Repte CXXV (125): Des d'un racó de Catalunya. Gener de 1939.

Havent esmorzat surto al balcó. El Sol, inusualment fred, es deixa veure en mig del cel pàl·lid. Avui és 25 de Gener, i després de més de dos anys de bombardeigs, segueixo viva. Aquest pensament em fa esbossar un somriure, tot i la tristor i la impotència que em corrouen per dins.

Des del dia 22 fins ahir vam ser atacats sense pausa. La situació era tan caòtica que ningú gosava ignorar les bombes com les altres vegades. Però a mi, el que vertaderament em fa trontollar el cor és la manca de notícies de les tropes que no són a Barcelona. Ara que els nacionals han avançat i són pràcticament a les portes de la ciutat, em pregunto com és que encara no ha tornat en Quimet, el meu xicot, i perquè no rebo cap carta seva.

I la gent del carrer segueix fent la seva, ignorant la desfeta emocional que estic patint. Fet i fet, hi ha coses més greus que estan passant a la Ciutat Comtal a hores d'ara. Miro el meu carrer, que ha estat dels més afortunats i segueix com sempre, i no puc creure que una mica més enllà hi hagi carrers intransitables a causa de les ensulsiades.

Ara enfila el carrer el carter del barri. Ve en bicicleta, i sembla que ha punxat la roda de davant, perquè avança a batzegades. Esclato en una riallada que sona buida en l'aire fred, i l'estronco de cop. En realitat admiro la seva valentia. Arriba a la cantonada, hi deixa la bicicleta repenjada a la paret i escull un feix de cartes. Des de la meva torre de guaita particular veig com va entrant i sortint de cada portal. Quan s'apropa al meu baixo d'una revolada fins al primer replà de l'escala i des de la penombra segueixo tots i cadascun dels seus moviments, esperant que apropi les mans a la meva bústia i hi deixi quelcom. Però no, avui tampoc tinc lletra d'en Quimet, ni de ningú.

I quan se'n va, sec a les escales perquè l'ànima em pesa massa per seguir dreta. El veig com s'allunya i penso en el feix de cartes que duu sota el braç. Quantes històries, quantes famílies destrossades, quants amants separats s'expliquen dins d'aquells sobres?

I amb desesperança penso que aquesta guerra ha fet que hi hagi milers d'històries com la meva.

(Aquest relat és un homenatge a una dona valenta, la meva àvia Remei).

Pàgines d'un diari recuperat.

Hem arribat a Roses. La tieta Joana ens ha rebut a l'entrada del camí de l'era, on feia hores s'esperava, doncs els aconteixements caòtics dels darrers dies a Barcelona, ens han forçat a deixar el piset de Santa Maria del Mar i traslladar-nos a la masia de la família de la mare. En Josep fugirà a França amb el seu amic Francesc Puerto i no volia que ens quedéssim sols a la ciutat. Ja havia estat ferida a la cama per l'ensulsiada d'un balcó, quan corria amb el nen als braços cap al refugi del carrer del Rec i no podria suportar una altra batzegada com aquella.
Se m'ha retirat la llet fa uns dies i el nen ha perdut pes. Aquí em recuperare una mica i potser el nen tornarà a tenir color a les galtes.

No hi hagut temps per acomiadaments llargs, l'esperaven a la frontera i encara li quedaven unes hores caminant. M'ha fet un llarg petó i després s'ha apropat al llitet improvisat que la tieta Rosa ha preparat amb una caixa de fruita i on en Pepito dormia plàcidament, malgrat les corredisses d'uns i altres. Mentre acariciava els rínxols daurats del menut, en Josep m'ha mirat i amb llàgrimes als ulls ha travessat corrents el dintell de la porta, on jo he restat consumida pel fred fins que la foscor se l'ha empassat.


*

No sé res d'en Josep i això fa que trontolli la meva vida al costat dels arbres fruiters florits i el cor, com vitrall encongit, temi trencar-se en mil bocins. No arriben notícies dels companys de Barcelona i l'únic consol és veure com al petit ja li ha sortit la primera dent i té una mica de panxona.

*

He comprat una mica de peix a la platja. Al desembolicar-lo, m'he fixat en la fotografia del diari : la vida lúdica del Paral.lel contrastant amb la por que es respira als refugis. He tornat a plorar.


*

En Rius m'ho ha fet saber. Han agafat a en Josep i a en Puerto i els han dut a un camp de concentració a França. S'ha acabat!.


*
(pàgines buides)

*

Vaig creure morir en creuar els Pirineus. No sé com ho vaig aconseguir. Només sé que en Josep era viu i que tornàrem a casa i l'amor ens va regalar un altre fill. Una nena.

Miquel, amor meu, ja vinc.

Malauradament no podré complir la promesa que et vaig fer quan vas partir al front... tu tampoc vas poder complir la teva de que tornaries... estimat meu... maleïda guerra...

Déu meu! Saps?... després de que aquella bala assassina et matés a l'Aragó molts cops havia anhelat aquest instant... morir... retrobar-te... però la presència de la nostra filla i la promesa que et vaig fer em donaven forces per tirar endavant...

... ella s'assembla tan a tu...

Et vaig prometre que la cuidaria i l'educaria i no podré... no hi seré...

Estic soterrada, colgada per tones de runa de l'ensulsiada... en una petita cavitat on resisteix la part de dalt del meu cos... l'altra part esclafada no la noto...

Un petit raig de claror es filtra per una esquerda de molt amunt... el soroll de les bombes sobre Barcelona fa estona que ha emmudit i ara sento sirenes i crits llunyans allà dalt...

No puc cridar ni demanar auxili... però tot seria inútil... la vida se m'escapa poc a poc... tal com la sang se m'escola de les venes... enmig d'aquesta olor de pols i regalims d'aigua... enmig d'aquest fred gener del 39...

... maleïda guerra...

... però no pateixis per la nostra filla, ella és forta i valenta com tu, ho porta a la sang i tirarà endavant. No passis pena per ella, en aquest darrer any ha crescut molt i s'ha fet una doneta... no l'has pogut veure...

... Marina, la nostra Marina... reeixirà... va entendre la batzegada de la teva absència... ara trontollarà de nou amb la meva... però reeixirà... reeixirà... maleïda guerra...

No puc cridar... només gemego... tinc fred...

Vaig tenir temps de posar-li la llavor del significat la pau, de l'amor, de la tolerància, del respecte per les demés... tal com tu volies... com tots dos volíem...


... no sento cap dolor, estimat... no pateixis...


Maleïda guerra, maleïdes bombes, maleïda bala... maleïda època en què ens ha tocat viure... caòtica... violenta... ha segat cruelment les nostres vides...

... però no podrà amb el nostre amor, Miquel...

... no podrà...

... tornarem a estar junts...


Una darrera cosa, amor meu...


... la petita mà que penja polsosa i immòbil a dos metres dels meus ulls, entre aquells ferros...

... no és de la Marina...

... no porta el braçalet de plata que li vas regalar...




... ja vinc...

Miquel, amor meu, ja vinc.

Malauradament no podré complir la promesa que et vaig fer quan vas partir al front... tu tampoc vas poder complir la teva de que tornaries... estimat meu... maleïda guerra...

Déu meu! Saps?... després de que aquella bala assassina et matés a l'Aragó molts cops havia anhelat aquest instant... morir... retrobar-te... però la presència de la nostra filla i la promesa que et vaig fer em donaven forces per tirar endavant...

... ella s'assembla tan a tu...

Et vaig prometre que la cuidaria i l'educaria i no podré... no hi seré...

Estic soterrada, colgada per tones de runa de l'ensulsiada... en una petita cavitat on resisteix la part de dalt del meu cos... l'altra part esclafada no la noto...

Un petit raig de claror es filtra per una esquerda de molt amunt... el soroll de les bombes sobre Barcelona fa estona que ha emmudit i ara sento sirenes i crits llunyans allà dalt...

No puc cridar ni demanar auxili... però tot seria inútil... la vida se m'escapa poc a poc... tal com la sang se m'escola de les venes... enmig d'aquesta olor de pols i regalims d'aigua... enmig d'aquest fred gener del 39...

... maleïda guerra...

... però no pateixis per la nostra filla, ella és forta i valenta com tu, ho porta a la sang i tirarà endavant. No passis pena per ella, en aquest darrer any ha crescut molt i s'ha fet una doneta... no l'has pogut veure...

... Marina, la nostra Marina... reeixirà... va entendre la batzegada de la teva absència... ara trontollarà de nou amb la meva... però reeixirà... reeixirà... maleïda guerra...

No puc cridar... només gemego... tinc fred...

Vaig tenir temps de posar-li la llavor del significat la pau, de l'amor, de la tolerància, del respecte pels demés... tal com tu volies... com tots dos volíem...


... no sento cap dolor, estimat... no pateixis...


Maleïda guerra, maleïdes bombes, maleïda bala... maleïda època en què ens ha tocat viure... caòtica... violenta... ha segat cruelment les nostres vides...

... però no podrà amb el nostre amor, Miquel...

... no podrà...

... tornarem a estar junts...


Una darrera cosa, amor meu...


... la petita mà que penja polsosa i immòbil a dos metres dels meus ulls, entre aquells ferros...

... no és de la Marina...


... no porta el braçalet de plata que li vas regalar...




... ja vinc...

Avui l'àvia Carlota ha fet l'olla per tots els veïns. El pare ha portat unes verdures de l'hort de l'oncle Pep i la veïna del tercer ens ha donat uns ossos de pernil que va portar un parent seu d'Andalusia. El dia que hi ha prou teca per fer un bon brou ho repartim, els veïns es reunim a l'escala i cadascú s'enduu una ració, fem festa grossa tot i que mengem poc. Però avui tothom calla, fan cara de preocupació, agafen el plat ple i pugen espantats l'escala. Se sent el soroll sord de les portes que es tanquen d'una batzegada. Ningú sap que pot passar demà; el motiu està molt clar, ahir van metrallar l'estació de trens de Manresa Alta i Sant Andreu. El pare ens ha explicat que eren avions de combat de fabricació alemanya del
bàndol franquista.

Tot va començar amb el so de la sirenes, eixordador; el meu germà i jo estàvem molt angoixats, la mare ens va portar al refugi de l'escola Renaixença, a prop de casa. Era caòtic, tothom corria esfereït, tota la vida recordaré -si és que sobrevisc- les cares de la gent dins el refugi: arraulits, amb els ulls esbatanats, el rostres desfigurats per la por i la ràbia. La majoria érem nens i dones -els homes eren a la reraguarda o les fàbriques de producció bèl·lica, segons em va dir el pare després-. Vaig sentir trontollar els meus peus, mirava el terra com si s'hagués d'enfonsar sota meu. El pànic em va envair. Tremolava. Vaig recordar els bombardejos del desembre passat i la gent que havia caigut víctima d'aquest desastre de guerra civil.

He començat les pàgines d'aquest diari amb un fet sense importància com és l'olla de l'àvia, perquè ella és la que m'anima a fer-ho. I ho faig amb el cor encongit i amb llàgrimes als ulls pensant que algun dia, algú recollirà la meva memòria. En aquesta guerra lluitem per Catalunya, per les llibertats, pel nostre poble i la nostra llengua, però a un preu molt alt. El pare m'explica que quan va començar els atacs aeris, deien que no bombardejarien la ciutat, que l'objectiu principal era Barcelona. Estaven equivocats, Manresa també va patir les ensulsiades, provocades per les bombes i la metralla, era un punt estratègic.

Estic cansat, i quasi no m'hi veig, he d'anar a dormir, la mare s'acosta...

El sol de l'hivern ja havia abandonat la nostra trista, caòtica i desangelada Barcelona de les darreres setmanes de la guerra quan vaig creuar la porta de casa. Sabia que quedava poc temps, havia aconseguit evitar miraculosament d'incorporar-me a l'exèrcit, només calia que me'n sortís una vegada més i segurament ja n'hi hauria prou per a arribar sa i estalvi al final del malson.

Sortir al carrer en aquelles hores de falsa calma nocturna era una perillós, calia moure's amb molta discreció i especialment evitar ésser vist per segons qui. Enmig dels carrerons estrets de Gràcia aconseguir-ho era força difícil, però jo sempre he estat una persona força discreta i silenciosa de moviments, només em calia anar amb compte i evitar els esternuts, perquè pel que fa als esternuts jo era ben bé l'oposat de mi mateix, amb un de sol ja gairebé feia trontollar tota la casa.

En Sergi ja hi era, arraulit en la foscor protectora d'un fanal accidentalment apagat. No em vaig aturar, ni tan sols ens vem dir hola. En l'instant en què jo passava més a la vora seu, ell m'ho va dir amb un xiuxiueig mínim:

Ho sento molt, però "Serveis Auxiliars".

Tot i que m'ho esperava, vaig sentir una batzegada molt forta. Serveis auxiliars. Fins aquell dia, tenir un dels meus millors amics entre el personal responsable m'havia servit per a evitar, amb els informes mèdics, la guerra. Ara ja no. Serveis auxiliars volia dir que no se't considerava vàlid per a entrar en combat, però sí per a fer tasques d'ajuda dins de l'exèrcit. En aquells dies fatídics, tal i com anava tot, aquest matís ja no tenia cap mena de sentit. El significat d'aquelles dues paraules era que en qualsevol moment em podria trobar a la primera línia de foc, com el germà de la Miquela i els seus companys de la quinta del biberón. Per sort, amb en Sergi sempre havíem pres la precaució de que em mirés i em digués el resultat final de les proves el dia abans d'anar-les a recollir. Si no quedaves exempt del servei, el reclutament era immediat.

L'endemà, a la convocatòria oficial, no vaig aparèixer. Vaig deixar d'existir durant algunes setmanes, fins que va arribar, per fi, l'ensulsiada final de la república.

Aquell 27 de gener, en la ciutat balba, tocaven a morts les campanes de totes les esglésies veïnes. Aquell era el so aclaparant de la derrota definitiva.
La mare va agafar la maleta i em va dir que prengués el farcell. Ella, amb la cara neta i desconjuntada, el cabell pentinat, les arracades de casament, va tancar els finestrons enmig d'un silenci humà tan opac com si fos de cotó fluix.
Amb la seva mà a la meva espatlla, vam creuar per darrer cop el cancell. Ella va donar les tres voltes de clau amb cura, com si volgués que la casa guardés al seu si les nostres esperances de guanyar la guerra contra els feixistes, i l'haver ressorgit vives sota el terror de la ciutat bombardejada, ara captiva dels vencedors després de l'ensulsiada de la nostra pàtria.
I així fugíem: defallides, desnodrides, famolenques, també vençudes.
Al carrer em va impressionar la desbandada caòtica de persones, carregada de farcells i maletes, desorientada, que caminava ara amunt ara avall. Em va impressionar la seva desolació, els munts de runa i brutícia, la munió de papers i documents comprometedors que la gent llençava per les finestres i que s'escampava per terra.
Vam caminar carrer amunt, cap a la travessera de dalt. La meva mare m'agafava de la mà serrant les barres, amb la seva mà prima i tendra. Érem dues persones més d'aquell èxode de vençuts que s'arrossegava a batzegades, silenciós, inerme i afamat, amb la ment fixa en la fugida cap a França.
A l'alçada del carrer Migdia, uns homes desfets, embenats, alguns amb ferides sangonoses, altres mutilats, ens imploraven trontollant i amb crits llastimosos que no els deixéssim en mans dels feixistes. La mare em va dir que eren els ferits de l'hospital, homes dels nostres que havien combatut al costat de la República. Però nosaltres no els podíem ajudar. Ni tan sols sabíem del cert com sortir de Barcelona.
A la travessera hi havia autocars. La mare es va treure les arracades. Era amb el pagaria el preu dels bitllets.
Després de fer cua, un cop dalt, ens vam asseure entre el gruix de gent silenciosa i els embalums.
-Agafarem forces i tornarem a lluitar contra el feixisme -em va dir la mare al cap d'una estona a cau d'orella, mentre mirava per la finestra com passava la ciutat desfeta i ocupada que estimava amb tota la seva ànima.

Segurament aviat entraran els feixistes a Barcelona. Deu ser qüestió de dies, o d'hores. No ho sé amb certesa, però és una notícia que porta l'aire, o més aviat el silenci.

Sí. Ara ho veig. Ha estat el silenci el que m'ha despertat.
No deixa de ser curiós com ens acostumem a tot: més de dos anys de bombardeigs i avui em desperta, justament, la seva absència.

Miro de sintonitzar la ràdio, però a aquestes hores ni tan sols la RAC emet res.

A sobre la taula, el full de "La Humanitat" de fa dos dies. Ahir no va sortir i avui ...., tinc els meus dubtes. Pobra "Humanitat" ....; li ha passat com a tots nosaltres: l'escassetat ens ha robat la força i ja no som més que una patètica ombra del que volíem ser.

Al llit, la Gemma gemega i després somriu. Instintivament somric amb ella, perquè sé que està somiant amb els nens.
Quan la guerra va endurir les condicions de vida a ciutat, els vàrem deixar amb els avis. Els pares de la Gemma fan de masovers a prop d'Argentona, a la Casa Nova, on la vida sembla discórrer al marge del nostre caòtic dia a dia. No falten aliments i els nens corretegen feliços entre les gallines.
Els trobo a faltar. Quan els anem a veure, sento l'ànima completa. En marxar, mentre el carro avança a batzegades per la riera, l'esperit em trontolla. Giro el cap per mirar enrera i absorbir la seva imatge; no vull que se'm perdi, no sé quan els tornaré a veure.

La tímida llum dels matins de gener, va empenyent la penombra.
Al carrer comencen a sentir-se els sorolls de sempre. Sento com puja la persiana de "Ca la Rosa", deixant a la vista l'aparador trencat i els prestatges buits.

I així i tot, continuem endavant.
La guerra ens ha ensenyat a viure al dia. El demà no existeix.

Ja no se senten proclames a resistir. Un dia d'aquests entraran els feixistes a Barcelona, evidenciant l'ensulsiada de la república i dels nostres ideals.
En Joan em vol convèncer que l'esdevenir serà bo, i a hores d'ara potser té raó. Després de tanta guerra, la PAU és esperançadora. Però jo ..., què vols? No ho tinc gens clar.
El cost d'aquesta guerra no és només polític. No sé si ens hi podrem perdonar la pèrdua de l'ànima, la buidor. Potser demà.