REPTE CLI (151): PECATS CAPITALS (Rectificar és de savis)

Camina de manera altiva i sempre es mira a tothom amb un subtil menyspreu, gens difícil de copsar si un se'l mira amb atenció.
És un executiu triomfador, que viu en ciutats diferents en hotels de cinc estrelles. Vist des de fora sembla feliç, home apassionat en les converses, crític fins arribar al deliri amb algú que no segueixi el seu "way of life" o les seves opinions, d'una ultradreta aclaparadora i que et deixa astorada, incapaç d'articular cap mot.
No, no és un personatge de cap teatre, és el meu cunyat.
La seva mare ha rebut una flagel.lació psicològica sistemàtica des de que va acabar ESADE. Vaig arribar a pensar que tots els ESADE, eren iguals: obsedits pels diners, pel triomf i el reconeixement, anant per la vida amb una supèrbia espectacular i exhibint-la sense cap mena de vergonya.
El meu marit em dèia que no, que només era ell, el qui romània impertèrrit davant desgràcies sagnants, com un ésser de gel. L'unic tema de conversa que es pot encetar amb ell, són els diners i el "tant tens, tant vals".
"Uf i aquest penjat de què treballa?
"quina merda de vida, aquests, jajaja"...

Es diu Albert, té 34 anys, és casat i té una filla de cinc, a les quals també menysprea i les té completament abandonades, tan sols són un rol.
La dona per a ell, vé a ser com el descans del guerrer i la filla, més una nosa que res més.
És el padrí de la meva filla petita i si molt de tant en tant, vé a veure a la seva fillola i es digna a trucar a la porta de casa, no us podeu imaginar el què he de fer per no comportar-me amb descortesia.
Em prenc un martini blanc, a poc a poc mentre escolto les bajanades frívoles que m'explica, fent veure que m'importen. Només per respecte al meu marit.
De vegades em pregunto perquè em traeixo tant a mi mateixa i accepto l'innacceptable sempre per amor als altres. Fins on han d'arribar les concessions?.

Molt de tant en tant, per descol.locar-lo li parlo de poesia i de quant m'agrada, aleshores s'aixeca precipitadament i fot el camp.

gypsy

En Xaray, havia fet un viatge apassionant per conèixer les set meravelles del món. El geni de la llàntia màgica, li proposà set enigmes més: havia de descobrir els pecats capitals i decidir si continuava el viatge.
Va arribar en la seva pàtera a una platja estranya. La sorra era blanca i fina; l'aigua era tant transparent i lleugera que deixava veure perfectament el seu cos i les seves ferides. En aquell decorat efímer, va veure set portes iguals. Ho va trobar estrany com si fos l'obra d'un ésser màgic.

Escollí impertèrrit, una de les portes.
Homes i dones caminaven a ritme accelerat, els edificis eren alts, no sabia quina direcció havia de prendre. Va trucar a un portal i un veí el va obrir dient-li:
-Nosaltres et tractarem bé però amb indiferència, ens has de demostrar que podem ser tolerants amb tu. Som superiors a tu.
Va haver de fer un esforç per entendre les seves paraules, corprès, va fer marxa enrera cap a la platja a través de la porta.

Va escollir la següent i el paisatge va canviar radicalment: era un barri fosc i antic, de totxo vermell. Un home que passava pel carrer el va aturar increpant-lo de la següent forma:
-Els nostres, fa tres generacions que viuen en aquest indret i encara no ens han acceptat. Marxa! El que tenim, és només per nosaltres.

La tercera porta que va traspassar el va dur a un port ple de barques ancorades: gent passejant el luxe pels iots. Va escoltar unes veus que el foragitaven.
-Negre fatigós, allunya't de nosaltres, no volem que respiris el nostre aire. Marxa! o et flagel·larem com als delinqüents.

El geni quan el va veure sortir li va dir:
-Vols continuar? Ara ja veus com t'ha tractat la gent que se'n diu civilitzada.

-He conegut la supèrbia, l'avarícia i la ira. Vull travessar les quatre portes que em resten i descobrir les faltes que els homes transgredeixen.

-I que faràs després? -va preguntar el geni.
-Tornaré amb el meu poble, amb la meva ètnia. Ensenyaré tot el que he après.