Veredicte repte CLXIII - "Silenci a la sala!"

a la jutgessaaaaaaaaa!!!

molt bé!!!


hahaha, fins d'aquí una estona, doncs

amb aquest doll d'autoritat, jajajaja

fins després

angie

La jutgessa arriba a la sala i els assistents es posen dempeus en un acte reflex. Un silenci sepulcral l'acompanya mentre travessa la sala, carregada amb un munt de papers que li arriben fins a la punta del nas, i ocupa la seva butaca presidencial. Tothom es torna a asseure a un senyal del policia que controla les entrades. Els acusats es mouen frisosos en el seu banc i un parell comencen a mossegar-se les ungles davant de la jutgessa que els esguarda impertèrrita.

- Molt bé, senyors meus- comença tot d'una-. El delicte dels seus relats és greu i ningú no dormirà tranquil mentre no s'escrigui el veredicte d'aquest judici. Amb tot, vull advertir-los abans de començar que, davant de fets tan poc provats, les meves divagacions es basaran en opinions purament subjectives, les quals no tenen perquè tenir cap mena de transcendència fora d'aquesta sala. Hi he estat donant voltes, voltes, voltes, voltes, vol... I ni se li acudeixi interrompre'm senyor advocat!- crida enfurismada en veure que l'home obre la boca.

L'advocat serra les dents en un cop sec.

- Com deia, després de donar-hi moltes voltes, he arribat a la conclusió que el més convenient seria procedir segons l'ordre d'arribada dels acusats al lloc dels fets. Si us plau, sergent, procedeixi- sol·licita al policia del fons de la sala.

L'home fa un pas endavant, es posa davant dels ulls la carpeta que duia sota el braç i llegeix el primer nom.

- "Moviment reflex", marinada.

- Hi ha reflexos que maten- murmura la jutgesa-. Un gir final mortal, mai més ben dit, o com a mínim d'UCI urgent. El relat és amè i la tensió narrativa creix en consonància amb la història, però... La trama es veu deslluïda a causa d'alguns elements formals que en distreuen la lectura: pensaments en forma de diàleg (al final), descoordinacions de temps verbals i d'alguns adverbis (sobretot al principi, en què es passa de present a passat sense transició),... La lectora es veu atreta per la història però se sent (una mica) com si estigués corrent una cursa d'obstacles.

- "Hamin", Xavier Valeri valeri coromí- anuncia el sergent seguint l'ordre de la seva llista.

- El final és el millor del relat: el contrast entre realitat i ficció és una bomba de rellotgeria que explota de ple en les neurones reflexives de la lectora- comenta la jutgessa-. Amb tot, el principi del relat està excessivament recarregat pel meu gust: pràcticament quatre línies estan dedicades en exclusiva a repetir, amb diferents paraules, que el protagonista odia aquells a qui vol fer volar pels aires. Cal tanta reiteració? Seria millor deixar que aquest fet quedés palès al llarg del relat i centrar-se des d'un bon començament en l'acció?

- "Darrere del mostrador", Miralpeix.

- Vèncer la burocràcia: qui no ha tingut mai aquest somni! Jo mateixa, si em deixessin...- exclama amb ulls plens d'estrelles. La jutgessa sospira i retorna a la sala-. El tema és realment interessant, la trama ben buscada i els detalls sorprenents (per cert, què és exactament una "foto carnet de mida natural"?). El problema, però, es troba en el detall. El relat avança a batzegada ja des d'un principi: "diu ella"... "diu ell"... Cal arribar a aquests extrems? No seria millor "descriure" menys i "actuar" més? I ja per acabar, un detall sense importància: en lloc de delletrejar el nom dels formularis, que distreu una mica la lectura amb el seu barrija-barreja de números i lletres ("34barraA"), no seria millor escriure el nom directament (34/A)?

- "Esperant el proper", Lo Pardal.

- Molt divertit! Moltíssim! Un acudit dedicat a tots aquells que han reptat alguna vegada i extensible a tots aquells que alguna vegada han hagut d'enfrontar-se a un full en blanc!- elogia la jutgessa amb un rialla-. Ben bé es podria haver titulat "Vivències d'un reptador". L'únic però que hi trobo és que es queda molt en l'anècdota. Fa riure, és veritat, però en el moment que la lectora pensa "aquest sí que és un inici prometedor..." ZAS! Adéu text i sant tornem-hi. Inconscientment, la lectora creu que li han passat a ella la feina de construir el relat, que l'autor ha optat pel camí fàcil i que ha escrit el text només per poder veure el pam de nas amb què es quedaria al final. Sense poder-ho evitar, la lectora se sent una mica... Despreciada? Menysvalorada? Menystinguda? I ja per acabar, un últim detall: calia escriure "seleccionar todo"? Jo tinc entès que hi ha programari en català que diu "seleccionar tot", no?

- "Venjança catalana", pivotatomic.

- La frase final és "magnificent", i mai més ben dit- comenta la jutgessa amb una picada d'ullet-. És com un cop de massa en ferro glaçat. La lectora sent que alguna cosa es fa mil bocins en el seu interior davant de la fredor del relat i d'aquesta sentència infernal. El relat comença amb la venjança d'uns pagesos que responen a un atac i acaba amb la venjança d'un "missenyor" que no sembla tenir sang a les venes. El principi, en canvi, em sembla més fluix. Des del meu punt de vista subjectiu, és massa "fred". La lectora es troba enmig d'una disputa però no sap ni de qui ni on ni perquè. El primer paràgraf és un impàs: ni acció ni descripció, o una barreja desequilibrada dels dos que no satisfà a cap dels dos termes. Potser caldria una mica més d'ambientació, que situés a la lectora en el lloc i l'espai, o entrar a sac en l'acció per evitar que la lectora tingués temps de formular-se preguntes forassenyades.

- "El Cercle Foll", foster

- Venjança o accident? O una venjança accidental? O un accident venjatiu?- es pregunta la jutgessa amb posat interrogatiu-. El joc entre casualitat i voluntat està ben trobat, deixant un interrogant a l'aire que deixa les portes obertes a una gran multitud de possibilitats, però el relat en si no m'acaba de convèncer. Des del meu punt de vista subjectiu, es fa una utilització excessiva de paraules d'argot, que distreuen l'atenció de la lectora en lloc d'aportar credibilitat al text. Dóna la impressió que la trama vol tocar massa temes amb massa poques paraules, deixant un munt de finestres obertes que, a diferència de l'interrogant final, quedarien més bé tancades: per què els enfronta la Leonor? per què l'Omar somnia amb los Ángeles?...

- "Els monstres no existeixen", Jeremias Soler

- Una història de seda suau que embolcalla la lectora a traïció i la fa captiva de les teves paraules- evoca la jutgessa-. Sense ni adonar-se'n, la lectora es troba immersa en un bosc obscur, en una història antiga de venjances de sang, en unes arenes d'anhels obscurs que el temps no ha aconseguit esborrat. Només un parell de paraules i alguna coma la fan dubtar del seu camí, però el narrador manté ben subjecte el timó vers el port assenyalat. Potser només el port em falla. Des del meu punt de vista subjectiu, al text li sobren les línies finals. El text és excel·lent, la reflexió per si sola és brutal, però quan ho ajuntes tot... Em sembla forçat. La lectora entén que racionalment les dues parts estan relacionades, però la part emocional del seu cervell li xiuxiueja que no tenen res a veure l'una amb l'altre: la narració és emotiva, plena de sensibilitat fins a l'última coma. La reflexió és massa... Postissa? Calculada? M'encanta l'última frase, però m'encanta "sola", sense la resta del text.
I m'encanta el text sense l'última frase.

- "No hi ha millor plaer que el trobar un vell amic", angie

- Aquell odiós i "enyorat" company d'escola, qui pogués...- relata la jutgessa tancant els punys amb força abans d'inspirar amb força per recuperar la calma-. La idea del relat és molt bona, però no m'acaba de convèncer l'execució. Ja la primera frase, massa llarga i una mica enrevessada, sembla voler espantar a la lectora amb un cartell de "no continuïs llegint". L'argument en si és poc clar: massa història per tant poques paraules. En el primer paràgraf, per exemple, la narradora diu que en Pere era seductor i en Ferran intel·lectual... Això implica que en Ferran hagi d'envejar en Pere? Per què? En Pere fanfarroneja de les seves relacions extramatrimonials i, per venjar-se, en Ferran li envia un fuet? Per què? No seria millor posar-lo al descobert davant de la seva dona? L'estructura està plena de perquès, que segurament no s'han desenvolupat per falta de paraules però que resten credibilitat a la història. I un últim apunt, el tema "brometes", que és tractat com un secundari durant tot el text per acabar sent el "protagonista" del desenllaç: no seria millor posar l'èmfasi en les brometes enlloc de en les tècniques de seducció de l'enemic?

- "Ets meva", Lisboa

- Brutal- resumeix la jutgessa amb una esgarrifança-. Un escrit ple de força que arrossega a la lectora sense compassió. Toques amb profunditat un tema malauradament d'actualitat i el toques amb cruesa, sense adorns ni floritures, sense compassions ni reflexions de peixeteria. Esgarrifosament brutal. Esgarrifosament ben escrit. La lectora sent que se li fa un nus a l'estómac en trobar-se cara a cara amb un relat no apte per menors d'edat.

- "Despertar", mjesus

- Introspecció humana- reflexiona la jutgessa en veu alta-. La veu narrativa s'identifica al cent per cent amb la veu de la protagonista i la col·loca en el primer lloc de l'escenari. Potser és precisament per aquest joc que fas entre les dues veus que el text es desboca formalment: hi ha pensaments de la protagonista que no es destrien de l'acció (faltarien algunes cometes), hi ha descoordinació entre temps verbals (entre present i passat i entre els diversos tipus de pretèrits),... Més en detall, des del meu punt de vista subjectiu, la primera frase quedaria millor si fos escrita al revés: el fet de començar la història amb un "mentre" frena la lectura i provoca que la lectora es distanciï del text.

Els murmuris s'estenen per la sala i tothom comença a parlar a l'hora per replicar les declaracions que acaben de sentir.

- Silenci! Ja ho he avisat des d'un bon començament: tot són comentaris subjectius i, a més a més, a aquestes hores de la nit servidora ja no carbura com a plena llum del dia. He intentat fer comentaris constructius de tots els relats: el què m'ha agradat i el què es podria millorar, en tots! Perquè en tots hi ha la llavor d'una bona història i perquè cap no és perfecte. Em sap greu si he ofès algú però és la meva opinió. Silenci!- reclama la jutgessa fent picar el martellet sobre la taula-. Silenci! He dit que silenci o desallotjo la sala!

- Però...- comença l'advocat.

- Però què?- replica fulminant-la amb la mirada.

- Qui... Qui és el culpable?- murmura l'home.

- El... El culpable?- quequeja la jutgessa passejant la mirada per la sala que de sobte ha fet el silenci que ella havia demanat-. Culpable?- repeteix llençant una mirada de socors als papers que ha deixat escampats sobre la taula-. El culpable és...

- Senyoria, si em permet...- insisteix l'advocat acostant-se a l'estrada-. Tinc una prova irrefutable que l'ajudarà a decidir-se, amb la seva vènia...

- Prossegueixi.

- Això, senyors acusats, són les bases del repte CLXIII, les reconeixen?- pregunta acostant-los un full amb quatre línies escrites.

Els acusats assenteixen amb el cap.

- Protesto!- intervé la fiscal-. La seva proximitat física influeix directament en les seves respostes.

- S'accepta la protesta- accedeix la jutgessa-. Allunyi's dels acusats.

- No hi tinc cap inconvenient, senyoria, només volia deixar palès que "aquestes" són les bases- emfatitza acostant-se a la fiscal-. Seria tan amables de llegir-nos l'apartat de les paraules clau, senyora lletrada?

La dona la mata amb la mirada i li pren d'una estrebada el paper que li ofereix.

- "Paraules clau: udol, parrac, magnificent, barrinar (en qualsevol variació de nombre, gènere i temps verbal)"- llegeix amb fúria.

- Exacte!- exclama l'advocat triomfal-. Senyoria, la immensa majoria dels acusats, perdoni per l'expressió, s'han passat les bases pel folre. Enlloc no diu que es pogués canviar l'estatus gramatical de les paraules clau: un nom ha de ser un nom, un adjectiu ha de ser un adjectiu i un verb ha de ser un verb!

- On vol anar a parar?- pregunta la jutgessa.

- "Moviment reflex", marinada: udolava en lloc d'udol i magnificència en lloc de magnificent. "Hamin", Xavier Valeri valeri coromí: ídem. "Darrere del mostrador", Miralpeix: magnificiència per magnificent. "Esperant el proper", Lo Pardal: igual que el primer i el segon. "No hi ha millor plaer que el trobar un vell amic", angie: no s'hi ha trobat el verb barrinar en cap de les seves conjugacions. "Ets meva", Lisboa: udola en comptes d'udol- conclou en gest triomfal.

- I això significa que...?

- Significa, senyoria, que cap d'aquests relats no és culpable del delicte que se'ls imputa.

- Té raó, senyor lletrat. Sergent, deixi en llibertat els acusats.

- Però encara en queden quatre!- intervé la fiscal abans que cap dels acusats es pugui moure del seu banc-. I un d'ells és el culpable!

- Un d'ells? S'equivoca...- murmura la jutgessa amb calma-. S'equivoca...- repeteix mentre els sis innocents abandonen el banc dels acusats-. Repassin les proves amb mi: tenim quatre relats. Tots amb el tema de la venjança com a rerafons... Tots amb les paraules clau... Tots a dins del termini...

- Encara no hem revisat l'extensió!- intervé l'advocat esperançat-. Estic convençut que, si ho revisem amb profunditat, segurament tots són innoc...

- Si torna a obrir la boca ordenaré que el facin fora de la sala!- el talla la jutgessa-. Vostè sap què significa la frase, 300 paraules "aproximadament"?- l'advocat tanca la boca-. "Despertar", mjesus. La idea del relat és prometedora però caldria treballar-ne l'aspecte narratiu amb més profunditat: revisar els temps verbals,... Innocent!- exclama amb un cop de martell-. "El Cercle Foll", foster. Un relat ple d'interrogants, exprimint al màxim les paraules, recorrent unes vies encreuades farcides de girs de tres-cents seixanta graus... Innocent!- proclama amb un nou cop de martell-. "Venjança catalana", pivotatomic. Un relat ben construït, amb dues venjances a falta d'una (una a cop calent, l'altra calculada amb fredor), a on només faltaria una mica més de força al primer paràgraf per ser un relat perfecte...- la jutgessa titubeja amb el martell a la mà- "Els monstres no existeixen", Jeremias Soler. Un relat construït amb la precisió d'un rellotger suís, que captiva amb la força de les seves paraules i atrapa sense compassió, a on només faltaria matisar les ranures de la reflexió final per ser un relat perfecte...- la jutgessa torna a titubejar.

- I?- pregunta l'advocat.

- I?- repeteix la fiscal.

- I?- coreja la sala amb una sola veu.

- Culpables!- decideix la jutgessa clavant un cop de martell que en fa saltar la cabota-. Jeremias Soler i pivotatomic: se us condemna a escriure les bases del pròxim repte, a escollir-ne el guanyador, a penjar-lo a la web i a posar-vos d'acord!- sentencia llençant pels aires el mànec del martell que encara tenia a les mans-. S'alça la sessió!

- Senyoria...- murmura l'advocat, agenollat al costat del banc dels acusats.

Tota la sala està en silenci.

- Sí?- pregunta la jutgessa estranyada.

- El seu martell ha estabornit als dos culpables- respon la fiscal, assenyalant el front d'en pivotatomic a on li ha impactat la cabota del martell i la nuca d'en Jeremias a on li ha picat el mànec de fusta-. No crec que siguin capaços de posar les bases del nou repte per ara.

- Doncs que les posin demà!- exclama la jutgessa travessant la sala-. No crec que hi hagi ningú tan addicte al repte com per voler-lo escriure a les dotze de la nit! Servidora fent hores extres i encara em sortiran amb romanços del tres al quatre! No volien veredicte: doncs ja el tenen! Quina culpa hi tinc jo si ells dos s'han quedat adormits? A més a més de què he intentat raonar la meva decisió fins al més últim detall... No, si ja ho dic jo sempre: per més bé que ho intentis fer, sempre hi haurà algú que trobarà pèls a la sopa- conclou abandonant la sala amb un fort cop de porta.

Gràcies a la jutgesa i felicitats als guanyadors.
Marinada.