COMENTARIS I VEREDICTE REPTE 195 : Darrere la porta tancada

COMENTARIS REPTE 195

En primer lloc, moltes gràcies a totes i tots els que heu participat en aquesta 195 edició del REPTE que avui tenim el goig de celebrar. Ha estat un honor per a nosaltres poder comptar amb la vostra participació a fi de mantenir aquesta tradició al fòrum del nostre web, que aquest estiu ha complert un any d'existència. Val a dir que els textos rebuts en la present edició tenen una gran vàlua literària i que estan escrits per veritables professionals de l'art d'escriure. Felicitats a tots i totes de tot cor.

La direcció en funcions: angie i Carme Cabús. (sobretot recordeu que l'ase sempre va al davant...jejeje)


La última porta, de Biel Martí. 472 paraules
angie : Biel, el títol m'ha fet mal a la vista...
El relat té una bona ambientació i un final que lliga perfectament amb el títol. El to dramàtic que li volies donar s'ensuma des de les primeres línies. Hi ha detallets que canviaria : en el primer paràgraf canviaria "un cop tot recollit", per quelcom semblant (potser endreçat?) perquè s'ajunta amb una altra recollida (la de la jaqueta). La paraula quincalla dins d'una maleta no la veig gaire ben emprada, però s'accepta. I per acabar no em sembla gaire correcte l'ús de "guantera" per referir-te al tauler del cotxe (a la guantera no hi ha mai un rellotge a no ser que sigui d'amagatotis, jeje).
Per la resta, m'ha agradat molt el ritme però falta un pèl d'originalitat en el esenvolupament de la història. La porta que ens mostres és una porta etèria, abstracte però no menys interessant que la resta. No la veiem mai, ni tan sols quan la creuem ... ja som a l'altra banda.

Carme: Un relat intimista, cru i tendre, ric en matisos. Ben exposat, equilibrat en el desvetllament de la història. La insolidaritat i la insensibilitat humana portades fins al límit d'abandonar el pare a la seva sort (com passa cada dia, altrament). Estic d'acord amb l'angie en què la història es veu a venir de seguida, sense sorpresa. Però potser aquest fins i tot és una de les seves qualitats. Un bon relat d'un escriptor que domina l'art d'escriure.


La porta de l'obsessió, de Josep Bonnín. 475 paraules

angie: La porta del teu relat és una porta física que barra en un començament la porta de la decisió i després l'obre juntament amb la del títol...mm... tot un trencaclosques!. M'ha semblat ben escrit però tinc certa aversió per
tot allò obsessiu i això em condiciona alhora de llegir-te (de tota manera això ho he controlat, jeje). L'ambientació i l'escenari que has presentat m'ha enganxat força, com un bon melodrama... Faria petits canvis en la puntuació d'algunes frases però això és subjectiu... La frase que més m'ha agradat és : "Era més real la porta que ella. La seva covardia que el coratge de copejar-la" (tot i que se'm fa difícil a la primera lectura).

Carme: Un relat inquietant, interessant, que ens va preparant per a una troballa, per a una sorpresa, per a una cosa o situació anunciada. La paraula "quincalla", però, sorprèn, i potser és perquè l'ús no és el més adequat.
El relat avança amb el mateix registre bsessiu, però no acaba de desvetllar clarament davant de què ens trobem. Darrere la porta, què hi ha, realment? M'ha agradat molt el plantejament: la realitat i el somni es confonen. El protagonista somia la realitat, i quan es desperta, es troba igualment en aquesta realitat obsessiva que ha estat somiant.
Falta, però, al meu entendre, una mica de clarificació, de saber cap a on apunta tota l'energia creativa que l'autor desplega.

Quan una finestra es tanca, una finestra s'obri, d'rnbonet. 496 paraules

angie : Els relats de ficció no entren al sac dels meus preferits normalment, potser perquè em costa posar-m'hi dins, jeje...De tota manera, m'he trobat amb una bona ironia ( i bon títol) sobre el desenvolupament de la tecnologia i la biomedicina, la robòtica i els usos que se'n donen o donarien en un futur. I sobretot, un divertit gènesi, l'origen d'una nova civilització... però escolta... és tan "retro" com la que ens han explicat a nosaltres des de les esferes catòliques-apostòliques-romanes, jejejeje!. M'ha semblat de bojos aquesta idea però he gaudit molt amb la teva originalitat i punxant humor. El fet de posar noms àrabs als interlocutors té, per Déu (jajaja), algun motiu religiós?. En una segona lectura m'ha agradat molt més.

Carme: Un relat creatiu, imaginatiu i que ens fa fer un esforç de situació molt estimulant. Un plantejament gens fàcil, ja que m'he confós amb la barreja dies, hores, noms rars, situacions desacostumades, etc. Però al final li he tret l'entrellat. Els diàlegs son bons, divertits, irònics, i el conte és una obra acabada en si mateixa, rodona, ben elaborada i ben travada. Molt bon relat. (Per cert, la llicència en francès, deliciosa)

La porta de sortida, de Joanra. 481 paraules

angie. Una història que degoteja tristor i que no estic segura d'haver interpretat com cal. Una porta que persegueix al personatge. Sempre hi és (inclús quan n'hi ha d'altres). M'ha semblat un relat currat en quant a la idea i també els flaixos que descrius. Agrupar "col.lectivitat" amb "hipnòtica" m'ha semblat molt bo. La paraula "quincalla" posada amb calçador. Hi he
trobat algun barbarisme : prestatgeria i ianants és el correcte enlloc de "estanteria" "peatons". Acabar amb la solitud és entrar al món que
s'obre darrere la porta: un suïcidi?.

Carme: Una porta obsessiva, que persegueix el personatge, però que no sabem per què. Una paranoia que no permet al protagonista comunicar-se amb el seu entorn, ferit per un terror que té un final tràgic. Voldria saber més, desvetllar els perquès que el relat no ens ofereix. Té una exposició molt suggerent, un desenvolupament que puja graus, però ens falten elements d'interpretació. Almenys aquesta és la sensació que m'ha quedat deprés de llegir el relat.


Les claus perdudes, de Filalici. 435 paraules

angie: Una porta imaginària com la teva història. Original. L'ús de les paraules complicadetes, bé (sobretot quincalla). El que no m'ha agradat és això de que els morts feia temps que no passaven per la dutxa...aiix... El
final és com una veu en off al final d'una obra de teatre, et deixa una mica perplex i pensatiu. Una història amb humor que acaba amb un toc pervers.

Carme: Bon plantejament d'un tema suggerent. Jo canviaria la paraula "morts". Potser hi posaria "ànimes", o un altre terme. Penso que els morts, a les portes del cel, ja han transmutat la seva matèria. Encert total del registre còmic, amb la troballa de "quincalla de satèl·lits". Quina altre cosa podria ser tota aquesta ferralla per a un arcàngel? Presentació magistral del desencant dels personatges, dels màrtirs cristians, administradors del cel, a qui la situació supera del tot. El final és la pedra de toc que ens sorprèn i que dóna sentit total a aquest conte encisador. L'únic detall que m'ha xocat és la continuació del cos, ara mort, amb les seves servituds accentuades, davant a porta del cel.

La clau, de Xavier Valeri. 397 paraules.

angie: He recreat el teu relat en un escenari de "En el nom de la Rosa". Una història de misteri interessant que acaba amb una bona clatellada pel lector. S'escriu "aferrissada". El quart paràgraf se'm fa una mica difícil de llegir (tema puntuació potser). Això sí, has jugat amb el mot porta i això m'ha agradat molt.

Carme: Una idea esplèndida, però d'exposició una mica enrevessada. En alguns moments m'ha costat seguir el fil., però la confusió que planteges entre les dues portes, les claus, la incorporació del nou personatge del final -la puta dels monjos-, que és el motor de la història, m'ha encantat. L'exposició, com ja t'he dit, m'ha costat d'entendre, però la idea de base és genial. I vés a saber què hi trobaran ara a la "cambra del tresor", un cop aconseguissin la clau correcta! S'obririen moltes expectatives. un tema que dóna per molt.

La melodia, de Jeremias Soler. 489 paraules

angie: Un relat maco, tendre i dur alhora i ben escrit, molt ben escrit. La porta coneguda i a l'abast, i en canvi prohibida. Ara però, el títol és el que em patina de tota la història : em sembla que no té molt de sentit que després de
dotze anys, sentís per primer cop l'impuls d'obrir la porta que la separava de la seva germana. Els nens són molt més curiosos, sobretot les nenes...(súpersubjectiu). M'ha semblat una història esfereïdora quan he
arribat al final : els adults observant les nenes mentre aquestes miren per la finestra, la cruesa mirant la innocència...

Carme: Començament electritzant. Continua el relat mentre el lector encara està neguitós, però ja respira. Ara, el secret que s'amaga a la casa és una cosa comprensible. La professió dels pares, o allò que es dediquen, treu al relat una mica de grapa.
Un relat que sembla que ha de ser esfereïdor, al final es converteix en una faula que potser excedeix d'ensucrament. La idea que mou el conte -si no, corregeix-me, Jeremias- és el fet que, abans que el mosntre, l'ésser tancat és una persona. Fins aquí, perfecte. però aquesta idea prima abans, potser, que la coherència de la narració. Diria que la protagonista nena hauria de mostrar un cert astorament en algun moment, i fer alguna reflexió abans d'aquesta acceptació incondicional.

Ja és de nit, d'Afrika Winslet. 117 paraules (si bé un poema no ha de seguir la mateixa llargària que les narracions)

angie : Gràcies pel poema. La primera estrofa és bona i els darrers versos també. És "hipnòtics" , "la il.lusió" i "darrere".
L'ús de "quincalla" dins d'una maleta no m'agrada (algun altre relataire també ho ha usat així), però sí el sentit que li vols donar. La imatge de la il.lusió trepitjada aletejant és de premi, sobretot precedida d'un vers on dius que la retens. El títol és tota una metàfora. La porta al no-res, la nit, la foscor, el buit...

Carme: Molt rebé. L'estrofa final, demolidora, condensa tot
es les direccions on apunta cada vers. Tot pren dimensió de cop, i la comprensió del significat ens aclapara. Aquesta és l'essència de la poesia. Un aplaudiment!


Benvolgut Sr. Miralpeix, de Mandalf. 497 paraules

angie: Un relat d'humor i molt surrealista. La paraula "col.lectivitat" no s'hi escau tan bé com "comunitat" però acceptem pop com animal de companyia, jeje... El final boníssim, tota una reflexió filosòfica que entre tants Mira-noséqué, et deixa totalment astorat. M'has recordat altre cop a"Sense notícies de Gurb" (en el repte "Missatges sospitosos" ja ho vas fer). El primer paràgraf però, se m'entrebanca (llegeix-te'l). Això sí : visca l'originalitat!

Carme: Ostres, Mandalf, molt bé! És un relat tan grotesc, tan desproporcionat, i el to és tan desconcertant, que m'hi he pixat de riure. Has aconseguit somoure'm gairebé sempre... tret de la violació. Et segueixo en tot el joc, però aquí m'aturo, i no vull saber-ne res. Al contrari, m'indigno. Volies crear també aquest revulsiu? Doncs felicitats! De la franca rialla a l'aversió. Però això, a sobres, d'acariciar-se el sexe la sogra, em fa baixar del globus. És absurd que jo torni a apuntar aquí que a cap ésser humà li agrada ser violat. I consti que en cap moment no buscava cap conclusió edificant.


Puta Vida!, de foster. 495 paraules

angie: Una història clàssica però amb unes imatges molt treballades. La primera seqüència ens la presentes ben aviat, quan comença dient : "S'ha deixat la gorra posada i s'entreté a mirar sense veure els objectes de passen en
un tràvelling sense sentit...", li fan mal els peus i els creua damunt el seient del davant engolint-se per l'anorak. I el toc artístic : plou a fora i a dins (lliga amb el títol, puta, com a despectiu, davant vida...). I al final ens regales una altra "fotografia", "s'asseu als graons de l'escala i s'espera encerclant-se els genolls amb els braços". Molt bé. Destaco una reflexió que hi trobo : és millor no voler res més que allò que pugui tenir de forma immediata i fàcilment a l'abast. Em sembla que és : "pensa en les rentadores del soterrani".I la porta és aquella que costa tant d'obrir, la de la veritat latent...

Carme: Bona entrada: el personatge és nostre: el veiem, l'olorem, sentim la seva pluja a dintre. A fora no (caldria fer-ne esment abans, amb un parell de paraules. La pluja ja hauria de ser present en el moment que ens formem la imatge, no després).
L'exposició del conflicte és una mica confusa i difusa. Hi algun estirament de frase li pren força. Per exemple: ..."veure'l marxar amb un bitllet a la mà només d'anada". Més endavant el plantejament perd coherència i crec que s'ha escapat, en part, de les mans de l'autor: absoluta felicitat i plenitud? No concorda amb la primera imatge.
La darrera imatge, bona, però no sabem si ella s'espera al replà per esperar el seu torn per fer l'amor o per mirar-lo amb el menyspreu que es mereix i dir-li que li ha caigut la vena i que, Pol, noi, no vals res. Sí, m'inclino per aquesta segona opció, però potser el relat hauria de guiar-nos una mica més i mantenir el pols del personatge sota el tremp del començament.

No, no estic enfadat amb tu, de Maurici. 490 paraules

angie: Un relat on la porta física separa dues generacions. Una mare i un fill. No l'he trobat tan interessant com esperava. Més aviat una mica tediós, encara que prou ben escrit. Hi ha una frase amb guió que no hauria de dur-lo
perquè et penses que parla l'altre personatge ("Au vinga, hauries de sortir....").Un diàleg creïble i una situació real, ja t'ho dic. Els personatges ben definits.

Carme: un relat que comença en un dia cansat i que amb quatre trets ens presenta una quotidianitat banal, però que... de cop, ens apunta que hi ha un misteri, alguna cosa inquietant a l'escenari que hem entrat. El diàleg el trobo viu, real, ben construït, però massa llarg. Per a un text tant curt, és massa repetitiu, em sembla a mi. i el final, esclafant. Molt bé. Em trec el barret. Aquí es descobreix la intenció que marca tot el text des del principi, allò que ens quedava ocult i volíem descobrir. Molt bé.


Un sentiment de col·lectivitat o d'individualitat?, de Laura Dalmau. 418 paraules

angie: Una història calenteta. Podria ser un hotel que conec de Solius?, jeje...La porta física només és una introducció a la porta de la fantasia eròtica. No sé si ho he pillat però el títol primer no l'entenia i després he pensat que
segurament, ens presentes una porta que separa la realitat de la fantasia (ella està amb ell però pensa que és una noia verge emmig d'una orgia).
La redacció necessitaria algun poliment en algun paràgraf i t'assenyalo algunes cosetes que he vist : "bellíssima", tombona no existeix ni "es va desbotonar". ("gandula" i "es va descordar")
On dius "l'actual recepció de l'hotel", no cal dir que és de l'hotel, hi ha un de previ... i on descrius "ulls verdosos masculins" potser millor seria "de mascle", és més directe i més eròtic. El títol no és gens suggerent però.

Carme: Una exposició preciosista, ben feta, ben desenvolupada, sense cap sorpresa. Darrera la porta tancada hi passa un desig de luxe.. Una imatge, però, m'esquinça la felicitat, com si enmig del gaudi que sentia hi hagués caigut un llamp: "noies verges comprades a les famílies tribals de les muntanyes", com si fossin una cosa, sense cap voluntat pròpia, només per a utilitzar. M'ha semblat que aquesta imatge no pot donar lloc a què el desig del seu sexe (el de la protagonista) sigui xuclat pel seu amant. Això fa que s'identifiqui ella mateixa com esclava, i aquesta sola visió, personalment, em fa perdre l'erotisme i em desendollo del joc amb el qual estava fruint. I el títol també el canviaria.

Finalistes de la Carme : Filalici, Afrika Winslet i rnbonet.

Finalistes de l'angie : rnbonet, foster i Jeremias.

Resultat final :

El guanyador d'aquest repte que neix "Darrere la porta tancada" és :


rnbonet amb "Quan una finestra es tanca, una finestra s'obri"

A preparar el 196!