MELOREPTE 123... ANEM (Verdaguer-Mas)

Anem on rauen els pins pinyoners,
A segrestar el pic agrest
I a tornar-nos bojos entre boixos.

Irrompem en un espai verge amb aires de grandesa,
Tot escarnint la fuetejada del vent,
Mentre ens distraiem en fúmer l'oremus a pastar.

Correm a través i mai de tort.
Quan ens aturem, abocats al precipici,
Obtenim reverberacions d'ecos a la carta!
... arta! ... farta! ... afarta't! ... menú a 10€!

Quan constatem la magnificència del clima tardorenc,
Endevinem que la melangia és una característica arrelada al romaní,
A les branques de romaní en serralades assolellades
I en estofats de vedella i patates vora la llar de foc.

ON?

De mica en mica perdo l'alè
dins d'aigües fredes i fosques;
els dies m'apropen a cel blau
on aus migratòries reposen.
El cos se'm despulla d'olors,
i tots els ossos se m'estoven,
cauen dels pulmons de l'aire
gotes de pluja que recorden
que ja m'ha arribat l'hivern...

Voldria aturar la davallada,
voldria nedar contracorrent,
baixo per riu que desemboca
en mar d'onades quietes...

On retrobaré l'herba?


On?

Sense plegar-me a la voracitat dels déus
escampo la boira d'aquests cims celestials.
Fujo, faig camí cap a d'altres contrades,
vers illes de llum sense basarda.
Perquè se que ets a nivell de mar,
atzur salvatge arran la teva pell humida,
oloro ja el nostre calfred de goig,
talment aquelles nits de flama encesa
on regalimàvem, entrellaçats, vehements tentacles.
Sense plegar-me, emigro cap a l'altre costat del mur,
el paratge on m'esperes plena, plena de foc i aigua,
oh dolça contradicció !. Dansem plegats
entre tendres oratges sota estels nostres
que ens redrecen de tanta luxúria ecumènica o cruel solitud.
Sense plegar-me, em mudo. Torno a venir cap a tu.
Em reanimo, em confino dins la teva carn:
l'únic amagatall certament habitable.

Per Barcelona retrunyen
les nostres passes,
aquell sol de l'hivern
les abraçades,
el mar i el port al fons
tu i jo a les Rambes
olorant l'aire nou
fent passejades.
I preníem cafès
a Ciutat Vella
les mans entrellaçades
l'ànima lluenta,
els poemes als llavis
rojos de festa,
sense ni sospitar
l'àrdua tempesta

que tot ho va arrasar
veloç i cruenta.

...hagué lo cor salvatge

A. MARCH.


Per si l'estol de les orenetes es perd,
Atura els moviments del vent, l'estona
Que arreplega les imatges del desert
I les sembra en el bressol de l'ona.

Per si l'hivern ens envia la galerna,
Aixopluga'm en la teva sina de llebeig,
Il·lumina'm l'insomni amb la lluerna
Dels teus somrisos de tranquil passeig.

Glapeix en mi, salvatge cor plàcid, timbal
De les hores, ritme miop que la llunyania
No detura ni espanta, sentinella, guaita i guia.

I anul·la amb besos dolços els camps de sal
D'una tristesa que no s'apaivaga, d'un dia
Que ha esdevingut nit mentre cerco metgia.


d.

I a la mar serena enfonso els rems
amb la força que em resta
i esgarrinxo el blau amb la dolçor violenta
de paraules immediates i vehements
que la veu esmorteeix abans de néixer.

Que la calma sigui calma si no bufa el vent!
Ni ahir ni demà. S'ha acabat el temps de les presses.

Alço les pales xopes, impregnades de l'essència del tot
que reposin al meu costat, als costats de la barca,
així el sol faci patent tota les salabrors
amagades sota un horitzó massa proper
al que encalço en aquesta travessia, ja molt llarga
i que esgota el rerefons dels meus ulls miops.
Si els acluco prou, cap miratge és sobrer.

I rere la nau, el solc imperceptible
d'una llàgrima.