Veredicte i Comentaris del Repte 168: "Va passar a Nova York"

Disculpeu el retard, però ahir, a l'hora que intentava de penjar el repte no em funcionava la connexió a la web.
Anem a per la resolució del repte de New York, una ciutat on pot passar de tot...




De primeres, demano disculpes perquè els meus comentaris no aterrin fins al detall. Degut a que estic immers en un feixugós i il·lusionant principi de curs, no he transmès, en els comentaris, tot el que he vist en la seva màxima concreció com altres vegades. No obstant això, si algú té interès amb què li enviï una critica acurada i exhaustiva, ho faré de gust.
Malgrat no ho hagi transmès, sí que ho he tingut en compte a l'hora de fer valoracions. He tingut en compte, la capacitat de transmetre'm allò que l'autor vol dir, l'estil, l'expressió, l'ortografia, i la manera com s'ha treballat i resolt l'argument. Cadascun d'aquest factors s'ha traduït en una nota de 0 a 10. Després, com que sóc de ciències, he sumat les notes, i m'ha quedat una classificació molt concreta, que de cap manera no faré pública, exceptuant, això sí, les primeres posicions.



Comencem pels comentaris (l'ordre amb què he fet els comentaris és aleatori):

Conversa matinal (Manel)
Hi falla una mica la puntuació, pel meu gust; alguna expressió que em sona estranya, alguna falta d'ortografia. Tot i que el relat, en sí, és deliciós; l'argument és molt original. No m'acaba de fer el pes aquesta mena de Déu que dibuixes, però ets molt lliure de traçar-lo així, amb aquest aire còmic, irònic, estòic...

Això no és Carolina del Sud. (pentinella)
Diàleg psicològic molt ben aconseguit; només amb el diàleg hom ja es fa una idea de les característiques dels personatges. Divertit, interessant, molt ben escrit. Un estil quasi perfecte. Ni una falta d'ortografia. Un argument original i ben dissenyat. El guai final no m'agrada, però bé, tot són gustos...

La missió. (Josep Bonnín Segura)
Hi he vist alguns errors ortogràfics, alguna pega d'estil (pel meu gust). Tot i així, es percep que hi hagut un bon treball argumental; potser resta una mica confusa la mena de relació que tenen els dos personatges que acaben difunts. El relat fa intuir la teoria que atribueix al propi servei secret americà la culpa de la catàstrofe.

Món lluent. (Carme Cabús)
L'estil molt bo, sobretot en el primer paràgraf; en general, al llarg de tot el relat quasi no té febleses. Bona descripció d'un submón i de la honestedat d'uns personatges que agafen fort el timó de la vida.

Un pont inestable. (joanra)
Notable capacitat de transmissió dels sentiments i idees dels personatges. L'argument és elaborat i interessantíssim, el diàleg desimbolt i natural, l'estil gairebé perfecte. Només hi he vist una falta d'ortografia, i una expressió d'estil que se'm fa rara.
Destacaria una frase sublim que podria servir per a definir Nova York, i que segons el meu punt de vista té caràcter al·legòric:
"Hi ha gent rara a Nova York que vol fer selves a casa seva"

La batalla fantàstica de Nova York. (Xavier Valeri)
Curiosa història que ens revela la manera com la història repeteix una vegada i una altra els mateixos errors: avui s'inventen armes de destrucció massiva, ahir s'inventaven batalles. Està ben escrit, amb un llenguatge força correcte, penso que té pocs errors d'estil.

Nines trencades (Lisboa)
És un relat sens dubte impactant, amb un argument molt ben pensat, que aconsegueix mantenir l'interès tot el relat. Hi he trobat alguns errors d'estil, alguna coma que pel meu gust hi manca, i alguna errada ortogràfica. Si no fos per això seria perfecte.

Dualitat (marinada)
Hi he trobat, pel meu gust, alguns errors d'estil, algunes expressions que em sonen una mica rares. El que més m'agrada d'aquest relat és el rerefons de l'argument: l'estereotip traçat a la ment del protagonista que li fa dibuixar-se un món fals seguint tot allò que ha absorbit des de petit, i procurant, això sí, d'oferir la imatge del que li agradaria ser, però no és. El final ve a ser com el resum de tota la seva manera de viure, la confiança en uns elements que se subjecten a la sorra.

El Parenostre (Xavier Valeri)
Hi he vist algunes expressions que em sonen rares, algunes comes que em fan ensopegar en llegir perquè sobren, o perquè hi manquen, alguns errors d'expressió. La història, però, és força enginyosa. A l'últim, l'incrèdul és salvat per una pregària. Força elaborat l'argument.

El crit de la trompeta. (perisci)
Ben escrit. L'estil és correcte. L'argument és força ingeniós, si bé sembla que busqui un element sorpresa al final que no m'acaba de sorprendre. Hi ha algun petit detall de puntuació que jo no faria igual, i un error tipogràfic, però en general està ben escrit.

Primer dia: rapsòdia a la metròpoli. (Angie)
Potser hauria preferit un argument definit, més que la narració d'un viatge. Reconec que mai abans en el repte (com a jutge) havia dit que valoraria l'originalitat i agilitat de l'argument; però aquesta vegada sí. De tota manera això no treu que estigui molt ben escrit, i que gairebé no hi trobi escletxes d'estil.

Sweets Iverson (gypsy)
Bona transmissió del sentiment d'abandó del personatge, i de la nostàlgia en la evocació dels records. L'argument és senzill, però clar i profund. L'estil és molt bo, amb poques escletxes. Només hi he vist un error ortogràfic i un de puntuació. Molt bon relat.




Declaro finalistes per estricte ordre alfabètic:

Carme Cabús
Gypsy
Joanra
Pentinella
Perisci



I ja sense més passo a l'entrega de guardons...

Medalla de Bronze: Sweets Iverson (Gypsy)

Medalla d'argent: Això no és Carolina del Sud. (pentinella)

Medalla d'or i guanyador del Repte de New York: Un pont inestable (Joanra)

Vinga...! En Joanra prepararà el següent repte...!

I recordeu: "Hi ha gent rara a Nova York que vol fer selves a casa seva..."