* REPTE CDXLIV ( 444 ): NORD, SUD, EST I OEST.

Va perdre el nord camí del salvatge oest, obsedit per la dèria de trobar una terra on poder construir-hi una casa, amb cavalls, ramats de vaques i aviram de vol gallinaci. Però quan va arribar a un lloc paradisíac, verd d'herba exuberant, banyat per un rierol lluminós i transparent, amb les muntanyes dibuixant-se a l'horitzó va trobar-se un home estrany. Anava vestit de negre, amb cara de no haver anat de ventre en molts dies, el cap cobert per un barret amb una cinta argentada al mig, americana, armilla, rellotge d'or lligat amb una cadena a la butxaca, amb els polzes a la cintura dels pantalons: Un personatge circumspecte, eixut, malcarat que li va barrar el pas. A on va? li va preguntar secament."Penso establir-me aquí. És un bon lloc, assolellat, fèrtil, amb aigua suficient. Vull construir-hi una casa, tenir-hi bestiar, fer de granger, donar un futur digne a la meva dona i als meus fills..."L'home de negre va interrompre el seu discurs: un moment, un moment! Ha pensat que tot això que veu ja té un amo? Però, com?, es va estranyar el nouvingut. Aquí la terra no és del primer que hi arriba? I ara, què diu? Llavors es va presentar. Miri, em dic John Dewey i sóc el registrador de la propietat d'aquestes terres. Aquesta finca pertany a l'indi Cavall Que Encalça Una Euga A La Llum De La Lluna Plena, que la va comprar fa dos anys amb un grapat de pells de búfal a l'antic propietari.

L'home, provinent de Massachusets, va quedar perplex. Això no és el que em varen vendre allà, va pensar i cec d'ira disparà contra l'home amb gran rapidesa. No tanta com l'home de negre però, que desenfundant amb una lleugeresa producte de molts anys d'enfrontaments va ferir de mort l'aspirant a granger, que rodolà pel suau pendent fins a aturar-se al bell mig del rierol. Horroritzats, la seva dona i els dos fills, menors d'edat van cridar el seu nom i s'abalançaren sanglotant sobre el seu cos inert. Un fil de sang corria riu avall. Tacant l'aigua cristal·lina es dirigia mansament, en un camí lent però indefectible cap al Mar de les Antilles, una cada vegada més tènue línia vermella que s'emportava un somni i deixava una vídua i dos orfes.

L'home de negre mirava l'escena impassible, indiferent. De sobte, girà el coll cap a la dreta, escopí a terra i mormolà: "Estúpida gent arrogant de l'Est! Creuen que poden fer tot el que volen. Es pensen que aquí les coses són com al sud del Riu Gran..."

Saps? Avui he tornat a la cruïlla, aquella intersecció de carreteres on et vaig conèixer. No hi havia tornat... Hi anava amb por, però no esperava de cap manera que l'haguessin canviat totalment. Sí, la fúria constructora l'ha transformat en una altra rotonda, una més de tantes que han anat sorgint com a bolets monstruosos en les carreteres secundàries i circumval·lacions. D'acord, potser tenen raó, els nostres urbanistes: redueixen la velocitat, la sinistralitat... Et poden agradar més o menys, amb les seves illes centrals amb imitacions més o menys reeixides de jardins, paisatges rurals o forestals... o decorades amb obres de pretès art. Ara s'ha estès la plaga de les macroescultures de ferro rovellat que semblen una lúgubre imitació de la ferralla en què esdevenen els cotxes en topar entre ells.
Afortunadament, aquesta rotonda encara està inacabada. La rodona central és verge, poblada amb terra nua en la qual encara tot just no ha arrelat cap matoll. De tota manera, ha desaparegut, és clar, aquella aguda linealitat de l'antiga cruïlla que formava quatre precisos angles rectes. Ni tan sols és fàcil endevinar les rectes absolutament definides que abans hi desembocaven. Ara, els quatre camins tracen sinuoses marrades per confluir suaument a la rotonda. És com si una mà falsament compassiva hagués volgut esborrar l'antiga mà que va dissenyar una intersecció perfecta on es creuaven amb una netedat implacable el nord, el sud, l'est i l'oest. No he pogut evitar imaginar que ho han fet per tu, com a cruel, absurd, inútil homenatge.
Tu venies del sud, jo hi anava. Aquella mà que havia assenyalat la intersecció sobre el mapa havia assenyalat també el nostre destí. El teu, el meu, el d'ambdós. Involuntàriament, és clar, ell, l'enginyer, l'arquitecte, el que fos que va dibuixar sobre un fred mapa aquella exacta i precisa intersecció dels punts cardinals, no podia imaginar aleshores que també estava dissenyant la intersecció de vides que ja no podrien separar-se mai més.
Potser ara ho sap, potser té notícies. Notícies vagues i remotes, com els déus deuen tenir dels petitets personatges dels móns que han creat. Potser es creu fins i tot lleugerament culpable. Però ell no és el culpable, és clar.

Para de parlar. S'aixeca. Ha de marxar ja, sap que els familiars d'ella són a punt d'arribar. Diposita un petó en aquell front serè i gelat, per sobre dels ulls que es van tancar tres anys enrera, aquells ulls que els seus no han vist mai i que no han vist mai els seus, tret del moment, aquell frenètic instant que ja no ha pogut oblidar, en què l'un i l'altre es van mirar horroritzats sabent que anaven a topar.

      Des que t'he conegut, he perdut el nord. Encara no entenc ni com ha passat. Cap dels dos ho buscàvem, però l'atzar ha esdevingut el nostre aliat. T'has introduït en la meva grisa vida i has aconseguit acolorir-la. Amb desfici, esgarrapem unes hores a les pròpies agendes per tal de poder magrejar els nostres cossos. Necessitem recuperar el desig que la inèrcia de la convivència dels respectius matrimonis havia deixat en estat de letargia.

      Com l'amic imaginari dels infants, m'acompanyes en la meva quotidianitat, malgrat que contínuament vagi esborrant les proves de la teva existència: elimino les trucades al mòbil, esborro els correus... Però, mentre vagarejo pels carrers, el vent, amb complicitat, em repeteix xiuxiuejant les teves paraules. I els porus de la pell recorden les carícies que m'has dibuixat.

      Cap dels dos desitgem res més, ni res menys. Aquesta relació clandestina tan sols ens serveix per a donar sentit a les nostres vides. No ens plantegem cap ruptura, ni cap trencament, ni cap canvi. De moment, hem decidit mantenir aquesta situació tot el temps que puguem. No desitgem fer mal a ningú, ni fer-nos-en a nosaltres mateixos. Som conscients, però, que anem balancejant-nos per una corda fluixa i que la inestabilitat de la realitat pot fer que algú en surti perjudicat. Acceptem el risc.

      Ahir vespre, mentre l'Andreu estava mirant una de les avorrides pel·lícules de l'oest, tu i jo anàvem intercanviant-nos missatges pel xat. Paraules que ens excitaven i transmetien allò que necessitem escoltar per sentir-nos éssers vius. I entre bromes i insinuacions, vàrem concretar la nostra imminent cita.

      Avui tinc un sopar amb els companys de l'oficina i no hi aniré. Tu i jo hem quedat en un dels llocs habituals. Al passatge de l'Est, aquell carrer sense sortida on m'esperes mal aparcat. Pujaré al cotxe, deixant fora els remordiments i el sentiment de culpabilitat, per a dirigir-nos a aquella habitació de cites que, cada vegada més, gaudim com a nostra.

      Surto de casa en direcció cap al sud de la ciutat, com hauria de fer per reunir-me amb la gent de la feina. Més endavant, adreçaré el camí. Camino amb lleugeresa, amb la bossa ben a prop del meu cos, esperant la vibració del mòbil que m'anuncia la teva arribada. Normalment, arribes abans d'hora.

---o0o---

      Sona un mòbil. És el de la meva dona. Se l'ha deixat avui que, precisament, té un sopar amb els companys de feina. Potser li envia un missatge la Mireia. A veure...

"Ja he arribat, rateta."

La dona rossa treballa en un polígon del nord de la ciutat i viu al sud, en una urbanització de carrers polsegosos i casetes menudes, pintades d'un color indefinit, amb les finestres enreixades. Cada dia agafa el tren fins a la fàbrica de bombetes on treballa. Té seixanta-cinc minuts de trajecte. L'acaben de fer encarregada de secció. Gràcies a això i als triennis, pot anar pagant la hipoteca. Però per menjar, això ja són figues d'un altre paner. Sort que els nens tenen una beca de menjador i dinen calent cada dia a l'escola. Sort que existeixen els ansiolítics. Si la dona rossa s'asseu, de seguida s'endormisca i li penja el cap i se li veuen les arrels fosques, perquè no és pas rossa natural, va tenyida. La perruquera li va dir que els cabells rossos li endolcirien les faccions i per això es va tenyir, perquè volia agradar el seu marit. Ell, però, va marxar de totes maneres.

La dona morena viu a un barri de l'est, el mateix on va néixer. Va heretar el pis dels avis i l'ha anat arranjant de mica en mica. Té els cabells rinxolats i els ulls de gat. Sempre porta arracades grosses, jerseis vistosos, faldilles curtes... Sap fer que els homes la mirin. Per anar a treballar a la cadena de televisió on fa de maquilladora, ha d'agafar cada dia el tren fins a l'oest de la ciutat. Trenta minuts de rellotge des que van fer el túnel nou. Tan bon punt arriba, li toca fer un miracle darrere un altre, perquè als presentadors i als convidats no se'ls noti la vida agitada. La ronda un noi que diu que es vol casar i formar una família. Només de pensar en lligams s'atabala. Potser si li ho demanés el periodista de successos... Té una mirada tan pertorbadora i un futur tan prometedor!

Avui, el tren de la dona rossa i el de la dona morena s'han aturat a l'estació central perquè un home s'ha llançat a la via i el comboi l'ha trinxat. A l'informatiu del migdia, han connectat amb el lloc dels fets i el periodista de successos ha explicat que el suïcida tenia fills petits, feia poc que s'havia separat i que se li havia acabat el subsidi. A la dona morena, el mort no li ha cridat l'atenció, però ha restat embadalida davant del periodista. Ha decidit que serà per ella. La dona rossa encara era a la fàbrica quan ha rebut l'avís inesperat de la policia. «Covard de merda!», ha pensat. Després ha agafat una pastilla, l'ha col·locada sota la llengua i ha continuat treballant fins que el torn ha acabat.

Pels altaveus del menjador, sonen els primers acords d'El far del Sud, de Sopa de Cabra. Però l'Amèlia no deixa de mastegar la macedònia sense immutar-se. Ja ha oblidat que es tracta de la peça preferida de la seva filla, la Núria, que segueix en observació després d'haver sofert una embòlia als trenta-cinc anys. Això també ho ha oblidat.

Si li preguntessin, no sabria respondre quant de temps porta en aquest asil, ni si l'han visitada darrerament. Tampoc no sap relacionar les cares dels familiars amb el parentesc que pertoca. L'Alzheimer li ha fet perdre el nord. No té la satisfacció dels somriures de l'Èrica, la seva néta, ni ha de seguir maleint el seu marit, que la va abandonar en embolicar-se amb l'Anastàsia, la dona de fer feines vinguda d'un país de l'Est arruïnat pel comunisme.

I transcorre els seus dies amb rutina i silenci, només trencats per l'entusiasme de la Nèlida, la voluntària nicaragüenca que la neteja i l'ajuda a menjar, que la passeja i li explica històries del seu país, que no retindrà durant massa temps. I els altaveus que repeteixen dia rere dia la mateixa selecció musical, que serveix tan sols per fer menys feixugues les hores diürnes, o el televisor que emet una varietat molt limitada de pel·lícules de l'Oest i de comèdies romàntiques. Són els gèneres més inocus per als pacients, segons el parer del director del Centre.

Una peça instrumental de Glenn Miller, In The Mood, acompanya una nova cullerada de macedònia. Mecànicament, l'Amèlia obre la boca i deixa que s'hi introdueixi el seu contingut. Però la mossegada posterior fa que trobi l'astringent llavor d'un gra de raïm. I el seu cap recula a l'època en què l'Amèlia menjava gotims acabats de collir del cep, a la vinya del pare. Fins que el suc li regalimava per les comissures i arribava amb el vestit tacat i la gana satisfeta. I les restes de llavor quedaven entre les dents i, de tant en tant, trobava l'aspror, que li agradava.

Però aquest moment de lucidesa no dura gaire. La Nèlida li acosta un got d'aigua als llavis i, amb el primer glop, desapareixen l'astringència i el record, enmig de la boira que l'aclapara des de fa mesos i que li ha esborrat la identitat i la vida viscuda.


d.