REPTE CXXXV!

Sí. De tu. Me'n ric de tu. De les teves ínfules de setciències. Del teu ego superdotat. Qui necessita ajuda tenint-te a tu com a amic, amic? Només a una estúpida com jo se li podria ocórrer pensar que TU pots ser alguna cosa més que un rèptil fastigós amb queixals plens de verí. I sí: una altra frase de les meves intentant ofegar-te, lector. I no: aquesta és la definitiva, l'última, la final; punt i final.

Has guanyat. Felicitats. Em trec el barret de la hipocresia i m'inclino als teus peus. Em veus reptant al teu davant? Tres-centes paraules que trenquen un silenci de tres mesos. Per què? Per donar-te la raó. En tot. Absolutament. El meu ostracisme és imminent. No es pot anar contra el sistema, finalment. Amb lletres de foc m'ho he gravat a la ment, lentament i, si no fos perquè ara no se m'acudeix cap altra adverbi acabat en ment, em passaria hores escrivint-ne només pel goig de veure el mal d'ulls que et provoca llegir-los, lectora. Perquè tu llegeixes. Sempre. Encara que no diguis ni ase ni bèstia sobre les lletres que el MEU teclat vomita sobre la MEVA pantalla. I saps què? Que m'importa una miiiim el què tu pensis o deixis de pensar.

Però has guanyat. Tranquil. Després de dilapidar la nostra amistat com qui escampa engrunes de pa al mig d'un bosc ple d'ocells afamats... S'ha acabat. No llegiràs ni una piiiiip paraula més que surti dels meus somnis literaris. S'han acabat els somnis. Estic desperta. Ben desperta. I s'han acabat les nits d'insomni intentant juxtaposar mitja dotzena de paraules que TU consideris dignes de la teva aprovació, divinitat.

Aquí et quedes. Lectora. Sol. No notes com el pànic et comença a assecar la boca? Que t'aprofiti el teu triomf.

Aquell lloc, per a ell, era del tot desconegut i desagradable, i els sostres alts, els espais immensos i l'escala llarga el desbordaven. El desemparament que el consumia era un sentiment absolutament nou per a ell, que sempre s'havia sentit protegit i en llocs coneguts i càlids. Així, s'apoderava d'ell el pànic, i en tot el dia no es distreia amb res. Només desitjava tornar al caliu de la seva casa, tan segura, per tornar a sentir-se lleuger com una ploma i ple d'una innata felicitat.
Les veus i les cares que ara tenia al seu voltant l'espantaven. Per a ell representaven un perill imminent perquè, en ser tot i tothom desconegut, no sabia com protegir-se.
El pati tampoc no li agradava, i no hi volia sortir. Aquells arbres altíssims li feien basarda, i al fons s'endevinava una fondària de bosc d'on s'imaginava que podia sortir algun animal, o monstre, o fantasma, que se'l podia endur, o que li podia fer mal.
També li havia passat la gana, i a l'hora de dinar no es podia empassar res. Més desgraciat ja no podia sentir-se.
Dins seu primava un sentiment que cada moment cridava "Socors", però res no venia en el seu auxili. I així, les llàgrimes no deixaven de rajar-li en tot el sant dia, que se li feia llarguíssim, i quan es baixaven les persianes i s'estiraven els matalassos, al migdia, per descansar, ell no dormia mai, sinó que en aquella foscor li semblava que la seva pena se li enfonsava encara més i quedava dilapidada dins seu.
I aquell cocodril immens de dents llargues, enfilat a la paret, que el guaitava, i que la senyoreta havia dit que era un rèptil, l'horroritzava.
Per què la seva mare l'abandonava cada dia allà, tot i fent-li tants petons i dient-li que s'havia de quedar perquè havia d'anar a escola?

Ajudeu-me...!
Em fa por aquest món de micos.
Em contemplo a mi mateix, i a tots vosaltres, i descobreixo monos i mones: el riure cíclic i agut, el gest de gratar-nos el cap, les ganyotes... I aquesta manera de ser em sembla natural; el problema és que no sabem que som primats.
Embranzides instintives com l'enveja, els gelos, l'afany de domini... es disfressen de raons lògiques que defensen l'eficàcia i el control. El triomf imminent del pragmatisme amenaça la inutilitat de la bellesa; i si convertim la bellesa en un mitjà, la matarem.

¿I us heu fixat què passa quan conduïu i rebeu a la pell l'embat de tota la fúria animal de la resta de conductors?
Una societat de guanyadors i de perdedors no pot fer altra cosa que inspirar pànic a qualsevol que s'aturi a reflexionar; perquè, en un món així, els febles sens dubte seran escombrats; i els forts sempre podran tenir un fill malalt, o un pare, o tal vegada un germà. Fins i tot ells mateixos, algun dia, deixaran de ser forts; llavors entendran que el comportament humà no pot seguir de cap manera els paràmetres de violència que subjuguen les criatures inconscients. L'individu que camina seguint la llei del màxim benefici esdevé un autèntic rèptil, que sense cor ni empatia s'empassa els més petits.
Existeix el perill que dilapidem la nostra capacitat de somniar, abocant-nos a la fam de poder o de victòria. La força creadora és gratuïta o impossible, no s'assoleix a cops de maça, exigeix una serenor misteriosa que nia als cors dels qui toleren, dels qui accepten totes les maneres de ser, de dir, de pensar, de fer... fins i tot les maneres dels set-ciències, dels egos superdotats, dels micos, o dels qui es consideren competidors... sempre que respectin la llibertat.

Malgrat que alguns semblaven uns rodamóns, altres eren estrafolaris, altres eren altius o excèntrics i, en general, la seva visió creava desconfiança, tots eren grans creadors i sabien molt bé el que tenien entre mans.
Tots tenien estils diferents, però bevien de fonts semblants.
Venien de pobles diversos de la gran geografia americana o de l'anglesa, de suburbis oblidats de grans ciutats, de l'oest profund on s'arrossegaven els rèptils o d'indrets degradats de ciutats provincianes.
Una matinada de desembre de 1969 van fer cap, un a un, a horaris diferents, a Londres, a un estudi convencional de gravació.
Aquell dia, malgrat que entre ells s'admiressin o es detestessin, tots tenien un objectiu comú: cantar junts una cançó per Biafra.
Eren les millors estrelles del rock, del pop, del funk en llengua anglesa, i les seves creacions musicals havien donat la volta al planeta.
Un d'ells, un potser dels menys destacats, Bob Geldof, havia vist pocs dies abans les imatges esfereïdores dels morts de Biafra, dels moribunds dilapidats per la fam, llagats i plens de pànic, abandonats enmig del femer que era el país, i havia reaccionat. Coneixia tothom del món musical, i era conegut per tots, també.
Així que no va perdre ni un segon. Un a un, els va trucar, amb una veu urgent, amb una alarma que movia a acció. I l'acció havia de ser imminent.
En resum, els convocava a una cita ineludible per a una fita inajornable: l'auxili a aquell món que, entremig de planys de misèria i dolor, s'escolava.
El disc que en va sorgir, Què-és-per-a-tu-el-Nadal?, va vendre 5 milions de còpies en 5 dies al món ric, i el mateix Bob Geldof es va encarregar d'organitzar l'ajuda a Biafra. Allà, gràcies a aquests diners recollits a Occident, es van poder salvar milers de vides.

Quadern:
S'han acabat els dies grisos, freds.
M'agrada passejar entre salzes, verns i pollancres pel marge del riu, veient l'aigua fluir plàcidament, sentint les abelles rondant els aments que dilapiden pol·len...
La pal·lidesa rosa i blanca del créixens no gosa pujar de to. La flor del ranuncle, d'un groc intens, es va obrir la primera: encara aguanta! Veig que algun cargol li ha mossegat les fulles. El lliri, en canvi, és tardà. S'aixequen, tallant l'aire, les seves fulles d'espasa, desafiants, però la flor dorm encara.
Al voltant de l'estany, els canyissos mostren petits brots nous sorgint dels cabdells d'arrels. Una de les tiges de l'any passat ha resistit l'hivern; aquesta primavera té gairebé la meva alçada. Un blauet es capbussa de sobte! Devia ser a l'aguait, fins que ha vist el peix.
Una damisel·la descansa sobre una pedra grisa. Unes xinxes llisquen damunt l'aigua, com si netegessin el mirall del riu. La cua d'algun rèptil corre entre herbes clares. Recordo haver vist una colobra de collaret nedant, l'any passat. Quanta vida batega en aquestes vores... quanta esperança!

Natura:
El llampec platejat caça la mosca.
- Socors! - anava a cridar el cabot, però el blauet, fletxa disparada des de la branca, l'apressa amb el bec i l'escanya.
El cuc no sent cap pànic quan l'engloteix, sencer, la sangonera.
- Auxili! - rauca la granota en ser atacada per la serp.
El capgròs ni se n'adona de què l'escarabat bus se l'empassa.
- Ajuda! - exclama un espiadimonis maragda just quan la cuereta blanca l'atrapa.
La papallona s'enreda amb la teranyina: mort imminent; envia un S.O.S. amb les ales.
- A mi! - pensa amb pànic la nimfa d'efèmera en ser agredida per la companya de libèl·lula emperador que fa dos anys atemoreix les criatures de l'estany.
La llentilla d'aigua es mossegada per la larva.

L'examen de demà ja s'apropa, ja és aquí, és imminent. M'assec a la segona fila... a la segona fila? Tu estàs boja! A la segona no, home, millor cap al darrera a veure si clissem alguna coseta... ostres, allà, corre! Darrera de l'Ivan que segur que en té idea. Encara que... el noi aquest del seu costat té pinta d'empollón amb aquestes ulleres. Apa, doncs darrera de tots dos! (per si de cas, tu, que després sempre se t'oblida alguna cosa i, quan surts i t'ho diuen, fa taaanta ràbia! No us passa a vosaltres? Ui, tanco ja el parèntesi que ja no me'n recordava...). En fi, donen l'examen (com sempre, full a full, lentament... no podeu afanyar-vos una mica, que hi ha gent que pateix del cor!). Bé, ja arriba... primera pregunta... no... nooo! Por, suor fred, terror, oblit... pànic! Com pot ser que preguntin això si és l'únic que no em sé, l'únic que no m'he estudiat! Aaarrgg! Xiclet a la boca (per no mossegar-me més les ungles), passo a la segona i començo a desxifrar una adreça en hexadecimal... el de davant em demana el tippex (sí, el de les ‘gafotes'). Ja comencem? És que no ho poden dur de casa? Que no saben que em desconcentren? Just quan estava entre uns i zeros, tu! Apa, a començar altre cop... quan surti el dilapidaré per haver comès tal pecat... pecador! (no, ‘de la pradera' no... què poc m'agradava aquell home i què pesat es va arribar a fer... caram, és curiós quines coses et vénen al cap en un examen! Sí, sí, ja tanco). Bé, us deixo que sinó encara em preguntaran per les potes d'un rèptil i, si us he de dir la veritat, ara no sé si són quatre o sis... Quin embolic de neurones!

UUUuuuoooommmmmmm…. Algú em capta? Maiday maiday ! SOS, SOS, socoooooors!!

Ja només em queda la telepatia, ho reconec. No he tingut mai capacitat de concentració, però quan s'està desesperat, quan un veu la mort imminent al seu davant, quan un porta quatre dies tancat dins un armari en dejú, es capaç de concentrar-se molt, us ho puc assegurar.

Tothom diu que sóc una mica xuleta i pijoputes, total perquè vaig al gimnàs cada dia, tinc un cos musculós enroscat per tatuatges, m'agrada ensenyar la meva pell bruna i treballo de segurata en un night-club. I què? A mi que em deixin tranquil, jo faig la meva vida i m'agraden les ties i a les que puc me les dilapido, què tants collons aquí... faltaria més!

A veure, al que anàvem... Uuuuuuuuu... (qui ho va parir) uuuuummm... (com se'm va ocórrer) uuuuuu.... (traginar-me la veïna del tercer?) uuuuuuuuuummm... (la dona del comissari dels Mossos!) uuuuuuuummmmm... algú em capta?... Pitxapena! Estàs per aquí? Però tu, mariconàs, no vas anar a l'Índia a meditar amb els monjos del Ladakh? Respon, foca obesa!

Què cabrona la veïna del tercer! Total, perquè li vaig insinuar que els pits li arribaven al melic, la molt bandarra s'arrenca a cridar: "la porta, la porta! el meu marit, el meu marit! Posa't a l'armari!" I jo, tontolcul de mi mateix, vaig i m'ho crec. Ni marit ni res, la mala serp, rèptil miserable, em va tancar vilment a dins l'armari. Però no al de la roba, no. Al metàl·lic de seguretat, innifug i de doble pany. Encara la sento cridar "així que els pits fins al melic, eh? doncs aquí et quedaràs fins que t'arribi la llengua als ous, malparit!"

El que em fa més pànic és que em sembla que m'estic descolorint... !! Uoooommmmm....! Algú em capta?

Estava fent unes petites obres que eixamplarien l'espai el meu taller d'escultures d'escates rèptils, era un dels pocs privilegiats que treballava amb materials orgànics, ja que la majoria ho feien a partir d'objectes reciclats recollits als grans abocadors anteriors al tercer mil·leni. Vaig trobar una estranya caixa metàl·lica amagada en el soterrani. Al seu interior hi havia un manuscrit i un micro-xip.

El missatge deia:

S.O.S. volen dilapidar les nostres paraules.
Preserveu-les, la destrucció és imminent.
Visca els mots!
lluna_pàl·lida, maig de 2090

Sorpresa, alegria, pànic, un munt d'emocions em va envair; havia d'actuar ràpidament, no podia permetre que descobrissin la meva troballa. La llegenda era certa: els antics deien que existien aquelles restes. Després de la gran hecatombe els grans reptadors mutants van ser els vencedors i es van fer amb el poder. Van suprimir el llenguatge escrit i parlat per un codi de sons. Els llibres vàren ser destruïts i perseguides les paraules.

Vaig parlar amb un companya, experta en llenguatges encriptats, a través del nostre comunicador posant-la al corrent de la situació. Em va aconsellar que passés per casa seva per poder estudiar el micro-xip. Ella tenia aparells adequats per descodificar les dades gravades i traspassar-les al nostre sistema. Després de treballar uns dies vàrem poder accedir a la informació gravada. Els nostre sistema ens va mostrar a través de l'holograma una imatge singular: un diari virtual ple de versos, poemes, relats, de més de dos mil autors, escrits en llengua catalana, la llengua dels antics que pocs de nosaltres coneixíem.

El descobriment ens va inundà d'una alegria immensa, rèiem, ploràvem. L'ull de les nostres ninetes només reflexava paraules que s'incrustaven en el nostre cor com una saba nova i estimulant.
La croada dels mots havia començat!