REPTE 190 - Un tomb pel cementiri

M'ha recordat una novel·la de Bodí, "Volves i olives". Si no l'has llegida te la recomane, és una història molt divertida que té lloc en algun lloc de la Serra Mariola. El cimenteri té una part important a la vegada que divertida en la narració.
He acceptat el repte i ja estic pensat com enfocar-ho. Gràcies.

El silenci és gairebé absolut mentre la Glòria camina per entre els nínxols del cementiri de Montjuïch. Només se sent el crec-crec que fan les seves sabates negres, trepitjant la grava que encatifa els passadissos folrats de marbre. Trobar un nom concret entre aquell rusc de tombes és casi impossible. Per sort, ella té també un número. És així que, finalment, arriba a la d'en Jofre. La làpida, una placa llisa que encara brilla envoltada per altres que verdegen per l'acció del temps, és senzilla, concisa. Un nom i dues dates, la darrera ben recent. Res més.

La Glòria hi acosta la ma, enguantada i trèmula, i acaricia el nom d'aquell home que va estimar-se amb bogeria. Seguint un impuls, es descalça un guant i ressegueix les lletres amb les puntes dels dits. Com si amb aquell darrer contacte pogués recuperar l'essència mateixa de l'home que evoca el nom. Passats uns instants, s'adona que és un gest romàntic, però inútil. L'única cosa que han pogut copsar els seus dits es la fredor glacial de la pedra... i del silenci ominós al que estan condemnats ja per sempre els que s'amaguen al seu darrere.

Després, sense trencar aquell mateix silenci que s'estén com un tel sobre les làpides, li demana perdó. Perdó per haver-lo rebutjat. Perdó per no haver estat capaç de seguir-lo quan ell li va suplicar. Per haver permès que la culpa es cobrés una victòria davant la llibertat. Per haver anteposat els seus dos petits a ell. Perdó, en resum, per haver tingut por de ser feliç.

Quan ell li va demanar que deixés l'Ignasi, ella només va saber callar. I aquell silenci va significar l'execució d'un amor furtiu, però que ambdós havien cregut invencible. El Jofre va marxar per sempre i ella es va quedar. Amb un matrimoni infeliç i una barreja de dubtes i tristor que l'ha acompanyada des d'aleshores.

Mentre surt del cementiri, amb les galtes humides per les llàgrimes i el pit estrangulat per la tristesa, la Glòria s'adona que el silenci dels morts està carregat de melangia. Però que el més dolorós de tots és el silenci dels vius.

Arribo al cementiri. Pau. Tranquil·litat. Alegria. Dia de sol. Els ocells canten. Els gats mandregen. Els camps deuen començar a verdejar, però a ciutat ja no els veiem.
Pujo a les oficines. Quina enveja em fan! Tenen fins i tot flors a les finestres! No entenc el rebuig a venir a treballar aquí. Molta gent comença a fer-ho un dia i l'endemà ja no torna.
Saludo als companys i m'ensenyen la impressora que no funciona. Començo a treballar.
Arriba un home de la brigada. 'Porto els pernils', diu. No entenc res. Pernils? Si a nosaltres l'ajuntament no ens regala ni un cafè! Poso una cara tan estranya que la companya del costat es veu en l'obligació d'aclarir-me 'Venen de l'hospital, són extremitats, d'amputacions'. La meva cara deu ser un poema. Si no s'ho agafen així, segurament no podrien treballar aquí. Hi deu haver dies molt durs, molt tristos. Però avui no és un dia d'aquests.
Una estona després entra una dona gran molt maquillada amb unes flors de plàstic a la mà. Velles, brutes de pols i de pintura.
- Senyoreta, m'han tacat les flors del meu nínxol -, diu a la noia que seu al meu costat. Aquesta, impertorbable, li contesta:
- Cap dels treballadors del cementiri pinta els nínxols. Deu haver estat el del nínxol de sobre del seu.
-Aquestes flors eren molt boniques! I ara estan tacades, brutes! -crida la dona. Ens mirem amb ulls riallers. Boniques??!! Segur que fins i tot els posa essència de roses per a que també facin olor!
- Haurien de vigilar que ningú no taqui les flors dels altres!
- No estem aquí per vigilar. No és la nostra feina, senyora.
La dona, molt enfadada, vol que li netegin el seu nínxol. I que li posin flors noves. Flors de plàstic, que durin fins l'any que ve.
Amb tota la paciència del món, la meva companya li contesta:
- No pot ser, si vol reclamar parli amb la persona que arregla el nínxol de sobre del seu.
- Qui vol un cafè? -se sent des de l'altre despatx. Com es cuiden, aquí!
- I vostè com es diu, senyoreta? Perquè faré una queixa de vostè! -crida la vella dels llavis vermells.
La meva companya li ensenya la targeta on diu el seu nom.
- Faci el que cregui que ha de fer. Que tingui un bon dia.
Em giro, rient. Tan romàntic que semblava quan he arribat!

El Cementiri de Banyoles

Avui he fet un tomb pel Cementiri. I he anat sola com a mi m'agrada; per companyia tota aquella immensitat d'humans difunts que al llarg dels anys han anat omplint el lloc de sentiments, records i oblits en la memòria dels vius i que la seva gran majoria estan ja perduts per sempre en el no res de la vida.
Passejo pels camins del Cementiri, miro les fotografies posades davant de les làpides i per aquestes dedueixo el temps que fa que ocupen el lloc. Passejar no és exactament el que faig sinó el camí necessari per arribar a la meva propietat, el nínxol 414 del primer pis del carrer 4 on hi ha depositants els meus avantpassats i l'essència del meu ésser. Netejo,hi poso flors i parlo una estona amb ells, mai em fallen, com en vida sempre em donen la resposta assossagadora.
Dreta davant la tomba i parlant amb els morts puc dir que soc una romàntica? Doncs sí, ja que els meus sentiments s'exalten fins al punt de bategar-me fort el cor.
La 413,la tomba del costat dret, està fa anys descuidada i verdeja , la naturalesa ha fet la seva via. Penso en els seus ocupants que ja ningú els recorda , és com si no haguessin existit mai,que morts que estan!!
Pel contrari el 412 el nínxol del costat esquerra és ple de flors, retrats, escrits en prosa i en vers i objectes d'un significat que jo no entenc. Cada dia un home i una dona netegen, ordenen , renoven les flors naturals ,desprès s'estan quiets, miren sense veure,besen la fotografia del noi de 24 anys, fill únic, ofegat al llac de Banyoles en mig d' una festa tradicional , resten immòbils una estona més i quan a la mare l'hi rellisquen cara avall unes llàgrimes molt grosses el marit la pren per la ma i marxen cap a la casa buida. Demà tornaran ,porten quatre anys fent el mateix cada dia.
Al sortir respiro a fons, miro la vida que s'estén davant meu i la vull gaudir, i en aquest moment quan giro al cap i miro la porta del cementiri sento pel lloc un rebuig molt fort ; és que no vull que mi portin. Vull viure!!!

Com cada dia des de feia quinze anys, des que es va jubilar, estava plantat davant del recarregat i imponent panteó dels Roca. Allà dins hi havia la dona que havia estimat....la primera i la única. Recordava i rememorava cada un dels detalls d'aquell dia de primavera, de feia més de 60 anys, en que, agombolats per les espigues de blat que començaven a verdejar d'un camp proper, havien fer l'amor per primera vegada.... per primera i única. Podria repetir totes i cadascuna de les romàntiques paraules que es varen dir, podria dir el color de la brusa que duia i, fins i tot, podria enumerar les vegades que li va somriure. Però quan els pares d'ella s'assabentaren del que passava, varen oposar-se taxativament a la seva relació; què podia oferir un trist paleta com ell a la pubilla de la casa més important del poble? No passava dia en que no es penedís d'haver estat tan covard i no haver fugit junts tal com li va demanar. Després ella es va casar amb l'hereu de Cal Jolonch . I ell també es va casar... perquè tocava, perquè sa mare hi va insistir, perquè va ser un covard de merda!
Cada vegada se li feia més feixuc esperar el dia; Tenia tot el temps del món, però curiosament era el que li sobrava. L'únic desig que li restava era el de ser allà dins, estirat per sempre a la vora de la seva estimada, gaudint eternament de la seva essència. Però hi havia un inconvenient... no dos: en primer lloc sabia prou bé que, quan li arribés l'hora desitjada, a ell el col·locarien en aquell nínxol de la tercera galeria, al cinquè pis, amb les restes d'aquella dona amb qui només va compartir avorriment i un punt de rebuig maldissimulat i, en segon lloc, no podia oblidar que, amb la seva estimada, també hi havia els seus pares i el cony d'hereu de cal Jolonch. ..Però ben mirat ,ell era paleta.... i a més...

Durant els propers dies, al poble, no es parlava de res més que de la misteriosa aparició de tres esquelets a l'entrada del cementiri. Només deixaven les elucubracions sobre l'origen de tan macabra troballa per parlar, de passada, sobre la desaparició d'en Tonet de cal Pelat. Però només un moment; a ningú importava massa la sort d'aquell solitari i amargat paleta jubilat.

Eren les sis de la tarda, enfilava carrer amunt cap al cementiri, havia quedat amb en Marc. Ja el veia palplantat a la porta, esperant neguitós.

- Núria, ja és hora, coi!
- Si és d'hora, que et passa?, estàs nerviós?
- No, jo?, que dius!
- Has portat el matalasset?
- Sí, el tinc a la furgoneta
- doncs, va treu-lo i entrem
- i si ens veu algú?
- Qui vols que ens vegi?, el vigilant ja ha plegat.
- Has portat les coca-coles?
i les patates i les olivetes?
- Sí i una llauna d'escopinyes.
- mmmmm, vaa, anem!

Vam entrar al cementiri, s'hi respirava una pau infinita, els xiprers verdejaven tot el camí principal i feia l'efecte com caminar per una estora senyorívola.
Vam triar una rotllana de tombes en cercle, d'una bellesa impactant i austera. L'essència de les coses, rau en la senzillesa, vaig pensar.
En Marc va estendre el matalàs i les mantes. Va posar la tauleta plegable en un cantonet i una espelmeta daurada al damunt que feien un ambient d'allò més romàntic. Les làpides brillaven a la llum de la lluna, ja s'havia fet negra nit. Vem fer el ressopó amb el pica-pica i ja tiparronets ens vam estirar al matalàs i ens vam tapar amb les mantes. Que bé s'hi estava mirant el cel, veient les estrelles amb tot d'ànimes silencioses enterrades al voltant nostre.
- Marc, treu-te la roba, porto les calçetes que t'agraden, les de maduixes.
-Treu-te-les!
- Has portat els preservatius?
- Sí!
- Quins? Els durex fantasy no?, els que tenen relleu?
- Sí, pesada!
- I l'spray lubrificant?
- Hosti, plom, que sí, coi!
- El de mentol?
- No, el de mentol, no, el normal, el de color blau.
Buf!
L'hi vaig arrencar els calçotets, el penis li brillava a la llum de la lluna, que maco que el tenia, tan rosadet i no massa tort. Vaig ruixar-li tot ell amb el lubrificant. Ara encara brillava més.
- Va anem a la tomba aquella de la creu enorme!
En Marc, em va seguir només amb la camisa i el seu penis brillant com un estel. Em vaig estirar nua sobre el marbre, era gelat, els mugrons se'm van posar durs com una pedra i un calfred em va recórrer tot el cos. Em vaig posar un coixí sota les natges. Em va penetrar suaument, lliscava perfecte, tant, que el rebuig primerenc en sentir el marbre fred contra la meva esquena, va desaparèixer. Primer gemegava fluixet, però després vaig començar a cridar sense patir que ningú em sentís.
- Núria, no cridis tant!, un respecte pels que descansen, mira que t'agraden les coses rares, eh?
Jo cridava com una boja, en Marc em tapava la boca amb les mans.

Des d'una tomba varem sentir:"collons que no heu de matinar o què?, que no treballeu ganduls de merda?"

Se'ns va estroncar el clau i vam sortir corrents, despullats cap a la furgoneta. Encara no sabem si aquella veu de tro, va ser un castig diví o una mala passada del nostre subconscient malalt.


gypsy

Crec que acomiadem els nostres morts d'una manera poc afortunada. Fingim una tristesa col·lectiva on només hi ha un profund dolor individual dels pocs que van estimar la persona morta. Hauria de ser un adéu íntim dels més propers al finat. Als enterraments sempre hi ha un elevat nombre de persones que no senten la més mínima tristesa, fins i tot, potser alguns arribin a experimentar el plaer de la morbositat. Mentre els que pateixen de veritat, intenten restaurar les esquerdes per salvar-se de l'enderroc i seguir dempeus.

Hauríem de donar comiat al difunt agraint-li l'aire que ens va donar en vida i donant-li gràcies per l'alè que ens ha deixat. El rebuig del traspàs és la negació de la naixença. Sense les neus de l'hivern no floreixen verds a la primavera i el mort no mor mentre algú el recordi.

Abandonem els nostres morts en espais demarcats i llunyans, indrets artificiosament romàntics embolcallats d'un fals silenci malsà. Malgrat parlar amb els seus hostes les nits de lluna i els dies de pluja, no els tornem a visitar mai més o, com a molt, el dia de difunts.

Proposo cementiris integrats a la natura, virtuosos paratges, incitants de sentiments intensos, fantasies secretes i alliberacions poètiques, on cadascú hi pugui trobar l'essència de la vertadera pau. Que convidin a reconciliar-nos amb la dama de la mort que ens ha robat l'ésser volgut i estimar la naturalesa que ara el posseeix. Proposo asserenar tots els cementiris. Que les històries de por no hi tinguin sentit, ni les tombes es puguin obrir. Que els nens juguin a fet i amagar i el millor catau sigui rere la creu on hi reposa l'àvia.

Als llogarets de les terres africanes la tomba dels pares és al pati de les cases. Els infants s'hi asseuen en rotllana i canten cançons, hi fan els deures de l'escola, juguen a jocs de taula. És la gran sala d'estar. És el millor homenatge que poden fer als seus avantpassats: considerar-los part de la llar.

Ara passem de la blancor asèptica dels hospitals a l'obscuritat lapidària de les esglésies, per acabar al forat negre d'un nínxol que verdeja, acompanyats de fotos podrides de veïns desconeguts.

Si els nostres éssers estimats formessin part del tot, i el dia de difunts fos cada dia, ens fusionaríem amb els àngels harmònics de la vida i de la mort.

A Galícia els cementeris rodegen les esglésies i en molts casos no hi ha cap mur que els separe dels carrers, de les cases, de la vida. Els nens juguen a futbol entre les lloses -la porteria va de Maria Carballo a Mariano Albariño-, el joc transcorre pel damunt dels avantpassats.
Pel gallecs la mort és el pas d'un estat sòlid a un de gasós: l'essència, l'ànima. La convivència entre vius i esperits els és quelcom quotidià, no és causa de rebuig.
Jo vinc sovint a passar la vesprada entre tombes, on verdeja l'heura, i xipresos d'ombres allargades.
A imaginar històries romàntiques. Allà, en aquell racó on s'alça un àngel imposant que guarda l'entrada al mausoleu amb l'espasa nua, amenaçant a qui vulga profanar el descans etern d'aquells que jauen sota els seus peus. Elvira Masdeu i Llençol, 1906 – 1926, es llig a la làpida que hi ha sota la mirada amenaçadora de l'angelot. Morta a la flor de la vida, quin misteri amaga aquesta tomba? Com va morir una noia tan jove?
Elvira era la filla d'una de les famílies més poderoses de la ciutat, descendent dels Llençol, una antiga casa de la noblesa del país. La jove s'havia enamorat d'Antoni Albuixech i Fuster, fill d'un respectable botiguer de queviures del carrer el Pi. La família Masdeu, que vivia en un dels palaus del carrer Montcada, es negava en redó a la relació entre la seua filla i aquell venedor de fideus, com l'apel·lava el pare de l'Elvira. La mare, la na Elvira Llençol, utilitzà les seus influències per separar la parella d'enamorats, va fer que es portaren a l'Antoni a fer el soldat a l'Àfrica. La família d'Elvira esperava que amb la separació la noia aniria oblidant-se del noi, per ells sol es tractava del caprici d'una noieta malcriada.
Antoni perdé la vida en un enfrontament contra els rifenys. Elvira, en la que la separació havia causat l'efecte contrari a l'esperat pels seus pares, en sentir la noticia de la mort de l'estimat va entrar en un estat de melangia progressiva que la portà fins a la mort.
La mare de la noia, embogida, va fer posar l'angelot per què no deixés que els enamorats s'adjuntaren en l'altra vida.
Avui ja es fa tard, cau el sol, les ombres del capvespre envaïxen la ciutat dels morts. Demà tornaré, visitaré altre racó de la necròpoli, imaginaré altra història.