Repte 168 (C LX VIII) "Va passar a Nova York"

La tarda queia sobre Manhattan, clarobscur de llum somorta que presagiava la fi del dia.
En el moll disset jeia un sense sostre, cabells llargs, dues camises superposades, pantalons estripats, sabates velles i gastades, voltat de rampoines de tot tipus: llaunes, cartrons, màrfegues brutes, dibuixaven un intent de llar esperpèntic.
Ampolles buides d'alcohol emmetzinaven aquell espai de brutícia i deixadesa.

Ningú hauria dit que aquella resta humana un dia va ser el gran Sonny "Sweets" Iverson, saxofonista de renom i talent que havia tocat amb artistes com Charlie Parker, John Coltrane, Bill Evans i una llista indeturable de gent tocada per la màgia del jazz. Va ser una época daurada: la seva passió, el saxo tenor, exit, llums de neó, fum, rialles, noies boniques en el "Village Vanguard"; èxtasi i bogeria.

Cada nit es retrobava amb ell mateix, mirant al cel recordava fotograma a fotograma aquella vida de somni que en res s'ha semblava a la seva. Què havia succeït per caure a l'abisme?, rumiava falòrnies que l'exculpaven d'aquella vida de misèria indigne i immerescuda.
S'emborratxava, aiguardent gorja avall per fer-se passar les cabòries. En aquest estat, un bri d'esperança romania intacte com un baluard exquisit en la memòria: el so, la màgia de la melodia indestructible, les velles cançons resistint el pas del temps com estàtues antigues, serenes, inalterables, fetes de pedra i de voluntats, per romandre, per existir, com la musica del seu vell saxòfon, passió i deliri abandonats com ell mateix, deixat de la mà de Déu en un racó d'asfalt infame en profunda solitud.

Va respirar a fons, la son guanyava terreny al seu cos marcit, la darrera imatge que els seus ulls entreoberts van aconseguir veure abans d'adormir-se va ser el pont de Brooklyn il·luminat, icona esplèndida de la seva ciutat, Nova York.



gypsy

Sovint es debatia entre el clarobscur de la dualitat dels seus sentiments. Quan la selecció espanyola feia un gol, havia de fer esforços per no saltar i mantenir aquella actitud d'afectada indiferència que li exigia la seva condició d'independentista. S'havia casat amb la Maria perquè als ulls de tothom era una bona noia i una esposa modèlica, però no havia pogut deixar d'estimar a la Sandra, un cap verd que s'havia tirat a tots els seus amics. Quan venien les eleccions no deixava d'arengar a tots els qui el volguessin escoltar a que votessin Esquerra, que ja estava bé de tant de tantes mentides i tantes falornies, que s'havia de tirar pel dret. Però ell acabava votant Convergència i Unió (no fos cas que ho perdéssim tot)... Però on més se sentia incòmode era amb aquell contradictori sentiment de fascinació / rebuig per tot el que venia dels Estats Units; Havia crescut i madurat amb les pel·lícules americanes, d'alguna manera elles havien forjat el seu caràcter; des de les sèries de televisió de quan era petit, passant pels musicals com "Grease" o "fiebre del sàbado noche" de la seva tardana adolescència, fins als films d'acció més actuals, totes havien influït decisivament en la seva manera de ser, fins al punt que se li feia un nus a la gorja en veure una bandera amb barres i estrelles onejant a la pantalla i, en canvi, el deixava indiferent la de la comunitat europea penjada al seu ajuntament. Pensava que, comparats amb els americans, els europeus no deixem de ser unes meres rampoines Per altra banda però, ell també va repicar la cassola durant la guerra d'Irak, no estava d'acord amb la política imperialista d'aquell subnormal del Bush. Però en el fons l'admirava, si, és políticament incorrecte, però Amèrica era una nació emocionant on els seus ciutadans tenen uns drets que no els trepitja ningú. Per tant, era el país més segur del mon per a viure-hi. I ara ell havia fet realitat el seu somni, finalment era a Nova York, el de Woody Allen el de Cheers... estava emocionat.
Des d'allà dalt la guia els ensenyava una excel·lent panoràmica de la ciutat, i la torre bessona de la vora.... va sentir un soroll i es va girar. Va veure un avió grandiós que s'acostava tota velocitat. En un altre lloc s'hauria espantat, però era a Amèrica, allà se sentia segur.

El rellotge de darrera la barra marcava quarts vuit del matí. El traginar de plats i tasses era constant. A la taula del fons, un personatge de barba blanca i cara de pau remenava parsimoniosament un cafè amb llet. Tenia els ulls clavats a la finestra que donava al carrer, on el sol, encara matiner, dibuixava clarobscurs silenciosos entre la gent.
Cinc minuts més tard, entrava un altre personatge d'aspecte semblant però més jove. La barba tot just canosa, però amb aquella mateixa cara de pau.

Hola pare - va dir Jesús mentre s'asseia en la mateixa taula.
Hola fill, com estàs? - li va respondre Déu, fitant-lo amb aquells ulls plens de saviesa.

Feia molts anys que pare i fill gaudien de vida independent, però de tant en tant quedaven per esmorzar, dinar o senzillament per fer algun cafè de mitjà tarda. El lloc del món anava variant: Des d'una terrassa solitària en el racó més perdut del Vietnam fins al restaurant més concorregut de Londres en ple dia feiner. Llocs a l'atzar segons manifestava Déu al seu fill, però els esdeveniments posteriors sempre havien fet sospitar al jove Jesús de l'existència d'algun motiu. Avui no havia de ser diferent.

-I què explica el teu món, pare? - va preguntar Jesús amb certa ironia.
Déu se'l va mirar amb interès, sempre havia admirat el sentit de l'humor del seu fill.
-Fill meu, tot sovint penso que no serveixo per la meva feina. De vegades no hi ha cap eina que em funcioni, tot són rampoines. Aquest fanatisme que sempre ha acompanyat la humanitat els portarà algun dia a la seva pròpia autodestrucció.
-Tot això que dius són falòrnies pare. Fas el que pots i més. Sense el teu esperit tan decidit i positiu se n'hauria anat tot en orris fa molt de temps - va animar-lo Jesús amb el regust d'un capuccino que ja lliscava gorja avall.
-Si sabessis tot el que jo se fill meu, no diries el mateix. La sensació d'impotència és molt angoixant.

Ja tocaven les nou quan pare i fill van sortir d'aquella cafeteria, l'única de la planta baixa de la torre nord del World Trade Center de Nova York. Déu estava tristot. No gaire estona més tard un terrible tremolor sorgit del cel va sacsejar-ho tot. El cambrer va aixecar la vista amb evident cara d'espant.

La trompeta de Louis Armstrog elevava al cel el seu crit llastimós mentre els balladors giravoltaven a la pista de ball.
-T'espero a la sortida, Marnie -va dir autoritari en Rick "el Pèl-roig" a la cambrera negra d'uniforme vermell.
-Encara en tinc per estona -va respondre ella, crispada.
-No triguis. Tindré el cotxe a la porta.
La Marnie empassà saliva. A la cara hi tenia una expressió d'espant.
Louis Armstrong va elevar un llarg solo triomfal que després, de cop, va fer davallar fins al silenci. Els encesos aplaudiments dels clients donaren per acabada una altra nit al Savoy.
La Marnie, vestida de carrer, travessà la portalada del local en direcció a la vorera. Però el sedan d'en Rick no hi era.
Uns xiscles provinents de la sala la van trasbalsar. Va tornar cap endins i va veure la gent congregada davant el lavabo de senyores.
-Què ha passat? -preguntà.
-Sembla que hi ha un mort -contestà un client, aprensiu.
La Marnie s'obrí pas fins al lavabo. A terra hi havia el cos d'en Rick, enmig de la sang que li rajava d'un forat a la gorja. Les sirenes dels cotxes de policia ja udolaven per Lenox-Avenue.

*

Asseguda al despatx de l'inspector Parker, davant una taula plena de rampoines, la Marnie es mossegava les ungles.
-Li pregunto per darrera vegada -digué l'inspector-. I no estic per falòrnies. Què hi feia l'arma del crim embolicada amb el seu uniforme?
-No ho sé -respongué ella.
-I com és que un pidolaire va fer la troballa al Central Park?
-No en tinc ni idea
-On va deixar l'uniforme?
-A l'armari de l'Apollo.
-Quina relació tenia amb el mort?
-Érem coneguts.
-Però, no era la seva amiga?
-Ja no. Ho havíem deixat.
-Qui, ho havia deixat?
-Jo.
-I ell, ho havia permès?
-No tenia més remei.
L'inspector li va clavar la mirada, i ella la hi va aguantar.
En Parker pensava que d'aquella història no en trauria l'entrellat: hi havia massa clarobscurs. A més, Rick "el Pèl-roig" era un gàngster conegut a Manhattan que treballava per compte propi en el tràfic il·legal d'alcohol. La seva mort beneficiava molta gent.
La Marnie pensava en com havia atret en Rick cap al lavabo de senyores i li havia disparant just en el moment més àlgid de l'últim crit de la trompeta de Louis Armstrong. Ara respirava tranquil·la i no temia res ni a ningú.

Aquell era un món lluent, en el qual llampurnaven els diamants que duien les dones als joiells. Els seus reflexos es multiplicaven als miralls i realçaven la lluentor dels vestits de seda.
A diferència dels negres, els blancs mai no duien rampoines de bijuteria, sinó joies autèntiques, que eren l'exponent de la riquesa que els gànsters estaven acumulant a recer de la Llei Seca. Però al Cotton Club no importava la procedència dels diners, sinó només la profusió en gastar-los. Si no eres prou ric, el Cotton no era el teu lloc. I si eres negre, hi tenies barrat el pas com a client. Només podies formar-hi part de l'espectacle d'entreteniment.
Jo era part de l'entreteniment, ja que era el pianista de l'orquestra.
La vocalista era la Celeste, una negra preciosa que amb la seva veu esquinçada feia esquerdes en aquella atmosfera cofoia i malversadora. Llavors era la meva xicota i teníem una bona avinença.
Al Cotton rajava a doll el whisqui, a preus exorbitants. Els gots que se'n servien aviat baixaven gorja avall, i la gent en demanava sense parar.
Aquest negoci florent era vetllat pels galifardeus de l'amo, un traficant d'alcohol més del país. El bony que els feien les pistoles et convencia que no estaven per falòrnies.
Una nit, la Celeste no va aparèixer a l'escenari. Amoïnat, la vaig buscar per tot el teatre, però no era enlloc.
Aquella nit, des del clarobscur de la barra, l'Elbow, l'esbirro de confiança de l'amo, no va deixar de dedicar-me la seva ganyota repulsiva.
Vaig tocar malament, ple de neguit i temors.
Quan va arribar la mitja part vaig anar a encarar-me amb l'Elbow.
-On és la Celeste? -li vaig preguntar
Ell va eixamplar la seva ganyota nauseabunda.
-Ah, no ho saps, negre? Ja no la veuràs més per aquí.
Vaig fer un esforç colossal per no clavar-li una pinya.
Esperitat, vaig sortir al carrer i vaig córrer la 142-Street avall fins arribar a ca la Celeste.
Ella era a la cuina, completament desmoralitzada. El fastigós de l'Elbow l'havia intentat forçar, però ella havia preferit deixar-ho tot abans que ficar-se al llit amb aquell pollós. Jo li vaig fer costat, i de la nit al dia vaig perdre la millor feina que podia trobar a Nova York.
Així va ser com la Celeste i jo vam abandonar aquell món poc abans que el crac del 29 el sotragués de soca-rel.

Un policia de color, fornit i amb cara de pocs amics em va somriure quan va ser el meu torn. Mirant-me al pit em va dir :
- "Me too!" (a mi també!).
Recordo el cop de colze de l'Albert demanant-me traducció de les paraules d'aquell armari amb cames. I és clar, tot té una explicació, m'havia vestit amb una samarreta que anunciava "Enjoy Corn" (m'agrada el blat de moro)...
Deixàrem el taulell d'immigració i anàrem a agafar un taxi. Després d'una estona, més llarga del que haguéssim volgut, el vehicle reduí la velocitat : canvi de rasant. Fou llavors quan les notes del "New York, New York" quedaren sostingudes entre les falòrnies que tenia el conductor sobre Catalunya i la meravellosa estampa emmirallada dels gratacels que apareixien al davant. La ciutat de les ciutats emergia amb elegància mentre el sol pessigollejava les arestes dels edificis.
- El capvespre regala unes vistes precioses - ens va dir el conductor, originari de l'Índia. No us perdeu visitar les alçades a aquesta hora. El darrer raig vestit de clarobscur, cedeix el torn a milions de bombetes que ornen les finestres i les converteixen en màgics aparadors.
Tot un poeta a Nova York, sí senyor...
Vam seguir els seus consells. L'Empire State fou el primer destí separat més de trenta metres de l'asfalt. Mentre no parava de donar voltes pel mirador, els ulls reproduïen el retrobament d'en Cary Grant i la Deborah Kerr, de per sí tan evocador que anys més tard conduí fins allà a en Tom Hanks i la Meg Ryan i ara, a nosaltres. La vista no arriba allà on l'ànima sura i quan notes aquesta sensació saps que has de cercar un lloc més alt.
Els setanta-tres ascensors que ens tornaren a la realitat eren plens de gom a gom i això ens feu sentir encara més insignificants : te n'adones que eres com una rampoina dalt les golfes.
La Cinquena Avinguda semblava ésser empassada per la gorja del Central Park, un monstre verd de quaranta kilòmetres quadrats que ens convidaria a esmorzar l'endemà.
Vaig obrir el diari de viatge.

Dolor de peus, roba entresuada,
taca de ketchup als pantalons.
Mapa rebregat, butxaca foradada,
somnis concentrats, decepcions.
Races en moviment,
tot és un continu assaig.
Sonen els clàxons a tothora,
a la cantonada, de nit, un músic de jazz.

La notícia apareixia al New York Times, a la secció de Glamour.

"Cornellia Mufins, la model de Dior, deixa Grant Pigrins i es casa amb Rudy Nocks. En aquestes fotos podem veure la parella celebrant a la piscina el seu nou idili".

Vaig quedar petrificat, només perquè Grant Pifrins era jo, i no en sabia res.
Com un llampec, vaig cliquejar al telèfon el número de la Cornellia.
-Diiiiiigui?
-Cornellia, què és el que diu el diari? -li vaig preguntar, esverat.
-Què hi diu, reiet?
-Que em deixes? Que te'n vas amb el Rudy? -vaig dir amb veu entretallada.
-Ai, no t'atabalis. Ja hi tornem a ser. Sempre tan iracund.
-Escolta! Que es tracta de mi, eh? Com a mínim, si m'has deixat, m'ho podries haver dit...
-...espera...
-...i no haver d'assabentar-me'n pel New York Times.
-Escolta, reiet, això són falòrnies. És clar que et vull a tu, però la periodista buscava una notícia nova, i...
-I què?
-Doncs que vaig tergiversar una miiiica la realitat. Res més.
-Res més? -vaig dir amb una veu que se m'encallava a la gorja.
-No, home, res més, res més. A més, això era per sucar-n'hi de calents. Que no ens volem comprar la mansió de Rockhills?
-Però, què dius? -vaig respondre, parat. La Cornellia sempre es movia entre uns clarobscurs que m'inquietaven-. Dius que t'han pagat?
-I és clar. I al Rudy també. Ara només et queda a tu, aprofitar-te'n.
-Ai, Cornellia... Ai, com ets... -vaig dir, ja força calmat.
-Vinga, un petonet i en paus. I a veure si t'hi acostumes. Això és Nova York, no Carolina del Sud, on encara hi ha tants escrúpols i rampoines.
-Escolta, escolta... Però el petó de la piscina és de veritat!
-Oh! No t'hi amoïnis! Només és una mica d'espectacle de fira. Això és el que s'ha cobrat millor. Ara només caldrà desmentir-ho tot. Prepara't per perdonar-me públicament. Ja veig la notícia: "El multimilionari de Millwood, Grant Pigrins, diu que l'afer de la seva promesa amb Rudy Nocks és culpa seva perquè últimament, a causa dels seus importants negocis, havia descuidat la relació". Què et sembla?
-Em sembla bé, nena. El que tu diguis.
-Ho celebrem al vespre?
-Si tu vols... Et vinc a buscar per sopar?
-Si, anirem al Ducasse Essex House. Convido jo.
-On és això? A Central Park. oi?
-Sí. Em passes a buscar a les sis? T'estaré esperant.
-Guai!

- Ep, mestre!

L'home amb tratge girà el cap, sorprès. Duia el vestit impecable, estrany per algú que té la intenció de llençar-se a l'aigua per ofegar-se. De seguida veié un munt de rampoines envoltant l'home barbut i desendreçat que havia fet retrassar el seu salt. Li vingueren al cap mil racons de la ciutat que serien millor refugi que aquell pont quilomètric.

- Què fa, bon home? No pensarà matar-se, oi que no? M'obligaria a avisar la bòfia, i això sí que és una cosa que no em ve de gust haver de fer.
- Faci com si no m'hagués vist. Però ara deixi'm concentrar.
- Concentrar-se? Que es necessita un gran esforç intel·lectual per a fer una bestiesa així?
- No és cap bestiesa i sí, necessito concentrar-me. Vull pensar en tot. Vull marxar en pau.
- No hi ha res de pau en suïcidar-se. Què es pensa que transmetrà als qui se l'estimen? Pau? Els dirà que res no val la pena.

L'home de camisa blanca s'assegué ara a la barana, mirant-se l'altre amb impaciència.

- Potser és que no vull acabar arrosegant-me com una rata com vostè. Potser no sóc tan covard com per deixar que les coses passin, sense més.
- Falòrnies! Matar-se és abandonar. Què es pensa que em va passar pel cap quan el meu soci va marxar amb els diners del negoci? "La vida és un monstre amb cara de pallasso", deia. "La vida és una gorja calmosa, acollidora, però que t'arrossega lentament sense que te n'adonis. Adorm-te i veuràs on despertes: enclastat contra una roca."
- I vostè es banya plàcidament ara?
- Jo estic en un escull, però seguiré navegant. Vull arribar fins a Jamaica. Espero el primer vaixell.

El rostre ben pentinat dibuixà un somriure per primer cop aquell capvespre. L'illa de Manhattan començava a enfosquir-se rere seu, dibuixant un clarobscur.

- Expliqui'm això de Jamaica -digué mentre s'acostava a ell fins a asseure's prou lluny com per suportar la pudor que desprenia.
- Sap que a Jamaica hi ha molta fauna endèmica? Nosaltres n'importàvem il·legalment abans que ens enxampessin. Hi ha gent rara a Nova York que vol fer selves a casa seva...

La veu d'aquell home sonava com una música llunyana. Es descordà la corbata i la llençà pont avall. Les corbates fan nosa quan un està a punt de posar rumb al Carib.