Repte CCVI (206) Al riu...

La expedició estava a punt d'embarcar tots els embalums en aquella barca que havien aconseguit llogar a un bon preu als nadius d'aquella illa perduda enmig del pacífic. Feia anys que es trobaven investigant la geografia d'aquella zona i havien estat prou curosos amb la constitució dels mapes. Ara es trobaven a la recta final a la recerca del riu.

Any 1901

Janis havia rebut una carta del seu amic oceanògraf en la que li comunicava que desprès d'estar un cert temps a la Illa Blindia, havia arribat a la coneixença de les seves tradicions.
Li deia que no li escriuria sinó fos perquè considerava que el tema era prou important i que com el considerava un dels millors bussejadors i escafandrista del món, li formulava aquella petició

A la carta transcrivia el següent: "Els nadius parlen que a cinquanta milles a ponent, s'hi troba una roca foradada. Aquesta roca roent es troba submergida per l'erupció d'un volcà que sembla haver desaparegut. No he pogut xifrar els anys i ells tampoc tenen cap registre. Aquesta informació s'ha transmès per via oral. Tenen unes pedres gravades, prop d'un terreny obac, que em portaren a veure. Allà és veu un volcà, la mar i davall d'ella una roca la qual un home vestit amb un escafandre molt estranya la travessa. L'altre gravat és un riu on el gravat es troba folrat per una planxa d'or.
La tradició diu que qui neda en el toll d'aquell riu, es torna immortal.
Al principi vaig creure que seria una més de les tradicions, fins que vaig conèixer aquell xaman. Ell si que tenia un registre de tot el que havia ocorregut a la tribu. Però aquell registre seguit cronològicament segons el seu calendari lunar, cobria 2.774 anys i ell no tenia cap arruga. Semblava representar una seixantena d'anys. El que em va mostrar a continuació em va deixar gelat. Coberta per unes pells es trobava l'escafandre del gravat. No faltaren més paraules. Quan em mirà, vaig saber que ell havia nedat en "el riu d'or" que era com el nombraven"

Any 2076 .

A les memòries de Janis s'hi troben uns dibuixos que els científics han qualificat d'extravagants. Propis de la imaginació d'un submarinista que viu en una illa perduda enmig del pacífic que diu tenir 175 anys. I que disposa de proves de què existeix un riu d'or. Han decidit no obrir cap investigació.

La Colleen va demanar el seu avi que li tornés a explicar la història del pintor. Sempre li ho demanava quan tenia algun amic nou. L'avi, content, satisfeia ràpidament els desitjos de la seva néta. I sempre començava la seva història igual:
'Quan era petit vivia en un poble petit que estava al costat d'un riu, també petit. A l'altre costat del riu hi havia un camp que a la primavera s'omplia de flors de tots colors. Era molt bonic. Ningú no es podia estar d'aturar-se per mirar-lo i gaudir-ne.
Un bon dia hi vam veure un home assegut al mig del camp, en una cadira d'aquelles plegables, petites. Era un home estrany. Al costat tenia un maletí de fusta, un cavallet i una tela. S'hi va estar molts dies així, mirant cap a ponent, amb l'obaga al seu darrere. Els nens estàvem encuriosits, però com que no feia res més vam acabar passant d'ell.
Un dia, però, va començar a pintar. Tots els nens del poble ens vam posar al seu voltant mirant què feia. Per a sorpresa nostra, tot allò que pintava a la tela perdia el color davant nostre. Tots ens vam mirar espantats. Tot quedava de color de gos com fuig: la gespa, les flors, el riu, tot! Només ell i el quadre que acabava de pintar tenien colors.
Ens vam mirar i sense dir res vam saber que havíem de fer quelcom per recuperar el que era nostre, però ¿com podríem tornar els colors del quadre al seu lloc? 'Aigua!', vaig dir jo.
Vam córrer a buscar aigua del riu i vam fer un petit toll d'aigua a la vora de l'home. Ell, mentrestant, havia començat a recollir pinzells i pintures. Fent com qui no vol la cosa vam fer una empenta al cavallet i el quadre va caure a l'aigua. La tela es va mullar i va començar a perdre els colors. Però com que tots no marxaven, m'hi vaig acostar per esbandir-la amb les mans. No vaig poder: era roent i em vaig cremar. Malgrat tot, el que havia fet va ser suficient. Tots els colors van tornar al seu lloc'.
L'amic de la Colleen estava bocabadat, 'Tots?'.
'Quasi tots, només uns quants no van saber trobar el camí', va dir l'avi i, treient-se el barret, va ensenyar-los els seus cabells que eren dels colors de l'arc de sant Martí.

Perquè ho has fet? Perquè? No m'has fet cas, t'ho suplicava amb la mirada. He provat a dir-te que sentia un soroll estrany, que t'esperares. Però tu, tan soberg, m'has llençat aquell ganyot terrible que m'ha fet tremolar, i m'has mirat després prement la teua boca sense llavis, amb el menyspreu de sempre.
Ara eres només una taca esgarrifosament roja, i la teua carn tan blanca i morta jau esquinçada al sol roent. Ja no seràs més, i no he pogut ni dir-te adéu.
Ha sigut aquest vent impassible, cruel, maleït. El ponent que ens eixuga el seny, que ens ho arravata tot... fins la gana de viure.
No tinc força, aquesta calor no té ni aire, m'ofega.
Però haig de provar-ho. He d'arribar al toll abans no me'l prenguen. Ho faig per tu, per la canalla què m'has deixat al ventre.
He d'oblidar-te. Ho saps. Ja en vam parlar d'això, duraria el que haguera de durar, però no m'esperava que fos així.
Ha de ser ara, el sol cada vegada apreta més, i d'ací no res serà impossible. Tinc por. El cor em batega amb força, desbocat... i tense tota la musculatura. Amb un salt en tindre prou, des d'ací es veu la fresca obaga, es sent el riu. Agafe aire, Infle del tot el pit, jo també cridaré.
Salte...
- Coone! ¿Qué ha zio ezo, Morale?
- Nà, mi zaento, no ze preocupe. Un zapo. Tienen tanta caló que zartan de la charca zeca pa yegà ar rio.

Durant dies i nits, ens vam estimar a través de les missives que ens desàvem a l'escletxa de la nostra cabana de pedra i pissarra. Vam triar construir-la a aquell bell indret, a la vall de valls, sobre el nostre prat verd entapissat de flors grogues i violetes. Vam traçar el riu, perquè la seva remor ens fes companyia.

Érem els nostres respectius amors inventats. Junts, vam cuinar paraules olorant el foc. Amb cal·ligrafia tremolosa ens vam fer el primer petó. Vam silenciar-nos amb fulls en blanc. Ens vam barallar amb imperatius per reconciliar-nos amb punts i a part, fent-nos un bes inclinat amb cursives.

Aquesta nit em tocava a mi enyorar el teu cos nu al jaç de la nostra cabana. He somiat que ens revelàvem totes les metàfores: Em portaves a collibè, corrent de llevant fins a ponent perquè el sol roent no ens enxampés. En arribar al marge del riu, et descalçaves i el travessaves amb el teu gest divertit fent saltirons de còdol a còdol. Per primer cop, junts, arribàvem al refugi de la vall. Abans d'entrar a casa vam estirar-nos al prat i ens vam besar en horitzontal. Vam fer l'amor per primera vegada a la tela verda pintada de flors. Vam adormir-nos a foc lent, jo endinsant el dit en el teu melic i tu alenant-me a l'orella. A l'alba, ens vam banyar entrellaçats al toll del riu i ens vam eixugar llepant-nos els cossos a l'obaga del ferm roure.

M'he despertat del bell somni a la immensa ciutat. Com cada matí, he encès l'ordinador, t'he espiat pel forat de la missatgeria instantània i t'hi he desat el correu electrònic d'avui. M'he cremat fent-me un exprés sol amb sacarina, i he sortit de casa per perdre'm entre els rius de gent desbordada i solitària.

Quan vaig arribar la Laura mirava enrere, m'esperava. No feia molt que hi era. El pit em bategava amb força per l'esforç i el cansament de la baixada. Ja soc gran. Vaig contemplar el riu i l'embassament de més enllà, cap a la banda de ponent. Quants records: el bany al toll, el racó de l'obaga, el cel roent... Vaig esperar uns instants per reprendre l'alè abans de dir alguna cosa...

La Laura s'acostà, em va posar una mà a l'esquena i sense mirar-me, va murmurar:

-Disset anys...

Vaig tenir l'impuls d'agafar-la, d'abraçar-la, com tantes vegades, però ara... vaig seguir mirant el riu.

La primera vegada que ho vam fer...

Com havia canviat el riu des d'aquell estiu. Ara era brut, baixava amb poca aigua. L'obaga on hi havia el salze, els oms, les pollancres... era plena de deixalles i brutícia, i uns esbarzers s'havien fet lloc al costat de la font.

Li vaig acariciar suaument els cabells.

Llavors érem joves. En aquell racó la Laura i jo vam perdre la innocència… en Marcel va néixer al cap de poc.

Amb en Marcel i la Laura veníem sovint, esteníem les tovalloles, ens banyàvem. En Marcel jugava amb una branca qualsevol o ajudava a la mare, buidant el cistell que portàvem de casa sobre les tovalles que havíem posat al terra o s'estava callat, al meu costat mentre jo pescava.

-Que lluny queda tot… te'n recordes Laura?

-Quina tristesa i quina sensació d'amargor i impotència ens va deixar.

-Hom no pot pretendre protegir un fill tota la vida. -Em deia a mi mateix.

...i vam seguir en silenci una bona estona mentre per dins pensava com ens havíem anat distanciant, deixant que el el buit i els retrets ens derrotessin.

Ja fa disset anys que en Marcel va morir, la Laura i jo ens vam separar al cap de poc, ni ella ni jo hem refet les nostres vides. I de tant en tan encara somni-ho que en Marcel torna i que ens ho passem bé tots tres, i que fem totes aquelles coses que no ens ha estat possible fer fins ara.

-Anem, t'acompanyo... -vaig dir a la Laura.

Vam fer junts el camí de tornada fins allí on havíem deixat els cotxes i ens vam acomiadar de nosaltres, del riu, de l'obaga... d'en Marcel.

Ja feia disset anys que no hi era i avui el cel també era roent.

L'aigua anava lliscant mandrosament, com sempre. La mirava fixament assegut a la mateixa pedra de sempre, gairebé hipnotitzat. L'estona que passava allà era la única petita il·lusió que li restava a la vida. Tots els moments importants estaven lligats a aquell indret. Els records més reculats que tenia eren els de quan, de molt xic, venia amb el seu pare i l'ajudava a dur l'aigua del riu fins a l'hort que tenien allà mateix, on ara s'hi dreçava aquella filera de cases adossades. Quan es cansava de traginar la seva petita regadora, s'asseia al mateix lloc que ara i tirava pedretes al riu, o construïa un petit vaixell amb una closca de nou li la dipositava damunt de l'aigua i, mentre contemplava com se n'anava, imaginava tot de llocs fantàstics que hauria de travessar fins arribar al mar.
La primera vegada que va conèixer el cos d'una dona també va ser molt aprop d'allà, sota uns plataners que s'alçaven majestuosos a l'obaga de ponent, on ara hi havia la depuradora. Després, quan va descobrir que la Sandra el traïa, també venia aquí a llepar-se les ferides. Ara tot havia canviat, l'únic que restava invariable era el riu, que lliscava mandrosament, com sempre.
Sabia que també aquella petita il·lusió estava a punt d'acabar-se-li; l'artrosi se li menjava els óssos, i aquelles bruixes de la residència cada dia li posaven més pegues per deixar-lo sortir. De fet tenien raó en intentar convèncer-lo de que es quedés al llit, ja que la petita "excursió" que hi havia de la residència fins al riu, li suposava un esforç gegantí; què humiliant que era ser vell! Però ni que fos arrossegant-se com un cuc, ell vindria cada dia, no podia ni imaginar-se no veure més el "seu" riu. I llavors, de sobte, hi va pensar; l'únic que el mantenia viu era la màgia d'aquelles aigües... doncs, i per què no....? En prendre la decisió el va inundar un benestar desconegut. Sabia el que calia fer. Va remenar per les butxaques, va trobar un tros de paper però res per escriure-hi:
- Tant se val- va pensar- a qui collons li importa!
Va aixecar la mirada al cel roent de la tarda murmurant un retall d'oració oblidada. I es va deixar endur pel riu. Mentre aquest l'acollia amorosament, s'imaginava tot de llocs fantàstics per on passaria abans d'arribar al mar.
I l'aigua continuà lliscant mandrosament....com sempre.

Encara no sé viure sense riu

Quan me'n vaig anar del poble, em semblava que no hi havia vida sense un riu al costat.

La mare dient-te no t'acostis al riu i espolsant-te els pantalons si t'havia vist o una germana teva li ho deia -sempre ben intencionada, però amb ganes de veure com et feien un parell de surres!-.

Era una font d'experiències: por, plaer, companyonia, sorpresa, emoció: voler travessar el riu a peu, veure el noi del forn nedant pausat per la tarda, vora el molí àrab.

El riu era un company a qui senties de lluny per la seva olor d'algues. A qui temies: una força de la natura que envaïa la plaça en les riuades, Tota la plaça de l'arenal ple d'aigua i els llaguts passant per allà on només hi passaven les persones els dies normals.

Expressió de la força descomunal i amoral, despietada, emportant-se la vida dels agosarats. Era el soroll espaordidor del frec de la corrent contra la roca, els impressionants remolins o caragols que es formaven; la forma en que s'enduia sense remei ni culpa algun incaut que el volia reptar,…

He de recordar els passejos riu amunt i avall en barca amb la perxa; l'am dels pescador enxampant una anguila, el darrer llagut venint de "ponent", ben enfonsat en l'aigua per la càrrega, la mula saltant a la riba, la mare rentant els llençols,...L'aigua tèbia en el bassal segur, els peixos condemnat a morir al galatxo que s'eixugava lentament desprès de la crescuda, els capgrossos a l'abast en un "toll" proper, els canyissars espessos,…

Són tants records! La mala sort clavant-se al dit del meu amic en forma d'am!

La serp escolant entre terrossos clivellats, encara humits, d'argila a la banda "obaga".

I aprendre a nedar tot sol empès pel corrent del riu en un costat protegit: aquest decidir-se a fer un pas endavant.

I la por a l'aigua i que la mare un migdia "roent" d'agost et digués: porico! cap endins! Quan costa de decidir-se, fins i tot pel plaer!

I l'home, totalment suïcida baixant pel mig del riu en ple octubre: era boig!

Els còdols sota el llagut que el calafat amb la brea i l'estopa renova. Mirar l'altra riba com una entelèquia inabastable: allà on no aniràs mai!

Un veí poderós, insensible, esplèndid, creatiu, canviant! : veure sempre passar coses sense moure't del lloc!

No és, doncs, estrany que els grecs els consideressin com deus per la seva qualitat de reflectir en les seves aigües totes aquestes característiques humanes. I que tardis molt a viure sense el seu pas.

El riu es mou lentament davant dels seus ulls ancians, com si fos una llenca de lava negra, roent i fumejant, mentre ella imagina, com cada vegada que el mira, uns braços putrefactes, unes mans com garfis, descarnades, i unes conques buides que la escodrinyen com si li volessin arrencar el seu secret insondable. Mentre el vent de ponent li embulla els cabells, caragolant-los com les fibres de la soga d'un condemnat, ella recorda, rememora, com si fos una pel·lícula que va repetint-se eternament dins el seu cap, totes i cadascuna de les paraules, els gestos, les olors, d'aquell jorn de fa anys, tant clarament com si tot allò acabés de succeir.

Recorda l'aigua del riu que li acaronava les cuixes com mai cap home li ha fet, un riu plàcid i acollidor que es deturava en un toll arrecerat, a l'obaga, lluny de les mirades inquisidores del poble. Recorda els seus quinze anys acabats de fer, els pits turgents que lluïen coberts de gotes cristallines sota el sol, el borrissol que s'intuïa emmirallat sota la superfície, el desig afaiçonat a la cara pigada. Recorda el so de les bardisses esvalotant-se com si una salvatgina estigués escrutant-la amb un delit irrefrenable. Com, després, dempeus i amb la seva roba empresonada a les mans, ell la cridava amb un somriure sardònic clavat al mig de la mirada. I les seves mans aspres tenallant-li les sines, el seu membre brut i violaci clavant-se a les seves entranyes, esquinçant-la. Recorda la força incontenible que va brollar com una doll imparable del fons de segles i mil·lennis de vexacions, el crit unànime de tantes i tantes, que li va omplir la mà amb un còdol que va esclafar la closca de la bèstia, que va esmicolar la clepsa amb un cop i una altre i un altre fins que la sang i l'encèfal li tacaren el braç i el tors i l'ànima. I recorda l'últim bany en el riu, el darrer cop que ella va nedar en aquelles aigües que varen esdevenir estranyes i fosques i pútrides, carregada amb el cos mort i pesant, amb les butxaques ben plenes de pedres, nedant fins a la part més pregona i deixant que el riu, el seu únic amant, el seu únic amic, esdevingués per sempre la tomba de l'odi i la cripta del seu silenci.

La barca solcava ràpida l'aigua del riu i obria una ferida en la seva superficie polida com un cristall. La selva s'hi reflectia, i els animals salvatges que trobàvem al nostre pas, micos iguanes i ocells, s'aturaven en sentir-nos com a mesura de precaució.
Vam passar entremig d'una població de cases esparses i el barquer va minorar la marxa, tant que semblava que no ens moguéssim de lloc. Llavors el meu amic i jo, els dos únic turistes enmig d'aquell entorn prehistòric, vam poder comtemplar com era la vida dels indígenes del Nou Món abans de l'època precolombina. La situació era de sostinguda supervivència, i un ordre natural de complicat i elaborat equilibri es percebia en tot l'ambient. El silenci dels altres tripulants, tres misquitos purs, era com una profunda reverència. Per a ells, aquella era la quotidianitat. Tot, en l'entorn, expectava.
Les cases, elevades de terra damunt la humitat dels tolls, formaven part de d'aquell ordre ecològic. Uns nens pescaven a una de les ribes, prop dels porcs domèstics, de pell negra, que eren dins del riu, sota l'obaga, protegint-se de l'endimoniada calor. La fortor del sol damunt l'espessa humitat convertia l'aire en una calitja roent.
Els altres tres homes que venien a la barca van assenyalar un indret on l'aigua s'arremolinava. El seu verd lluent s'espessia i escolava vinces de negror.
El meu amic Jorg va preparar la càmera. Anàvem cap a l'arxipèlag de Boca del Drago, a ponent, i tornaríem al continent per mar obert. Aquella era la nostra única oportunitat de passar per aquell indret aturat en el temps.
El barquer va fer una giragonsa per evitar el remolí, que ara sacsejava, i va passar a tocar de la riba, tan a la vora i tan a poc a poc que semblava que estiguéssim parats. El Jorg va fer un salt a terra i va aterrar al fang, enmig les arrels aèries dels manglars. Volia tenir un bona perspectiva de l'escena
Al mateix instant, el crit unànime i urgent dels indígenes ens van alertar. En Jorg va relliscar i va estar a punt de caure, però per sort va mantenir l'equilibri i va poder retornar a la barca al mateix temps que el cos d'un cocodril, ràpid com un llampec, es dreçava cap a ell.
I aleshores el silenci humà pel respecte a les lleis de les quals formàvem part es va tornar sagrat i absolut.