Mira, és tard, però no sembla que vulguis marxar... i ja que hi som, et diré que em tens capficat. No queda ningú més, com pots veure, i et volia demanar d'on surts, no sembles pas del país.
    -No em creuries si et digués que sóc del barri, de tota la vida.
    El Manel allargà la mà de l'altre costat del taulell. -Em dic Manel.
    -Àngel, Àngel Gabriel hem diuen a mi, -va encaixar-li amb força i decisió.
    -Ostres, que graciós, no? -al Manel va escapar-se-li un somriure contagiós.
    -La veritat, el meu nom és més llarg, però segur que a aquesta hora, et costaria repetir-lo.
    -Doncs certament... -el Manel es mirà el canell-, tens raó, em sembla. És tard i hauria d'haver anat cap a casa, la Shakira em deu estar esperant, neguitosa de ben segur.
    -No pateixis per ella, està enllestint la darrera gravació. Encara en té per una estona.
    -I tu com ho saps això?
    -Tu saps que vol dir Paradís?
    -Sí, és un lloc mitològic...
    -Atura, atura... -l'Àngel se'l mirava amb tendresa ara.- Potser sí, que ara és un lloc mitològic, però et puc assegurar que és un lloc concret, i amb unes coordenades estel·lars exactes i de fàcil localització.
    -Em sembla que has begut força... i no recordo haver-te servit tants gots.
    -Paradís, en una llengua antiga que ja no es fa servir per aquí, volia dir, més o menys, alguna cosa semblant a "Jardí tancat".
    -Em recorda el títol d'un llibre això.
    -Un amant de la música com tu no coneix la Maria del Mar Bonet! És un recull musical d'aquesta cantant. Però bé, no té importància, és tant sols una anècdota.
    -Sí, és cert, ara hi caic.
    -De fet, la paraula també es pot traduir per "Jardí de parets altes". Però volia fer un tracte amb tu, i amb la Shakira si ho vol. De fet, el meu amic Miquel hi està parlant amb ella. Sembla ben disposada a fer-lo efectiu.
    -Ara no sé de què em parles.
    -Sols et diré una cosa ben certa. Hi ha molta enganyifa en tot el que envolta a aquest misteri del Paradís. Ja ho saps, els humans sou una colla d'encantadors de serps que han fet d'una cosa veritable esdevenir un mite que cada cop rau més lluny de la realitat originària.
    -Encara no veig on vols anar...
    -... a parar? Ja ho veig, jo sí que ho veig, estàs perdut i tens son.
    -En això tens raó.
    -Mira, digués que sí, i demà seràs l'home més feliç i famós del teu món.
    El Manel estava cansat, cert, i ja no podia més. Li agradava conversar, la veu de l'Àngel el tenia captivat. Era encantador, tant, que li recordava un flautista de llegenda que seduïa ratolins, o alguna cosa similar.
    -Has estat mai a Hamelin?
    -No, jo no, era en Rafael... però això no té importància. Mira, fem una prova, si no t'agrada la feina que et proposo, demà podràs tornar al teu bar, i tant amics.
    -Doncs fem-ho! on he de signar?
    -Enlloc, tot és de paraula...
    -I la Shakira?
    -Ja vindrà, més tard.


    Va despertar-se nu, a pel, sota d'un arbre amb pomes com melons. Va alçar-se, tenia gana i va allargar la mà per agafar-ne una.
    -Què fas! - una veu tronava de no sabia on, semblava venir de tota reu, i de ningun lloc concret. -No toquis aquestes pomes.
    -Qui parla? -mirava al seu voltant un xic espantat.
    -Sóc l'amo, i m'has de fer cas. Si vols menjar, fes-ho d'aquells arbres de més a baix.
    El Manel va obeir.
    I va fer-se de nit. I van passar uns dies, i de fet, havia perdut la noció del temps. Així que un dia va cridar a l'Àngel, i aquell va venir.
    -Què vols?
    -On és la Shakira?
    -S'ho ha repensat.
    -Ostres, aquest no era el tracte.
    -Tens part de raó, mira demà en llevar-te tindràs una sorpresa, si no t'agrada, rescindim el contracte. Et sembla bé?
    -Mira, no ho sé, però et faré cas, és que noi, un té els seus...
    -No diguis res més, espera fins demà.


    -Bon dia Adam...
    -Ostres...!!! -el Manel es fregava els ulls, una mossa espectacular, i a pel com ell, l'hi estava sacsejant l'espatlla. -Tu no ets la Shakira!
    -Em dic Eva. - En una mà hi duia una d'aquelles pomes prohibides... -què vols esmorzar?
    El Manel llençà la poma tant lluny com va poder i va agafar del canell, suaument, a l'Eva.
    -Mira minyona, qui pensa en esmorzar ara? Tu i jo sols ho farem un cop, però serà tan sonat que en parlaran per la resta dels temps, així que ja ens hi podem posar, que aviat vindrà l'Àngel.
    -I què farem quan vingui l'Àngel?
    -Tu no ho sé, però jo me'n torno al bar.

  • Bogeria
    gypsy | 21/09/2008 a les 23:24

    Només hi ha un paradís que hagi experimentat fora del somni o de voler imaginar quelcom millor a la realitat que m'envolta.

    Tu, dins meu en un sotrac que m'afusella els sentits i em fa veure les estrelles.
    El teu cos esforçat quan regalima gotims de suor i davalla avall i em mulla el pit mentre et veig i no et veig, doncs el cert és, que només et sento.
    Esdevens sensació i traspassem els límits del cos. Podria morir així, follant amb tu. No som l'un per l'altre i ens barallem sovint, però el sexe ens ha salvat.

    El paradís ets tu quan em deixes fantasiejar, sé que ets coherent en tot el que fas, excepte en això. Aquí, et saltes les normes, totes, m'agrada copsar-te aquesta vessant tèrbola, tan cara de veure. Com si fossis meu, sense amagatalls ni màscares.

    He arribat a pensar que el meu jo real s'esdevé únicament quan tots dos som un. No m'agrada que marxis quan s'acaba. No ho puc sofrir. És com tornar a la realitat d'una estrebada sobtada.
    Et vesteixes amb parsimònia. Ets conscient del poder que exerceixes i saps que m'atrapes sempre que vols. Inevitablement, em poso de mal humor. Fins al dijous de la setmana vinent, com anar a la perruqueria o a comprar peix el dimarts i el divendres.

    I l'Andreu, què?. Me l'estimo molt, però s'ha tornat avorrit. Només viu per la feina i els esports. Allò de la flama de la passió, en el nostre cas, s'ha apagat per sempre. Dos petonets al marxar i un de cansat al tornar. Vaig arribar a pensar que la sexualitat havia finit per a mi, que ja era gran i madura, i allò de les bogeries dura el que dura, és a dir, no res.

    Bogeria. Tu sí que ets la bogeria feta cos, carn d'home, passió indomable que m'abraona i m'ha fet descobrir un univers que desconeixia. I no em sap greu ni em sento bruta. Necessito que m'engrapis com si el món s'acabés, com si cada tarda fos la darrera i sentir-te endins fora de la realitat mateixa, en un sospir inacabat que em deixa amb gana i exhausta del deliri que m'extorqueix i em fa esclava del teu sexe.







Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.