Error al obtenir el relat

Detall intervenció

REPTE CCI!! Aquí el teniu, alerta que encara és calent!!

Intervenció de: NiNeL | 06-01-2007


Benvolguts amics (pensat en genèric, no en masclista),

com a Pack Indivisible de guanyadors del repte CC (que no vol dir Carme Cabús, o sí!), en Mandalf i en NiNeL hem estat tota la nit vetllant, pensant un nou tema per al repte. En un moment d'incertesa, mentre les estrelles feien bellumes i la Lluna feia l'ullet a Mart, un estel fugaç ha sobrevolat la Mediterrània, des de Mallorca fins al Principat, amb una línia de baix cost. Seguint-lo de prop i en un vaixell robat a la Trans, tres senyors majors vestits de maneres estranyes i 201 vassalls seus, carregats amb milions de paquets lluminosos, ens han regalat (mai millor dit) el tema del nou repte. Simple i senzill, clar i català, Blas i Epi. El tema del Repte CCI és...

EL REGAL!!

Fàcil, no? Segur que n'estau embafats, de regals, així que un més no hi fa res, els relats sortiran de les vostres plomes com ensaïmades de l'aeroport de Palma!!

Evidentment, tenim les clàssiques restriccions d'extensió, i hi ha unes paraules que heu d'utilitzar de manera obligatòria (mirau més avall). Els jutges Mandalf i NiNeL avaluaran les propostes tenint en compte l'originalitat dels relats i l'adequació de les paraules clau a la resta de l'escrit (vaja, que no se notin forçades les paraules clau), i també l'estructura i totes aquelles cosetes de sempre.

Com que avui deveu estar dormint i/o jugant amb els regals i/o menjant encara més i/o rellegint/practicant els epigrames de na CC, hem decidit donar un cert marge de temps als relators (faig un incís aquí per dir que la paraula "relataire" no apareix ni al DIEC ni al DCVB!).

Tot seguit, els detalls del repte. A escriure s'ha dit!!

Mandalf i NiNeL

----

Tema: el regal.

Extensió: Entre 300 i 350 paraules.

Paraules clau: ÀFRICA, CONSUMIR, MÀGIC, COLORAINA. Com sempre, s'admeten variacions de gènere, nombre i conjugació.

Tipus de text: qualsevol.

Termini de presentació dels reptes: dia 8 de gener del 2007 a les 21.00.


Respostes

  • El regal
    Bruixot | 06/01/2007 a les 18:05

    Vet aquí que ara ens volen convèncer que venim de l'Àfrica, i que espellifats i sense gota de roba varem venir a espetegar a aquestes contrades quan bullien de cromanyons i bisons i ves a saber la patuleia de bitxos que hi havia escampats. I després ens diran que millor que ens ho pintem en coloraines si volem fer el nostre niuet encara que sigui al mig de polígons, que no fa cap pinta que la cosa millori a menys que parlar de la segona derivada dels preus sigui cap consol per ningú. I apa, surt al carrer que falta gent als centres comercials, que qui coi vol anar a passejar per la muntanya perquè t'aixafi la fulana del president vitalici que s'acaba de comprar un tres per quatre, catorze. Sí, a consumir, que no és gerundi, que vivim en un minifundi d'especuladors vinguts a la gran mare pàtria a fotre'ns el temps i els calés i les ganes de gresca. I ja només faltava que ens sortissin els de la boina que se'ls ha fotut entre cella i cella d'amargar-nos la festa com si no tinguessin res més a fer que jugar als petardets del quimicefa. Que ja es podrien dedicar a fer jocs màgics, que els de Borràs estarien contents i els nens s'ho passarien pipa. Però no, sempre n'hi ha que ens han de tocar les pilotes, com els de la barba fins a mig pit, també, qui els va parir, que no poden dormir cavil·lant si l'han de posar per sobre o per sota el llençol. I després vindràn els de blanc i ens la fotran, per acabar-ho de rematar, que ni la màgia del gauxu ni la punteria del danès de nom impronunciable ens salvaran, aquesta vegada. I així anem, tot el dia de cul per arribar a casa sense esma ni de aixecar-se a parar la taula. Regal? Quin regal? Que dius? El teu aniversari???
    • Existències de contrast, o vivències a l'Àfrica
      atram | 07/01/2007 a les 23:35

      Eren els volts de Nadal i la gent s'afanyava a ocupar botigues, amb els ullals afilats a l'aire, transpirant el seu instint de consum més irrefrenable. Ella no havia sortit a comprar, però va passar per una botiga, la va ullar...va comprar-se unes sabates. Feia molts mesos que no s'havia comprat res de res.

      Havia estat aquell estiu a l'Àfrica, fent de voluntària. Àfrica és un continent poblat per nens. Apareixien en ramats, es multiplicaven exponencialment fins a crear vertaderes marees negres. Pells de setí daurat, fines, delicades, majestuoses, també castigades, nafrades, i malaltes. Un nen li veié una petita cicatriu en la seva pell blanca, i li digué que havia d'anar al metge. Ella li preguntà si ell hi anava, al metge. El nen la mirà de fit a fit, i amb gran orgull li ensenyà el dors del seu braç: "nosaltres, els que tenim la pell d'aquest color, no hem d'anar al metge: a nosaltres les ferides se'ns curen soles". Aquelles paraules causaren dins d'ella una onada devastadora d'indignació, de tristesa, per l'aclaparadora injustícia que dividia aquest món entre privilegiats i arraconats.
      La tarda següent va acompanyar aquell nen, l'Armando, a casa seva. Quatre taulons i un plàstic com a coberta, immergida en la foscor més absoluta. Una minúscula estança, cinc rostres ajaguts a terra, enmig del fang, apilonats al voltant de la llum d'una espelma. Ell vol ser ministre, o advocat. Són feines importants que li permetran treballar i ajudar la família i la comunitat, li digué. Somnia en tenir una pilota de veritat. Ara se les fa ell, les pilotes, amb trossos de bosses de plàstic i cordills.
      La pluja continuava caient sobre aquella Àfrica pobra i oblidada, que per ella havia estat màgicament reveladora, intensa i plena de vida. Aquell vespre s'acomiadà de l'Armando quan el seu rostre ja es confonia amb la negror de la nit, i s'estava dret enmig del carrer principal del poblat, enfangat i sembrat de deixalles, mentre li deia adéu amb la mà. Els ulls grossos i les dents blanques, els únics referents visibles del rostre, coronant la silueta esvelta i prima que s'anava fent diminuta, mentre ella partia, amb llàgrimes als ulls, en un transport comunitari atapeït de gent, pensant què seria del futur de l'Armando. Agafà el paper ben plegat que li havia donat abans de marxar. El full tenia un dibuix de flors de coloraines que acompanyaven una petita carta. Li deia que estava molt trist per què ella marxava per sempre. També li demanava que li agradaria que enviés una pilota.

      Agafà les seves sabates llampants que acabava de comprar en aquell moment de debilitat i tristor que impregnava el primer món. Es prometé que aquell Nadal no compraria cap regal. Però, si podia, li enviaria una pilota a l'Armando.
      • Little
        foster | 08/01/2007 a les 00:43

        • Little brother
          foster | 08/01/2007 a les 00:45

          Little brother

          Vam sortir de la cabana amb encara les paraules de la vella aferrant-nos l'ànima...
          La seva veu sàvia i segura ens havia convençut i donat esperances, superant de llarg tots els nostres prejudicis i el ridícul d'haver acceptat de consultar una bruixa que, segons molts, no era més que una farsant.
          Però nosaltres la vam creure perquè ho volíem i necessitàvem i, a partir d'aquell moment, aquell viatge a l'Àfrica profunda va esdevenir màgic, únic, amb dies de sol, mar i plaer, i nits d'amor, passió i sexe desbocat.
          La Maria estava transformada: cada matí, quan sortíem amb la barca, en endúiem el petit Sale i els seus somriures i rialles amb nosaltres. El nano era una mena de premonició de futur feliç, i, tal com havia dit la vella, un gran guia i bon negociant. Ens portava a llocs increïbles, fent-nos consumir als xiringuitos dels seus amics sense però demanar mai res per a ell. La Maria vivia altre cop, i s'entusiasmava jugant amb ell dins l'aigua turquesa abans de preparar el dinar amb el peix fresc cuinat sobre les brases d'uns troncs de bucare vell.
          Després, a la tarda, als mercadillos, disfrutàvem comprant-li roba i joguines, i ell tothora feia que no amb el cap abans d'acceptar-ho; l'endemà, però, apareixia vestit com sempre, amb la gel.laba granat i les xancletes foradades.

          ***

          Arribà el dia i l'hora de tornar a casa: ens miràrem. Però no, no podíem marxar sense un adéu. Vam aixecar-nos d'un bot i, sense dir paraula, vam recollir les maletes, vam entrar al cotxe i vaig conduir fins a la cabana. Era ple de nanos jugant a futbol, lluint amb orgull els pantalons, samarretes i gorres que nosaltres li havíem regalat a en Sale. Però ell no hi era.

          Ja a dins, la vella, on sempre, ens rebé amb gest transcendent i seriós. Ens féu apropar i obrí les mans com delicades ales per ensenyar-nos alguna cosa: a dins, només un cotxet de llautó pintat de coloraines.

          -M'ha dit que us digui: "És un regal per al meu nou little brother: en Sale blanc."

          • RE: El regal diabòlic
            Josep Bonnín Segura | 08/01/2007 a les 09:55

            Arribant a aquella cabana reial del poblat de Quemdesek enmig de dos rius, els senyors de la tribu portaven al Rei un obsequi secret en senyal d'agraïment i servilisme. La pau havia estat difícil d'arribar-hi. Els guerrers s'havien engalanat amb els millors ornaments, portaven una pell de lleopard i el tocat de plomes de les aus del paradís enganxades als cabells. Dins d'una caixa que portava el xaman s'hi trobava aquell present màgic.

            La historia d'aquell objecte havia trasbalsat a la tribu. Quan trobaren les deixalles d'aquell vaixell que havia naufragat on arribaren amb les seves canoes per intentar aprofitar el que podien, s'havien trobat amb una caixa quadrada plena de diferents formes circulars i unes agulles estranyes.
            El cap guerrer indicà a dos dels seus homes que l'agafessin sense tocar-la.
            Tragueren l'artefacte amb totes les precaucions. El situaren dins d'una de les seves canoes per fer-lo arribar al xaman.
            En arribar allà el Bruixot el mira detingudament en silenci. Faria un ritual per espantar els mals esperits i entrà dins la tenda a recollir un tassó de fusta on hi havia un líquid d'una coloraina especial. Amb una cola de lleó i començà a esquitxar-lo
            Acabada la cerimònia, s'atreví a fer rodar una de les formes rodones que es trobaven al front d'aquella capsa. L'ensurt deixà petrificats als indígenes. Emetia sons que no entenien: "Nadal temps de consumir, tots els objectes i regals per gaudir de la festa els trobareu en el Tall Infles. Diumenge no tanquem".
            Tota la tribu bocabadada mirà l'aparell. No podia quedar dins la tribu. Era diabòlic.

            Quan el rei de Quemdesek obri la capsa on hi havia el regal pogué escoltar: "Jo soy aquel negrito del Africa tropical...". No el va sorprendre. Ell si que havia tingut contactes amb l'home blanc. Coneixia aquell present. Una tribu amb radio progressaria més aviat que les altres.
            Després dels àpats i celebracions els representats de la tribu veïna partiren amb el cor alleugerit.
            El Rei de Quemdesek, es posa a escoltar "los cuarenta principales".
            No li agradava gaire ni la COPE, ni Jiménez Los Santos.



      • Ara sí. (15 paraules de +, s'accepta?): L'Armando, o vivències a l'Àfrica
        atram | 08/01/2007 a les 15:23

        Eren els volts de Nadal i la gent s'afanyava a ocupar botigues per saciar el seu instint de consum més irrefrenable. Ella no havia sortit a comprar, però va acabar comprant-se unes sabates. Feia molts mesos que havia volgut no comprar res.

        Havia estat aquell estiu a Moçambic. Àfrica és un continent poblat per nens. Apareixien en ramats, apareixien per arreu, es multiplicaven exponencialment fins a crear vertaderes marees negres. Va conèixer l'Armando, un nen especialment despert. Li va dir que volia presentar-li la seva família, que anés a casa seva.
        Quatre taulons i un plàstic com a coberta, immergida en la foscor més absoluta. Una minúscula estança, cinc rostres ajaguts a terra, apilonats a la llum d'una espelma. Ell vol ser ministre, o advocat. Són feines importants que li permetran treballar i ajudar la família, li digué. Somnia en tenir una pilota de veritat. Ara se les fa ell, les pilotes, amb trossos de bosses de plàstic i cordills.
        La pluja continuava caient sobre aquella Àfrica pobra i oblidada. Aquell vespre s'acomiadà de l'Armando quan el seu rostre ja es confonia amb la negror de la nit, i s'estava dret enmig del carrer principal del poblat, enfangat i sembrat de deixalles, mentre li deia adéu amb la mà. Els ulls grossos i les dents blanques, els únics referents visibles del rostre, coronant la silueta esvelta i prima, descalça, que s'anava fent diminuta; mentre ella partia en un transport comunitari atapeït de gent, pensant què seria del futur de l'Armando. Agafà el paper ben plegat que li havia donat abans de marxar. El full tenia un dibuix de flors de coloraines que acompanyaven una petita carta. Li deia que estava trist per què ella marxava, però que no l'oblidaria. També li demanava que li agradaria que li enviés una pilota.
        L'experiència havia estat màgicament reveladora: nosaltres consumim l'existència. Ells posseeixen el temps, l'ànima. La seva única malastrugança és tenir una esperança de vida de 39 anys.

        Agafà les sabates que acabava de comprar en aquell moment de debilitat i tristor que impregnava el seu primer món. Es prometé que aquell Nadal no compraria cap regal. Però, si podia, li enviaria una pilota a l'Armando.
        • L'Armando, o vivències a l'Àfrica. (definitiu, perdó)
          atram | 08/01/2007 a les 15:29

          Eren els volts de Nadal i la gent s'afanyava a ocupar botigues per saciar el seu instint de consum més irrefrenable. Ella no havia sortit a comprar, però va acabar comprant-se unes sabates. Feia molts mesos que havia volgut no comprar res.

          Havia estat aquell estiu a Moçambic. Àfrica és un continent poblat per nens. Apareixien en ramats, apareixien per arreu, es multiplicaven exponencialment fins a crear vertaderes marees negres. Va conèixer l'Armando, un nen especialment despert. Li va dir que volia presentar-li la seva família, que anés a casa seva. Quatre taulons i un plàstic com a coberta, immergida en la foscor més absoluta. Una minúscula estança, cinc rostres ajaguts a terra, apilonats a la llum d'una espelma. Ell vol ser ministre, o advocat. Són feines importants que li permetran treballar i ajudar la família, li digué. Somnia en tenir una pilota de veritat. Ara se les fa ell, les pilotes, amb trossos de bosses de plàstic i cordills.
          La pluja continuava caient sobre aquella Àfrica pobra i oblidada. Aquell vespre s'acomiadà de l'Armando quan el seu rostre ja es confonia amb la negror de la nit, i s'estava dret enmig del carrer principal del poblat, enfangat i sembrat de deixalles, mentre li deia adéu amb la mà. Els ulls grossos i les dents blanques, els únics referents visibles del rostre, coronant la silueta esvelta i prima, descalça, que s'anava fent diminuta; mentre ella partia en un transport comunitari atapeït de gent, pensant què seria del futur de l'Armando. Agafà el paper ben plegat que li havia donat abans de marxar. El full tenia un dibuix de flors de coloraines que acompanyaven una petita carta. Li deia que estava trist per què ella marxava, però que no l'oblidaria. També li demanava que li agradaria que li enviés una pilota.
          L'experiència havia estat màgicament reveladora: nosaltres consumim l'existència. Ells posseeixen el temps, l'ànima. La seva única malastrugança és tenir una esperança de vida de 39 anys.

          Agafà les sabates que acabava de comprar en aquell moment de debilitat i tristor que impregnava el seu primer món. Es prometé que aquell Nadal no compraria cap regal. Però, si podia, li enviaria una pilota a l'Armando.

          • RE: L'Armando, o vivències a l'Àfrica. (REFINITIU, HO PROMETO)
            atram | 08/01/2007 a les 16:46

            Eren els volts de Nadal i la gent s'afanyava a ocupar botigues per saciar el seu instint de consum més irrefrenable. Ella no havia sortit a firar-se, però va acabar comprant-se unes sabates. Feia molts mesos que havia volgut no comprar res.

            Havia estat aquell estiu a Moçambic. Àfrica és un continent poblat per nens. Apareixien en ramats, sorgien d'arreu i es multiplicaven exponencialment fins a crear vertaderes marees negres. Va conèixer l'Armando, un nen especialment despert. Li va dir que volia presentar-li la seva família, que anés a casa seva. Quatre taulons i un plàstic com a coberta, immergida en la foscor més absoluta. Una minúscula estança, cinc rostres ajaguts a terra, apilonats a la llum d'una espelma. Ell vol ser ministre, o advocat. Són feines importants que li permetran treballar i ajudar la família, li digué. Somnia en tenir una pilota de veritat. Ara se les fa ell, les pilotes, amb trossos de bosses de plàstic i cordills.
            La pluja continuava caient sobre aquella Àfrica pobra i oblidada. Aquell vespre s'acomiadà de l'Armando quan el seu rostre ja es confonia amb la negror de la nit, i s'estava dret enmig del carrer principal del poblat, enfangat i sembrat de deixalles, mentre li feia adéu amb la mà. Els ulls grossos i les dents blanques, els únics referents visibles del rostre, coronant la silueta esvelta i prima, descalça, que s'anava fent diminuta; mentre ella partia en un transport comunitari atapeït de gent, pensant què seria del futur de l'Armando. Agafà el paper ben plegat que li havia donat abans de marxar. El full tenia un dibuix de flors de coloraines que acompanyaven una petita carta. Li deia que estava trist per què ella marxava, però que no l'oblidaria. També li demanava que li agradaria que li enviés una pilota.
            L'experiència havia estat màgicament reveladora: nosaltres consumim l'existència. Ells posseeixen el temps, l'ànima. La seva única malastrugança és tenir una esperança de vida de 39 anys.

            Agafà les sabates que acabava pagar en aquell moment de debilitat i tristor que impregnava el seu primer món. Es prometé que aquell Nadal no compraria cap regal. Però, si podia, li enviaria una pilota a l'Armando.
  • El millor regal
    Suzanne | 08/01/2007 a les 12:12

    6 de gener


    Estimat


    Cóm estàs my love? Quina coincidència, quin regal més meravellós ha estat obrir la bústia i trobar la teva carta precisament en aquest fred i solitari dia de reis.

    Per aquí estem tots bé. Els nens et troben tant a faltar, cada dia em pregunten per tu. Jo els contesto que estàs bé, que he parlat amb el teu cap, i que aviat podràs tornar. Però no es pot evitar que a l'escola escoltin coses sobre el terratrèmol.

    Avui s'han posat a cridar i a ballar quan han vist la teva carta, i a la pobra Clara de l'emoció se li han escapat unes llàgrimes. Els he ensenyat algunes de les fotos que has enviat, les més inofensives per a ells, la de les casetes del llogaret i la d'aquella família amb vestits de coloraines, que malgrat el desastre té un somriure als llavis. Em penso que això, el que ha passat allà, el que estàs fent per aquella gent a Moçambic, no ho oblidaran mai els nens. És la millor lliçó que els podiem ensenyar: que no són necessàries tantes joguines, tanta roba, tan de tot, que comprar per comprar i consumir coses que no necessitem, no ens fa ser més feliços. Em sembla que ho han entès perfectament, perquè no han dit res, ni una queixa, quan han vist que els reis no els han portat tot el que havien demanat.

    Gràcies per les teves dolces paraules, llegir-les ha tingut un efecte màgic sobre mi, i podré dormir molt més tranquil.la fins la teva tornada. Després de tot, és una sort que la tecnologia no hagi arribat a tota Àfrica. No poder sentir la teva veu, i encara que m'estigui consumint en la tristor, té la seva recompensa: aquesta carta, un nexe físic que ens uneix a través de milers de kilòmetres.

    Et deixo ja, amb kilos de petons i abraçades que els nens i jo t'enviem amb aquesta carta. Espero que pugueu ajudar molt, cuida't i torna, torna aviat.


    Sempre teva,

    Suzanne



  • El regal més difícil de triar
    angie | 08/01/2007 a les 14:32

    Allà, en vesprades successives, ella amb la seva veu més suau, evanescents mots de fum, li va descriure aquella mescla de tranquil.litat i desassossec que la seva presència li produïa, però mai admeté que l'estimava. Mesos després, aquell local fou també el lloc de la seva darrera cita i a on ella comparegué més nerviosa del que recordava. Una Àfrica distinta de la que coneixia, de veu entretallada i gestos bruscs, mancats de tendresa, s'asseia al seu costat i el mirava de cua d'ull mentre clavava la vista al mirall que presidia la barra. Cadascuna de les evocacions que ell feia sobre els moments màgics viscuts s'esclafaven en aquella superfície polida i entelaven el reflex de la seva cara. Estava ben decidida a deixar córrer aquella amistat i semblava que cap esforç per mantenir-la tindria èxit. No ho entenia… Els dos havien acceptat de veure's quan els vingués de gust, sense cap lligam més que el de l'afecte que es tenien i sabedors de que allò era tot el que podien compartir. Els dos eren casats, però hi ha sentiments que no tenen perquè arraconar d'altres, són impossibles de controlar…
    Ella va aixecar-se en consumir-se la cigarreta que deixà al cendrer i el besà a la galta amb una fredor marbrenca. A ell li semblà albirar un rastre llagrimós recorrent-li la galta, però ja no la tenia a l'abast : s'havia quedat paralitzat… l'última imatge retinguda a la retina va ser aquell preciós perfil allunyant-se i submergint-se en la foscor, deixant rere seu un rastre de llums de coloraines.

    Quan sonà el timbre, la Laura es mirà el rellotge. Era gairebé mitjanit… Obrí i trobà un paquet damunt l'estora mentre escoltava com es tancava el portal. Tothom dormia.
    El diposità damunt la taula de la cuina. No era més gran que una caixa d'analgèsics. Tregué el precinte i trobà a l'interior un xiulet i una nota que deia : "Quan em necessitis…"


    • RE: El regal més difícil de triar (definitiu)
      angie | 08/01/2007 a les 14:37

      Allà, en vesprades successives, ella amb la seva veu més suau, evanescents mots de fum, li va descriure aquella mescla de tranquil.litat i desassossec que la seva presència li produïa, però mai admeté que l'estimava. Mesos després, aquell local fou també el lloc de la seva darrera cita i a on ella comparegué més nerviosa del que recordava. Una Àfrica distinta de la que coneixia, de veu entretallada i gestos bruscs, mancats de tendresa, s'asseia al seu costat i el mirava de cua d'ull mentre clavava la vista al mirall que presidia la barra. Cadascuna de les evocacions que ell feia sobre els moments màgics viscuts s'esclafaven en aquella superfície polida i entelaven el reflex de la seva cara. Estava ben decidida a deixar córrer aquella amistat i semblava que cap esforç per mantenir-la tindria èxit. No ho entenia… Els dos havien acceptat de veure's quan els vingués de gust, sense cap lligam més que el de l'afecte que es tenien i sabedors de que allò era tot el que podien compartir. Els dos eren casats, però hi ha sentiments que no tenen perquè arraconar d'altres, són impossibles de controlar…
      Ella va aixecar-se en consumir-se la cigarreta que deixà al cendrer i el besà a la galta amb una fredor marbrenca. A ell li semblà albirar un rastre llagrimós recorrent-li la galta, però ja no la tenia a l'abast : s'havia quedat paralitzat… l'última imatge retinguda a la retina va ser aquell preciós perfil allunyant-se i submergint-se en la foscor, deixant rere seu un ball de llums de coloraines.

      Quan sonà el timbre, la Laura es mirà el rellotge. Era gairebé mitjanit… Obrí i trobà un paquet damunt l'estora mentre escoltava com es tancava el portal. Tothom dormia.
      El diposità damunt la taula de la cuina. No era més gran que una caixa d'analgèsics. Tregué el precinte i trobà a l'interior un xiulet i una nota que deia : "Quan em necessitis…"

      • RE: RE: El regal més difícil de triar (aquest sí, perdoneu...)
        angie | 08/01/2007 a les 15:55

        Era un relat que tenia per aquí perdut sense publicar, on la prota tenia un altre nom i no l'he canviat en el darrer paràgraf...

        Allà, en vesprades successives, ella amb la seva veu més suau, evanescents mots de fum, li va descriure aquella mescla de tranquil.litat i desassossec que la seva presència li produïa, però mai admeté que l'estimava. Mesos després, aquell local fou també el lloc de la seva darrera cita i a on ella comparegué més nerviosa del que recordava. Una Àfrica distinta de la que coneixia, de veu entretallada i gestos bruscs, mancats de tendresa, s'asseia al seu costat i el mirava de cua d'ull mentre clavava la vista al mirall que presidia la barra. Cadascuna de les evocacions que ell feia sobre els moments màgics viscuts s'esclafaven en aquella superfície polida i entelaven el reflex de la seva cara. Estava ben decidida a deixar córrer aquella amistat i semblava que cap esforç per mantenir-la tindria èxit. No ho entenia… Els dos havien acceptat de veure's quan els vingués de gust, sense cap lligam més que el de l'afecte que es tenien i sabedors de que allò era tot el que podien compartir. Els dos eren casats, però hi ha sentiments que no tenen perquè arraconar d'altres, són impossibles de controlar…
        Ella va aixecar-se en consumir-se la cigarreta que deixà al cendrer i el besà a la galta amb una fredor marbrenca. A ell li semblà albirar un rastre llagrimós recorrent-li la galta, però ja no la tenia a l'abast : s'havia quedat paralitzat… l'última imatge retinguda a la retina va ser aquell preciós perfil allunyant-se i submergint-se en la foscor, deixant rere seu un ball de llums de coloraines.

        Quan sonà el timbre, l'Àfrica es mirà el rellotge. Era gairebé mitjanit… Obrí i trobà un paquet damunt l'estora mentre escoltava com es tancava el portal. Tothom dormia.
        El diposità damunt la taula de la cuina. No era més gran que una caixa d'analgèsics. Tregué el precinte i trobà a l'interior un xiulet i una nota que deia : "Quan em necessitis…"

  • la cafetera
    manel | 08/01/2007 a les 17:12

    Era una caixa prou grossa per encabir una bona cafetera, però també podia amagar una bateria de cuina o fins i tot alguna estrambòtica figura de fusta esculpida en algun racó perdut de l'Àfrica negra.

    Sovint recordava quan va arribar a casa carregat amb el regal, i com el va deixar a la taula de l'habitació de fons, allà mateix on encara ara reposava, per observar-lo intensament, amb l'absurd intent de penetrar amb la mirada aquell paper farcit de coloraines.

    Alguns dies més tard el va tornar a agafar, i per primer cop el va sacsejar lleugerament (no fos cas que es trenqués alguna cosa), i va parar l'orella en espera d'algun so sospitós, però d'allà dins no en va sortir cap soroll. El va tornar a desar exactament al mateix lloc i va marxar mig emprenyat.

    Es va prometre uns dies sense visitar-lo, fins la nit en que va ser incapaç de dormir i, com aquell que recau en la droga més embriagadora, es va llevar de matinada per guaitar-lo en silenci.

    L'estiu va portar noves olors i en una tarda xafogosa va gosar agafar-lo novament. Després de comprovar que no havia guanyat ni perdut pes, va acostar-se'l a la cara, a tocar del nas, per ensumar amb força, esperant que es desprengués alguna olor amb la pista definitiva. Però d'allà dins només en va sorgir indiferència.

    I va arribar novament el desembre. Aviat tornarien els dies màgics del Nadal i la fal·lera de consumir i endrapar d'aquelles dates, però també tornarien els maldecaps alhora de pensar en la llista del tió de casa seva.

    I ja som a dia d'avui, quan ajagut al sofà amb el llapis a la mà i la llista a mig fer s'ha aixecat d'una revolada i s'ha plantat a l'habitació del fons. Aturat davant del regal i amb cara de resignació ha decidit que no hi ha cap més remei que obrir-lo d'una punyetera vegada, i comprovar si ha de tornar a posar a la llista d'aquest any la maleïda cafetera que després de tant de temps encara ningú no li ha regalat.

    • RE: Repte 201- El regal diabòlic
      Josep Bonnín Segura | 08/01/2007 a les 18:41

      Arribant a aquella cabana reial del poblat de Quemdesek enmig de dos rius, els senyors de la tribu portaven al Rei un obsequi secret en senyal d'agraïment.
      Havia estat dificultós arribar a la pau desitjada.

      Els guerrers s'havien engalanat amb els millors ornaments, portaven una pell de lleopard i el tocat de plomes de les aus del paradís enganxades als cabells. Dins d'un bagul de caoba s'hi trobava aquell present màgic.

      La historia d'aquell objecte havia trasbalsat a la tribu.
      Quan trobaren les deixalles d'aquell vaixell que havia naufragat. on hi arribaren amb les seves canoes per intentar aprofitar el que podien, es varen trobar amb una capsa quadrada plena de diferents formes circulars i unes agulles estranyes.

      El cap guerrer indicà a dos dels seus homes que l'agafessin sense tocar-la.
      Tragueren l'artefacte amb totes les precaucions i el situaren dins d'una de les seves canoes per fer-lo arribar al xaman.

      En arribar allà, el Bruixot la mira detingudament en silenci.
      Faria un ritual per espantar els mals esperits. Entrà dins la tenda a recollir un tassó de fusta on hi havia un líquid d'una coloraina especial. Amb una cola de lleó començà a esquitxar-lo
      Acabada la cerimònia, s'atreví a fer rodar una de les formes rodones que es trobaven al front d'aquella capsa.
      L'ensurt deixà petrificats als indígenes. Emetia sons que no entenien: "Nadal temps de consumir, tots els objectes i regals per gaudir de la festa els trobareu en el Corte Inglés. Diumenge no tanquem".
      Tota la tribu bocabadada mirà l'aparell. No podia quedar dins la tribu. Era diabòlic.

      Quan el rei de Quemdesek obri el bagul on hi havia el regal, pogué escoltar: "Jo soy aquel negrito del Africa tropical...". No el va sorprendre. Ell ja havia tingut contactes amb l'home blanc. Sabia de què es tractava. Pensà: Una tribu amb radio progressaria més aviat que les altres.
      Després dels àpats i celebracions els representats de la tribu veïna partiren amb el cor alleugerit.
      El Rei de Quemdesek, es posa a escoltar "los cuarenta principales".
      No li agradava gaire ni la COPE, ni Jiménez Los Santos.



  • REPTE CCI-Una desconeguda
    mjesus | 08/01/2007 a les 20:46

    Quan sortia de casa d'uns amics, vaig veure amb sorpresa, una dona tombada a la vorera del carrer. Era una nit molt freda. Dormia com un nadó sobre uns cartrons; tapada amb unes mantes, a prop de l'aparador d'una botiga. L'única part del cos que se li veia, era un fragment del seu rostre i una mà que li penjava en actitud de repòs. No semblava una mà qualsevol: duia uns guants amb motius ètnic africans amb les puntes tallades, de les quals sortien uns dits llargs i prims, delicats, que em van semblar els d'una pianista; assenyalaven, fruit de l'atzar, una tassa abocada a terra, amb restes de xocolata.
    Vaig passar de llarg, com tothom!
    No podia oblidar aquella escena. Qui era aquella dona? I perquè havia arribat a aquella situació? Només feia que donar-hi voltes. Fins i tot li vaig posar un nom: Núria. Sí Núria, un nom femení, dolç com les seves mans, i al mateix temps amb personalitat. Pensava que podria escriure una història sobre ella: una pidolaire sense sostre, que duia un carro de coloraines amb quatre cartrons i algunes pertinences de la seva antiga vida; l'única possessió de la qual podia baladrejar… I on viuria? Sota el pont… a qualsevol lloc?

    Aquella imatge se'm va clavar com una espina al cor. Abandonada, com un gos! Podia refer el camí i convidar-la a xocolata. Un moment màgic per ella: una xocolata calenta, que la deixaria amb una escalforeta al ventre, digna de la millor reina. I era com ella es sentiria: una reina acaronant una tassa de porcellana.
    Però no, no ho vaig fer. Per por a la seva reacció? Covardia? No ho sé.
    No som ningú fins que no ens posen un nom; o tenim uns amics; o una casa; o potser és que en realitat només ens tenim a nosaltres mateixos.
    Potser li he fet un regal: una història que algú llegirà un dia.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.