Repte C XXXVII (137) La nit de Sant Joan.

La clariana triada del bosc
hostatjava ruda i berbena :
flaires per filtres d'amor,
tu, oli
i jo, gingebre.

La canícula es penjava de les branques,
les flors reclamaven humitat,
s'enganxava la roba a les cames :
llepava racons molls d'intimitat.

Com no volíem ser descoberts
alimentàrem només de desitjos
el tímid fogueró,
estenguérem el cos nu a l'herba
i la celístia ens cobrí .
( estelat mocador)

Del cel baixaren nostres ninetes,
per uns moments s'hi havien perdut,
reconegueren cada tronc d'arbre,
cada matoll i cada senderol obscur.

Després d'estar així una estona,
tocant-ho tot, només amb les puntes dels dits,
encetàrem el nou ritual màgic
de cremar cadascun dels nostres neguits.

Quan els ulls trenaren mirades,
ens aixecàrem, de la mà,
compartírem embranzida
i saltàrem sobre aquell mar de flames.

La tradició deia que
la parella que així ho fes
començaria el proper estiu
essent a casa un més.

Una lleu tintada vermellosa
s'emparà de les nostres galtes
i el coll es movia en onades de sang,
ens deixàrem anar sobre aquella verda catifa
i ens fonguérem en abraçada d'amant.

La comunió entre la natura
i el nostre cerimonial silenciós
convidà a que desenes de lluernes
ens fessin de decorat luxós.

No sabem si aquella nit fou màgica,
creiem el que a cada moment vam sentir
però un doll de joia i alegria
ens raja del cor quan veiem el nostre fill.

Érem molt joves,
però no ho era pas el nostre amor.
El record agradós d'aquell Sant Joan
a les Gavarres,
ens pessigolleja encara avui el cos.

Pel nostre fill Joan,
en el seu 18è aniversari.

Estan cansats els déus
i ja no surten les nits de Revetlla
a barrejar-se amb nosaltres
i empeltar-nos dels seus dons divins.

Replegats en les restes de boscos,
són en perill d'extinció,
com tots els animals,
i la majoria han fugit aterrits
o són sota terra, colgats
amb aquells que un dia van creure-hi.

Les plantes de ruda, berbena i espígol
creixen en llocs erràtics,
en marges estantissos,
i ja no resten mans que les assenyalin,
que en cerquin la màgia,
l'encanteri o la curació.

I el vigor que desprenien,
el qual durant mils d'anys
els antics enfatitzaren,
resta desconegut per nosaltres,
com si tots plegats caminéssim
per un camí de desencontre.

Els grans arbres imponents,
plens de saba i vigorosos,
deïtats d'un món vegetal
secretament ombrívol,
ja no ens fan reverdir
amb les seves potències fecundes,
ans resten atemorits
pel xerricar angoixós
de les nostres serres implacables.

I les fonts d'aigua clara
espurnejant sota la celístia,
que enardien els humans
de desig d'esclatar i viure,
avui estan derrotades,
i els rajolins d'aigua incerta
de les fonts de places públiques
són aigua domesticada,
desinfectada i adusta.

Els foguerons que crepitaven
alts en la puresa de l'aire
i deixaven una nit
translúcida com un vidre,
on naixien els desitjos
tesos com la flor d'espiga,
ara mandregen a l'asfalt
sense astre a qui encomanar-se.

Les noies no fan sortilegis
per abrivar el foc d'amants,
i les deesses del desig,
sense ningú que sol·liciti
les seves energies poderoses,
resten avui desvagades,
mirant burletes i incrèdules
les nostres divagacions.

No ha perdurat tampoc
l'olor de les enramades,
de la branca fresca i viva,
ni les danses en rotllana
que atreien les forces benignes
i sanes de la creació.

I al nostre món sense misteri
encara hi cerquem onades sagrades,
encara hi rastregem la llavor de la vida,
encara hi esperem un déu salvatge
que sigui el nostre benefactor.

Confusos enmig de la boira,
encara invoquem la llum
perquè venci damunt la tenebra,
com el dia més llarg de l'any
els nostres avis,
éssers reviscuts en el solstici,
purificaven el món
de màcula i malefici.

La nit de Sant Joan havia de ser una nit molt especial per a mi. Feia temps que tenia el vestit de núvia en una cadira de l’habitació. Cada dia me’l mirava, cada dia me’l posava, cada dia plorava damunt d’ell.
Em va costar molt prendre aquella decisió que m’havia de canviar la vida, però estava decidida.
Per fi va arribar la nit més curta de l’any. Poc abans de les onze em vaig posar el vestit, d’un blanc immaculat, per última vegada i també, per última vegada, vaig plorar damunt d’ell. Al cap d’una estona, quan ja m’havia ben desfogat i ja no em quedava cap n llàgrima per vessar, me’l vaig treure.
A les dotze en punt el meu vestit de núvia, d’un blanc immaculat, cremava en un dels foguerons de la nit de Sant Joan. Mentre el mirava com es consumia entre les flames, una part de la meva vida es cremava amb ell. Una punxada em va travessar el cor i les llàgrimes, malgrat les havia acabat, lluitaven per tornar a sortir dels meus ulls.
Al cap d’una estona, quan el foc ja s’havia consumit, una onada de benestar em va inundar. Per fi m’havia alliberat del turment del passat, un turment que no em deixava viure: convidats, música, flors, el capellà davant de l’altar i jo, amb el meu vestit, d’un blanc immaculat i un ram de roses blanques amb un lleuger toc de groc que li donaven les flors de la ruda. Tot estava preparat. Ell, el que havia de ser el meu marit, fins que la mort ens separés, encara no havia arribat. El vaig esperar en el cotxe –havia d’entrar primer el nuvi, tal com mana el protocol –mitja hora, una hora, dues, tres, fins que algú va dir que ja no vindria. M’havia deixat per una altra, però no havia tingut prou valor per dir-m’ho.

Ara tot el passat s’havia consumit en una foguera de la nit de Sant Joan. Me’n vaig anar sota la celístia amb el convenciment que, a partir d’aquell instant, començava una nova vida.

Portava un collaret de flors de ruda i unes arracades zíngares de plata vella. Els seus ulls guspirejaven davant les flames del fogueró de Sant Joan que cremava a la vora del mar. Ella dansava, divertida, com una bruixa delectant les meves oïdes amb un conjur d'amor etern. Giravoltava i ballava, els braços es deixaven dur per l'oreig, les mans pujaven i baixaven com hipnotitzades pel color d'aquella nit màgica de la que no volia veure la fi. El seu somriure encisava la celístia d'aquella nit serena i m'encisava a mi, que la mirava des del terra, acaronant amb el dit la vora dels volants de la seva faldilla llarga fins als peus nus. Sense adonar-me'n, jo també somreia i taral·larejava aquella cançó diabòlica que s'endinsava en la meva ànima per fer-me seu. I ella seguia giragonsant i els seus peus embogien la sorra de la platja, enfonsant-se i aixecant-se de cop, deixant entreveure unes ungles pintades i un tatuatge salvatge al turmell. No vaig poder més i vaig agafar-la per la cintura. Ella va riure i vàrem ballar i, finalment, vàrem caure tots dos, abraçats, rodolant per la sorra gruixuda de l'Empordà. Vaig besar-li les galtes enceses i els llavis oberts, acariciant els seus cabells despentinats i el seu melic perforat per una estrella fugaç fins que, tot d'una, em féu caure a un costat i s'aixecà encara amb més força. S'allunyà lentament amb esguard entremaliat però sense deixar entreveure les seves intencions, mentre jo em delia guaitant la seva esplendor sota la llum de tres quarts de lluna. Em va mirar de reüll, cautelosa i burleta, abans de llançar a la foguera la seva faldilla de volants i, darrera, tota la demés roba. Tot seguit, una corredissa i un esquitx... el seu cos de fada va desaparèixer darrera una onada...

Ahir a la nit, al poble, varen cremar foguerons, i cremaven també els ulls de l'Alba. Amb les mans agafades, les noies dansaven al voltant de les flames, i a cada volta, cada cop que l'Alba em quedava de front, semblava que la roda s'alentís, les seves parpelles s'aixecaven i els seus ulls, vermells de foc, em somreien. Com el sol al dia més llarg de l'any.

La nit era negra, i la celístia em guiava camí del bosc. L'Alba m'hi havia empès. L'incòmode amor. Vaig recordar, de sobte, la meva àvia, quan collíem herbes la nit de Sant Joan. L'artemisa, la ruda, l'herba de Sant Joan, totes em van dir que el temps passa a poc a poc.

I aquells ulls que seguien ficats al meu pensament. Com si invoqués una ànima, l'Alba s'aparegué al davant. Vaig dir sense saber per què:

- Avui es flaira la pólvora, però sents aquesta olor, la resta de l'any? Doncs així serà com recordem, demà, això d'aquesta nit.

Sense respondre, em besà. Una onada de joventut m'inundà els vasos sanguinis. Ens fonguérem en un sol cos.

- Espero que no ens vegi ningú. Et crucifixarien. Amb una filla i sense parella ja et miren malament.
- No gastis forces en això, perquè ho fan per por. Només qui sent por dels altres té forces per a condemnar. Parlen dels dimonis dels qui pequen, però aquests dimonis són seus, fa temps que els porten a dins: es pensen que posant-los cos i cridant-los en alt els faran fora.

Vam caminar, les mans agafades. Unes mans que hagués jutjat expertes, si no fos que s'estrenava en l'amor. Més d'un cop vaig tenir la sensació de trobar-me en la nit més llarga.

Abans de tornar al poble i mesclar-nos amb la gent, em preguntà:

- Vindràs a dinar demà? És el sant del meu pare.
- Vindrem, com l'any passat, però perquè la Míriam és la teva amiga, i jo sa mare.
- I és clar, et pensaves que volia presentar-te als meus pares?

Vaig riure, mirant-me-la.

- Saps? M'encanta l'olor de la pólvora.

Les onades van, venen.

La primera noia que surt de la foscor s'apropa al fogueró amb passes lentes. Porta una espelma taronja. Sense traspassar el cercle traçat al terra, s'atura, s'inclina, pren foc i deixa l'ofrena com una fruita ígnia per a la deessa de les flames.

Venen, van.

La segona s'apropa a la foguera amb una candela blanca a la mà. Blanc de neu, de llet, de cotó fluix, de sucre i de sal. Gira i gira. Tot voltant, arriba a les flames i abrusa l'ànima que emet de seguida un resplendor daurat.

Les onades van, tornen.

La tercera corre, ja és arribada: l'escalfor li encén les galtes, li omple els ulls de guspires. Es deixa caure; agenollada, recita dipositant el ciri vermell com la sang: "Nit de l'amor, dura més del que ara dures "

Venen, tornen.

La següent s'apressa a prenyar de foc la bugia verda com una falguera, com granota damunt la molsa. Encara ressonen les darreres paraules de la seva companya; ella es retira.

Tornen, van.

I ara una dona llisca lentament, la mirada fixa amb les flames, com atreta per l'escalf que s'estén en la nit fresca, sota la celístia. L'espelma té un groc de prímula, de ruda, de ginesta. Com les altres, encén i continua enartant presents al cercle iniciat.

Tornen a venir.

Triga en aparèixer una noia molt jove, a penes una nena de llarga melena lleonada i pell blanca, de nata, que mostra la seva candela blava. Amb la primera flama pressa, somriu, i extasiada tanca una mica més el cercle on falta només una presentalla.

Retornen.

L'última és una dona estranya: rostre arrugat, cos jove, pas elàstic, mans com garres apressen l'espelma morada. Ella tanca l'esfera de diminutes flames: són protegides de tots els mals! Amor, Salut, Prosperitat, Saviesa i Ventura han estat invocades. Por i Dolor, foragitats.

L'onada contempla el cercle de bruixes.
Dretes, nues, inicien la dansa teúrgica, sensual, màgica, i salmodien:
" Cantem i vetllem, que ja dormirem quan morirem "

El mar certifica que el conjur s'ha renovat. I s'enamora de la gràcia de les giravoltes.