REPTE CCI!! Aquí el teniu, alerta que encara és calent!!

Eren els volts de Nadal i la gent s'afanyava a ocupar botigues, amb els ullals afilats a l'aire, transpirant el seu instint de consum més irrefrenable. Ella no havia sortit a comprar, però va passar per una botiga, la va ullar...va comprar-se unes sabates. Feia molts mesos que no s'havia comprat res de res.

Havia estat aquell estiu a l'Àfrica, fent de voluntària. Àfrica és un continent poblat per nens. Apareixien en ramats, es multiplicaven exponencialment fins a crear vertaderes marees negres. Pells de setí daurat, fines, delicades, majestuoses, també castigades, nafrades, i malaltes. Un nen li veié una petita cicatriu en la seva pell blanca, i li digué que havia d'anar al metge. Ella li preguntà si ell hi anava, al metge. El nen la mirà de fit a fit, i amb gran orgull li ensenyà el dors del seu braç: "nosaltres, els que tenim la pell d'aquest color, no hem d'anar al metge: a nosaltres les ferides se'ns curen soles". Aquelles paraules causaren dins d'ella una onada devastadora d'indignació, de tristesa, per l'aclaparadora injustícia que dividia aquest món entre privilegiats i arraconats.
La tarda següent va acompanyar aquell nen, l'Armando, a casa seva. Quatre taulons i un plàstic com a coberta, immergida en la foscor més absoluta. Una minúscula estança, cinc rostres ajaguts a terra, enmig del fang, apilonats al voltant de la llum d'una espelma. Ell vol ser ministre, o advocat. Són feines importants que li permetran treballar i ajudar la família i la comunitat, li digué. Somnia en tenir una pilota de veritat. Ara se les fa ell, les pilotes, amb trossos de bosses de plàstic i cordills.
La pluja continuava caient sobre aquella Àfrica pobra i oblidada, que per ella havia estat màgicament reveladora, intensa i plena de vida. Aquell vespre s'acomiadà de l'Armando quan el seu rostre ja es confonia amb la negror de la nit, i s'estava dret enmig del carrer principal del poblat, enfangat i sembrat de deixalles, mentre li deia adéu amb la mà. Els ulls grossos i les dents blanques, els únics referents visibles del rostre, coronant la silueta esvelta i prima que s'anava fent diminuta, mentre ella partia, amb llàgrimes als ulls, en un transport comunitari atapeït de gent, pensant què seria del futur de l'Armando. Agafà el paper ben plegat que li havia donat abans de marxar. El full tenia un dibuix de flors de coloraines que acompanyaven una petita carta. Li deia que estava molt trist per què ella marxava per sempre. També li demanava que li agradaria que enviés una pilota.

Agafà les seves sabates llampants que acabava de comprar en aquell moment de debilitat i tristor que impregnava el primer món. Es prometé que aquell Nadal no compraria cap regal. Però, si podia, li enviaria una pilota a l'Armando.

Allà, en vesprades successives, ella amb la seva veu més suau, evanescents mots de fum, li va descriure aquella mescla de tranquil.litat i desassossec que la seva presència li produïa, però mai admeté que l'estimava. Mesos després, aquell local fou també el lloc de la seva darrera cita i a on ella comparegué més nerviosa del que recordava. Una Àfrica distinta de la que coneixia, de veu entretallada i gestos bruscs, mancats de tendresa, s'asseia al seu costat i el mirava de cua d'ull mentre clavava la vista al mirall que presidia la barra. Cadascuna de les evocacions que ell feia sobre els moments màgics viscuts s'esclafaven en aquella superfície polida i entelaven el reflex de la seva cara. Estava ben decidida a deixar córrer aquella amistat i semblava que cap esforç per mantenir-la tindria èxit. No ho entenia… Els dos havien acceptat de veure's quan els vingués de gust, sense cap lligam més que el de l'afecte que es tenien i sabedors de que allò era tot el que podien compartir. Els dos eren casats, però hi ha sentiments que no tenen perquè arraconar d'altres, són impossibles de controlar…
Ella va aixecar-se en consumir-se la cigarreta que deixà al cendrer i el besà a la galta amb una fredor marbrenca. A ell li semblà albirar un rastre llagrimós recorrent-li la galta, però ja no la tenia a l'abast : s'havia quedat paralitzat… l'última imatge retinguda a la retina va ser aquell preciós perfil allunyant-se i submergint-se en la foscor, deixant rere seu un ball de llums de coloraines.

Quan sonà el timbre, la Laura es mirà el rellotge. Era gairebé mitjanit… Obrí i trobà un paquet damunt l'estora mentre escoltava com es tancava el portal. Tothom dormia.
El diposità damunt la taula de la cuina. No era més gran que una caixa d'analgèsics. Tregué el precinte i trobà a l'interior un xiulet i una nota que deia : "Quan em necessitis…"

Arribant a aquella cabana reial del poblat de Quemdesek enmig de dos rius, els senyors de la tribu portaven al Rei un obsequi secret en senyal d'agraïment.
Havia estat dificultós arribar a la pau desitjada.

Els guerrers s'havien engalanat amb els millors ornaments, portaven una pell de lleopard i el tocat de plomes de les aus del paradís enganxades als cabells. Dins d'un bagul de caoba s'hi trobava aquell present màgic.

La historia d'aquell objecte havia trasbalsat a la tribu.
Quan trobaren les deixalles d'aquell vaixell que havia naufragat. on hi arribaren amb les seves canoes per intentar aprofitar el que podien, es varen trobar amb una capsa quadrada plena de diferents formes circulars i unes agulles estranyes.

El cap guerrer indicà a dos dels seus homes que l'agafessin sense tocar-la.
Tragueren l'artefacte amb totes les precaucions i el situaren dins d'una de les seves canoes per fer-lo arribar al xaman.

En arribar allà, el Bruixot la mira detingudament en silenci.
Faria un ritual per espantar els mals esperits. Entrà dins la tenda a recollir un tassó de fusta on hi havia un líquid d'una coloraina especial. Amb una cola de lleó començà a esquitxar-lo
Acabada la cerimònia, s'atreví a fer rodar una de les formes rodones que es trobaven al front d'aquella capsa.
L'ensurt deixà petrificats als indígenes. Emetia sons que no entenien: "Nadal temps de consumir, tots els objectes i regals per gaudir de la festa els trobareu en el Corte Inglés. Diumenge no tanquem".
Tota la tribu bocabadada mirà l'aparell. No podia quedar dins la tribu. Era diabòlic.

Quan el rei de Quemdesek obri el bagul on hi havia el regal, pogué escoltar: "Jo soy aquel negrito del Africa tropical...". No el va sorprendre. Ell ja havia tingut contactes amb l'home blanc. Sabia de què es tractava. Pensà: Una tribu amb radio progressaria més aviat que les altres.
Després dels àpats i celebracions els representats de la tribu veïna partiren amb el cor alleugerit.
El Rei de Quemdesek, es posa a escoltar "los cuarenta principales".
No li agradava gaire ni la COPE, ni Jiménez Los Santos.