COMENTARIS I VEREDICTE REPTE 190: Un tomb pel cementiri

He gaudit força.. què coi!mooolt!. Sou uns inventors d'històries sensacionals. Em temia poca participació perquè el tema era una mica atrevit, però no m'heu decebut, ben al contrari. Gràcies a tots.
No són uns comentaris molt acurats perquè no he tingut gaire temps avui però no he pogut fer-ho millor. Les paraules triades eren per a mi, part d'un poema bastant personal, sé que tant dóna però jo també he volgut fer un petit homenatge...
Hi havia un relat fora de concurs, suposo que l'extensió del repte l'ha incapacitat per formar part del grup de candidats... Bé, el comentaré demà si no et fa res, gypsy... vaig curta de temps.
Bé, tenint en compte que tots heu seguit les bases en quant a extensió, presentació dins del termini i ús de les paraules clau, començo sense gaire floritures (jejeje...de corones res, eh?) amb els comentaris del repte 190 : Un tomb pel cementiri.


Jo també de Xavier Valeri
Un relat ben escrit, com ens tens acostumats. Trobo que escrit sense precipitacions i veient les imatges que ens mostraves amb claredat. Unes bones descripcions de l'escenari (conjugar cementiri i fàbrica m'ha agradat especialment). La història que ens expliques ha estat comuna en més d'un dels reptes i això ha fet que tant en el teu cas com en el dels altres perdés una mica d'originalitat. Aquest entramat d'amors refusats o impossibles però sempre presents és un clàssic romàntic. El títol encertat.
Destaco la frase : "envoltats pel riu que verdejava mandra de diumenge de tardor", curiós joc del color verd del riu amb la tardor...
Hi ha una frase on hi trobo un recurs poètic que és bo però no m'acaba de fer el pes perquè carrega una mica, encara que el trobo ben posat i intensificant la relació del personatge amb la noia : "vaig recordar la noia abastament desitjada que sense abastar va quedar al bagul de l'oblid". Jo hagués posat comes : que, sense abastar, va quedar...
Si hi ha alguna falta ortogràfica, no l'he vista.

Fins que la mort us separi de Maurici.
Molt original el desenllaç i molt intrigant la introducció d'aquesta nova entrega de coses de parella????, jajaja. Ets mestre en fer captar l'atenció del lector. Ben dut i ambientat. El títol molt bé. M'agrada el sarcasme i aquest punt d'amargor en tota la conversa. Destaco el darrer paràgraf. Si hi ha faltes d'ortografia o signes de puntuació sobrants o modificables, que ho digui un altre...

Els nostres morts de Jacobé.
Una reflexió madurada. Un relat íntim i valent. Digne de ser rellegit. M'ha agradat perquè acostumo a entrar al cementiri pensant que entro a una residència que m'acollirà en el darrer i més llarg tram d'aquesta vida : m'ha emocionat moltíssim veure que la tractes la mort com part de la vida dels que quedem a l'espera. Hi crec fermament. Destaco un parell de coses :
La frase "intenten restaurar les esquerdes per salvar-se de l'enderroc i seguir dempeus".
I el joc de colors del paràgraf penúltim, on ballen el blanc de l'hospital, l'obscuritat de les esglèsies, el negre del nínxol que verdeja... Molt bé.

Eternament amb tu de BarrufetReptaire.
Quina sorpresa!. Un reptaire nou?. I quin relat!. Bona història. Un conte macabre però romàntic alhora (curiós). Bona redacció, fa entrar en situació. El cementiri és el lloc de retrobament, l'únic, el desitjat. Em sembla que és "mal dissimulat", però no n'estic segura. Hi ha una rima involuntària a modus de cantarella en les dues frases finals, Pelat/jubilat, molesta una mica al llegir en veu alta, però no per ésser valorat com un bon relat.

El cementiri de Banyoles de marga.
Dels millors reptes, marga. Realment descrius les sensacions, totes, les que acompanyen en una visita al cementiri : els sentiments brollant, els records, la pau emmascarada, el color, la intimitat i el rebuig que inconscientment és el que ens fa tornar a casa amb un desig més intens de viure. Bon final. Olé!.
Destaco la frase : "la seva gran majoria estan ja perduts per sempre en el no res de la vida". I també : "que morts que estan", referint-se als nínxols no visitats i deixats, quina ironia i cruesa a la vegada...
No m'agrada la paraula "assossagadora" i no sé si és correcta. És "m'hi portin" al final i a la segona frase no sé si la I és conjunció o pronom... si és pronom és "hi" també.


Joc de vida de Josep Bonnín Segura.
Bon títol. Una reflexió enceta el relat i una altra el tanca : estimar-se no entén d'espais, normes o aconteixements. Una història trista doblement. Colpidora la frase : la mort s'estima més als que han tastat de manera desafiant l'essència de la vida, els hi dóna preferència".
On dius : "el rebuig a la realitat li estava fent..." jo posaria "rebutjar la realitat".
Mancava un accent a "sabré" i és "lliçó". A la frase "deixaren que les llàgrimes fessin el seu petit cabdal per les seves galtes", jo em menjaria l'últim possessiu.


Una tarda al cementiri de Rodamons.
Un altre repte d'amors impossibles. L'enllaç entre la descripció dels cementiris a Galícia i la història de l'hereva dels Masdeu a Barcelona se m'escapa, no l'entenc...
No sé si "xipresos" és correcte, jo diria "xiprers", però potser ambdues paraules ho són.
Suprimiria la coma que poses després de "verdeja" a : "Jo vinc sovint a passar la vesprada entre les tombes, on verdeja l'heura i xipresos..... I és "notícia" amb accent.
Hi ha dues "mort" molt juntes , en la mateixa frase cap al final...
M'ha agradat molt com comença i com acaba, el final més... La història central és bona però no gaire original, potser és fins i tot real...però això no és un problema teu, és un bon repte.

Maria Montagut de foster.
Romanticisme, melangia i realisme. Una prosa refinada amb poesia circulant enmig de les descripcions, en l'essència del relat i fent puntades al final amb un trosset de poema d'en Vinyoli (prou especial oi?). Aquests versos semblen fer de fil de llum que va apagant la lectura com quan ajustem amb compte una porta. Es tanca però sempre et queda a la retina el darrer raig.
Maria Montagut és una poetessa oi?. (El tránsito del día).
Et dic el mateix que a Rodamons, jo diria xiprers però... i enlloc de "tamanys" diria "mides".
A la frase que va des de : "que s'escarrassa per fer la seva feina...." fins " la pèrdua d'un ésser estimat", m'hi falta respirar una mica...
Destaco : " on el món i la realitat hi arriben com amb sordina, a través d'uns sons filtrats pels xipresos que la verdegen".
M'ha agradat a la primera lectura i això vol dir molt.

Silencis de pivotatomic.
El fatal destí conseqüència d'un silenci?. Sempre he pensat que callar i deixar que tot flueixi no és sempre la millor solució. El destí és el resultat de les intervencions pròpies també...
Al començament ens descrius una imatge amb so fantàstica : dos peus avançant pel cementiri. Destaco la frase : "I aquell silenci va significar l'execució d'un amor furtiu, però que ambdós havien cregut invencible".
Només he trobat a faltar accent a "mà" i "és" .
Una història trista amb una frase final que regira. Gràcies per la propina, que diria un famós escriptor.

La tomba de la fada de allan lee
Un poema, gràcies. M'ha semblat inspirat en la poesia d'en Bécquer o potser té tocs de "El Miserere", no sé... La primera i l'última estrofa les millors. Això sí, la lectura se m'ha entrebancat amb el coi de majúscules al principi de cada vers... Crec que seria correcte "Allò que no poden saber els grans, els que ja no tenen ulls....", enlloc de "el que ja no tenen ulls...".
La descripció de l'ambient, creant nebuloses fantàstiques i jugant amb la tendresa de la infància no tan fràgil m'han fet entrar en una espècie de màquina del temps (no sé si m'explico). Els versos " En somnis-o potser de nens- " i "potser de nens-potser en somnis", un recurs ben emprat fins al final on dius " - quan érem nens-".
La interpretació primera em fa visionar un cementiri més urbà, com una deixalleria, piles d'escombraries i una gran metàfora del canvi climàtic. Ostres , quina paranoia oi?.

Les flors de folletTrapella.
Una altra història macabra i atrevida. M'agrada la frase inserida enmig de l'arribada del treballador a les oficines dient l'enveja que li fan els morts perquè tenen flors a les finestres. L'aparició de la dona que es queixa però la trobo surrealista del tot. A més a més, les oficines dels serveis funeraris acostumen a no estar a tocar del cementiri, allà només hi ha un petit establiment d'atenció al visitant on jo no hi he vist mai gaire gent i molt menys ordinadors. (potser m'equivoco). El tema de les flors de plàstic per resoldre el problema de la dona és totalment crític?. L'únic que l'importava era que el nínxol fes goig.
El final no m'agrada gens. Ho sento. El relat tenia interés al començament però m'ha anat caient de mica en mica. ( molt subjectiu eh?).
Ben escrit però, el ritme adequat.


M'ho heu posat ben difícil, gairebé tant com quan has de redactar les últimes voluntats... Uff, perdoneu-me...
Bé, els relats que més m'han agradat i d'entre els quals sortirà el guanyador són :

- Fins que la mort us separi . (Maurici)
- Els nostres morts. (Jacobé)
- Maria Montagut (foster)
- Silencis (pivotatomic)
- El cementiri de Banyoles (marga).

I d'aquests m'he quedat amb :

- Els nostres morts (Jacobé)
- Maria Montagut (foster)
- Silencis (pivotatomic)

I ................................ en uns minuts el veredicte ...........................( sonen campanades : 5 de la tarda, hora de tancament al públic)


1







2





3




4






5


I en un darrer sospir, relaxat i ple de melangia, el guanyador del repte d'avui és :

Un nínxol doble, aiiiiiiiiiiii, vull dir un doble premi o un premi compartit :

- Silencis (pivotatomic)

i

- Maria Montagut (foster)


Felicitats i a proposar el següent ... que és cap-i-cua, jejejeje!

petons a tots!

angie