Repte CXXVI (126): La pel·lícula

Fa uns quants anys vaig conèixer algú molt especial. Jo passejava de nit per la ciutat, era una d'aquelles nits que vols perdre't, no només en l'espai, sinó en el temps i en els pensaments, sense destinació, només pel plaer de caminar, de moure't, de col·locar-te en escenaris variats amb gent diversa, i observar-te des de fora, captar les teves pròpies reaccions, provar de conèixe't una mica més.

No vull parlar de mi, tanmateix (quin vici); a qui faran referència d'ara en endavant les paraules d'aquest text és al nen que tocava un tambor de llauna, rítmicament, en un parc, no pas per delectar cap oient, sinó per remoure'l, per fer-lo oblidar, ni que fos per un instant, tot el que és accessori. Però tot això no ho sabia, quan me'l vaig topar.

L'únic que se'm va acudir va ser acostar-m'hi, i preguntar-li si estava sol, si s'havia perdut. La seva mirada, endavant, no va canviar: semblava estar veient fantasmes davant seu, en algun punt indefinit.

Vaig asseure'm en un banc, no m'agradava la música que feia, ni que no m'hagués respost, però tant se me'n donava, no tenia res més a fer. A poc a poc, aquell repicar de pals sobre la superfície de llauna se'm va anar ficant al cervell. El tambor estava esquerdat de tant castigar-lo, però això no suposava cap impediment al nen d'ulls blaus, de mirada fixa. Tot i que restava allà dret, impassible, gairebé sense pestanyejar, em vaig adonar que era del tot susceptible al que l'envoltava, que podia saber què et preocupava, què pensaves, què temies.

Allà assegut, mirant-me'l, el vaig conèixer, i vaig saber més de mi, també, hi vaig veure clar, pensaments que no sabia que tenia, i d'altres desordenats, van formar un tot harmònic. De sobte em vaig sentir ple de sentit, vaig notar que ja no caldria posar-me més a prova, que ja sabia qui era.

I aquell nen, com si ho sabés, deixà de tocar, es ficà els pals en una butxaca, i marxà d'allà lentament, satisfet, com qui deixa una feina feta.

Vaig agafar l'avió amb destinació a Siena.
Feia onze mesos que l'Alex Parish havia mort, i d'ençà d'aquell moment ningú no havia ocupat la seva habitació. La Diana me la cedí després d'explicar-me fil per randa la complexa i seductora personalitat de l'escriptor.
La Lucy Harmon acabava d'arribar amb l'Osvaldo, i la seva presència em resultava absolutament torbadora. No pas perquè jo imaginés, o pretengués, algun afer amb ella; sinó per la profunda admiració que sempre havia sentit per la seva mare, la poetessa, i per la mateixa Lucy. La Lucy i el seu diari, amb els pètals secs amagats entre els fulls esgrogueïts; la Lucy i els seus ulls blaus amb el rerefons de les vinyes; la Lucy i la melodia de les seves rialles entre les estàtues roges que l'Ian havia traçat des del més profund del cor.
El cert fou que la Lucy va sentir, des del primer moment, fascinació per mi. S'interessà pel català, una llengua que al seu país molt poca gent coneixia. Em va fer traduir-li Pla, Foix, Espriu, Pedrolo...
A l'Osvaldo, un noi un pèl susceptible, li començaren a rondar els fantasmes del gelos; obviament sense motiu, car la Lucy i jo érem dos esperits que esdevenien el fruit més natural del paisatge que ens envoltava: la bellesa esclatant de la Toscana; el poble de Brolio; les parres gemades damunt la terra encesa; el bosc d'escultures impressionants entorn la gran casa de pedra; i, al mig de tot, la bassa, on despullàvem els cossos i les ments, i escoltàvem el silenci.

De nit, asseguda a l'ampit de la finestra, la Lucy escrivia versos i els llegia en veu alta. Després els cremava, i deixava que el vent càlid d'estiu n'escampés les cendres. A cops, tots plegats, contàvem estrelles errants i ens delectàvem amb poemes sorgits de l'instant. Alguns fumaven maria, d'altres ens conformàvem amb un vas de vi negre, (la sang dels ceps, com li agradava de dir a l'Ian) i una remullada a la bassa, sota la celístia, tal i com els déus ens havien portat a aquesta vida, inquietant i bonica.

Al cine del poble les pel·lícules són sempre per a tots, sense destinació precisa, no es distingeix entre tolerades i no tolerades a menors; entrem i ens asseiem a veure-les només amb la orientació que donen els quadres de fora, no savent ben bé què hi trobarem: si ens farà por, ens inquietarà, ens torbarà o ens avorrirà.

L'únic que hi veu fantasmes i es mostra susceptible és el Mossen.

Avui he estat preparant l'exàmen de dillums des del matí fins l'hora del cine; quan hi vaig és gairebé fosc i la tarda és freda, però dins del cinema l'escalfor humana fa que se sui, tant, que quan marxes cap a casa amb l'abric posat, notes un fred realment intens.

Passen dues pel·lícules i quan s'acaba la segona, la bona, gairebé no saps de què anava la primera. De vegades el començament es retarda una mica i la impaciència ens envaeix i piquem de mans.

La protagonista d'avui és espectacularment guapa, la Candice Bergen, molt rossa i amb un aire molt més voluptuós que la Doris Day o la Ingrid Bergman.

No ha ni començat la pel·lícula que s'intueix que l'Yves Montand i la Candice Bergen han estat junts en un llit i possiblement despullats perquè ara ella és dutxa; es veu el vidre - de la dutxa - moll i se sent l'aigua caient.

Per força, la protagonista, si ja estava despullada, ara també deu estar-ne i tot just només al darrera d'un vidre! És de suposar que no la veurem sortir i que d'aquí a un moment estarà ja vestida però la situació es tan suggerent que em deixo anar i que els meus instints s'alliberin i campin i m'imagino a la protagonista de pel a pel.

La decisió que he près, podriem dir que és hormonal, involuntària i m'ha sorprès fins i tot a mi: em sento lliure per un moment per desitjar sense entrabancs el cos nu de la Candice i la sola idea de delectar-me imaginant-la tota nua em provoca un erupció sobtada incontenible que desacarrego en silenc i sense mans.

Mentre la llanxa tallava l'aigua amb destinació al luxós iot, el susceptible Jerry va haver d'admetre que el seu amic Joe l'havia guanyat un cop més. Quan, indecís, li havia confessat a aquell bombonet anomenat Sugar Kane que no era el riquíssim hereu pel que s'havia fet passar, si no un saxofonista sense ni cinc de calaix, ella se li havia llençat al coll, assegurant-li que s'estimava més els seus deutes que els milions d'un altre. Ara, mentre es menjaven a petons al seient del darrere, al pobre Jerry només li quedava aquell talòs de l'Osgood, que seguia insistint en casar-se amb ell.

Sospirant, va decidir anihilar les seves esperances:

-Osgood. No podem casar-nos.
-Per què, reina?
-Doncs... No sóc rossa natural.
-Oh! No m'importa!
-I fumo! Fumo moltíssim!!
-M'és igual...
-Tinc un passat horrible. Fa tres anys que visc amb un saxofonista!
-Et perdono!
-Si, ja... ehh... Però és que... No puc tenir fills!
-Els adoptarem.

Què li passava a aquell homenet? Una cosa era que es pogués delectar amb una femella tan objectivament poc agraciada com ell. Una altra, que el seu amor fos virtualment indestructible. En Jerry ja no sabia què més dir-li! Només li quedava arrencar-se la perruca i confessar: "Sóc un home, tros d'ase!".

Però, quan es portava els dits al cap, reparà en els ulls plens d'amor de l'Osgood i es preguntà quina havia estat la darrera vegada que algú l'havia volgut d'una manera tan sincera i incondicional. Resposta: mai.

Es sentí assaltat pels seus fantasmes.

Podia llançar-se per aquell pendent sense retorn i acabar sol, arrossegant-se per alguna cantonada de Witchita o Kansas City... o podia dir-li que sí a l'Osgood i viure ric i estimat per sempre.

La mà no arribà mai als cabells postissos. A mig camí canvià de direcció, per acabar reposant suament a l'espatlla de l'Osgood. Qui sap? Al capdavall potser era ell i no en Joe qui havia fet sort aquella nit.

-Saps què, reiet? Tens raó. Casem-nos!
-Ho veus? Ja sabia jo que eres perfecte!

Recordo amb tendresa i nostàlgia aquella pel·lícula. Potser no podria qualificar-la ben bé com a la de "la meva vida", però si que sóc plenament conscient que va ser una de les primeres que vaig anar a veure al cinema.

Em reconec especialment susceptible, raó per la qual m'és molt fàcil començar a plorar per qualsevol tonteria. I no em fa cap mena de vergonya reconèixer que ho vaig fer veient-la, és més, fins i tot n'estic orgullosa. Sóc humana, tinc els meus defectes i virtuts, tot i que a molts els hi pesi.
De fet, si que admeto que tinc dues maneres de foragitar els mals rotllos i fantasmes interiors: escrivint i plorant. I una va lligada amb l'altra; quan tinc ganes de plorar necessito escriure-ho. I a vegades, quan escric, de tant remenar per dins les meves entranyes, em venen ganes de plorar. La majoria de vegades, i gràcies a RC, si que ho publico, però en la majoria dels casos, es queden els pensaments dins d'un calaix, sense cap mena de destinació fixa.

La història de Forrest Gump podria ser perfectament la de qualsevol persona amb un retràs mental corrent. Simplement, que aquesta fou portada al cinema i tingué especial rellevància, perquè la gran pantalla no fa més que dimensionar la realitat.
Em va impressionar sobretot la història d'amor entre el protagonista -un cop més, Tom Hanks ens delecta amb una magistral interpretació- i una noia, que es va trobant en diverses etapes i situacions que marquen la seva vida. A la fi, es retroben per sempre, descobrint que tenen un fill en comú, fruit d'un d' un dels seus "encontres casuals". Per desgràcia, una malaltia terminal acaba amb la vida d'ella. També hi ha altres personatges que l'influeixen profundament, tot i que no sé perquè, aquest el recordo millor.

Ara que hi penso, tinc diversos "flashos", malgrat haver-la vist tres -o potser quatre?- cops. Tinc fama de tenir bona memòria, però en ocasions falla. Tornant al tema d'abans, per acabar, puc dir-vos de nou: "sóc de carn i ossos i tinc les meves pròpies limitacions".

Així que començà la pel·lícula em vaig quedar immòbil a la cadira atreta per les imatges impactants i feréstegues de natura blanca; el silenci contra el fred, els boscos ombrívols i l'aigua quieta per l'hivern. Em va captivar el protagonista principal, Derzu, per la bellesa espiritual que emanava la seva personalitat.

Derzu és un caçador que viu i estima les terres de la taigà; a la regió d'Ussuri entre la Xina i Sibèria. Fa de guia a l'explorador Vladimir Arseniev, capità de l'exercit rus, un home culte que també estima la natura. Derzu l'acompanya sempre, en tots els seus viatges amb destinació a Ussuri.

«Capità, -diu Derzu amb parla senzilla- sóc feliç de respirar i viure. Sóc feliç d'escoltar l'hivern, de viure entre els arbres i els animals. Ells m'han ensenyat tot el que sé de la vida, no conec els llibres. El sol i la lluna és gent important. L'aire, l'aigua i el foc són gent forta. Jo sóc gent. Tu ets gent. I jo estimo la gent que viu amb mi.»

En la darrera estada, Vladimir, li demana a Derzu que marxi amb ell, a la ciutat. Els seus ulls estan malalts, ja és vell i no pot caçar per sobreviure. Derzu sabent com és de susceptible, igualment decideix anar-hi. Vladimir, però, veu com el seu amic està més llanguit cada dia, sembla un fantasma passejant per la casa.

«Capità, vull tornar al bosc. Enyoro tantes coses! No faig res a la ciutat. Al carrer no puc disparar, no puc plantar la tenda, no puc respirar, moriré de tristesa!»

Vladimir ho disposa tot, per acompanyar-lo a les muntanyes en l'últim adéu.
…
«Derzuuuuuu!»
…
«Mon Capitaineeeeeee!»
…

Les seves veus es perdien fent eco. Les petjades blanques dibuixaven una línia confosa amb el capvespre; el darrer viatge de Derzu.

Em va commoure la relació que estableix Derzu amb la natura que l'envolta, imponent i salvatge; i la relació d'amistat incondicional que neix entre Vladimir i Derzu, una amistat gran, com les arrels que s'escampen sota els boscos ombrívols.
Una història que no puc oblidar per anys que passin.

Té gràcia que esperéssim a finals d'agost…
Havíem passat tardes ben avorrides… Els nois solien jugar a les màquines de marcians i les noies, cansades de sentir com ells engreixaven l'ego amb cada nau extraterrestre fulminada, acabàvem marxant a veure què feien els grans. Posats a mirar, el panorama era molt millor.
Coneixia a en Ricard des dels set anys, però ell en tenia quatre més i cadascú havia format el seu cercle d'amics. Per això em va sobtar quan ens va dir, amb to sarcàstic, que si ens deixaven podíem celebrar amb ell i la seva colla la fi de les vacances. Ens trobaríem al Flamingo a dos quarts de cinc. Els pares no les tenien totes però ja estaven cansats de tanta lluita verbal i accediren.
No sabíem ben bé la nostra destinació. Quina pel.lícula veuríem?. Ens feia tanta il.lusió que ningú va posar morros al veure que es tractava d'una d'en Bud Spencer i en Terence Hill, una parella de fantasmes que eren els reis de l'estomacada.
El cinema no s'assemblava gens als de Barcelona. Les cadires eren de fusta, unides per un llistó al respatller i allà tothom es duia el berenar de casa. Quina vergonya!.
Les llums s'apagaren aviat i la pantalla ens convidà primer a uns consells publicitaris susceptibles de ser renovats. Va ser llavors quan en Ricard es va canviar de seient i la seva olor de Williams Sport m'obligà a girar el cap.
- Preparada per gaudir de la pel.lícula?- em va xiuxiuejar. Sé que t'agraden més les comèdies romàntiques, però aquí no es pot triar.
L'argument no era per delectar-se, les bufetades et feien aclucar els ulls i en un d'aquells ensurts, la mà d'en Ricard em prengué per l'espatlla i m'apropà al seu cos. No em va sorprendre gaire, encara no ho entenc, però quan vaig intentar apartar-me ell m'acaricià la galta i enredant-se els dits amb els meus cabells em preguntà :
- Puc fer-te un petó de pel.lícula?.
Si no me l'arriba a fer, li dono un mastegot...