| |
|
|
| Instant d'estiu | |
Un relat de Valer Gisbert i Berbis (26-03-2007) |   Un conte ebrenc |
|
363 Lectures
| 0 Comentaris
| 0 Vots | No valorat |
 |
“Quan la llum de les candeles il•lumini els camps d’oliveres i els horts de mandariners, apareixeré per explicar-te la més bonica de les històries. Llavors, quan el món hagi transmutat i la claror del més gran dels astres es torni subtil incandescència, em podràs abraçar i el nostre enuig s’espargirà”...- Aquestes varen ser les últimes paraules de la meva mestra abans que el foc devorés la seva nota i s’endugués amb les flames la seva eterna placidesa..........
No recordo com ens vam conèixer ni el perquè del nostre joc singular. Ella, silenciosa, sàvia i mística, em deixava notes escrites amagades sota camps d’arrossars o sobre muntanyes abruptes i pelades. Llavors, amb l’esperança d’enxampar-la en algun amagatall, buscava la seva lletra mentre avançava veloç a través de les platges fluvials banyant-me al gran riu Ebre, esmicolant cada fracció de territori atent a cada paratge. Rebuscava entre la fullaraca caiguda dels xops què ornamenta el sòl estiuenc amb la seva catifa verda, quasi groguenca, o corria a través de barrancs secs observant baladres i canyes, buscant La seva poesia. “Qualsevol lloc potser un racó idoni per Ella!..”
...........................................
“Necessito que m’expliquis com és el teu món, d’on provenim i el perquè de la nostra gesta....Si em tornés opac als ulls del món, el nostre enuig s’espargiria???”.....Aquesta va ser la última nota que recordo haver vist quan encara m’hi veia, abans que el foc cegués la poca llum què de tant en tant enllumena la meva senda ...
Sé com el vaig conèixer i comprenc el perquè de la nostra situació. És complexa, però picardiosa i eixelebrada. De no ser pel joc de notes que ens portem un i altre, potser aquesta relació deixaria de ser tant màgica i interessant. Jo, les distribueixo amagades sobre moles, sota les aigües de cales cristal•lines o en les rames seques d’algun camp d’ametllers. Tot i així, Ell sempre les troba, m'estima amb escreix i busca per on sigui el meu rastre de paraules...Jo sóc la seva raó d’existir; Ell, la raó per la qual jo existeixo....
Recordo quan em va proposar que plegats construírem una nova realitat diferent de la existent. Compartint ambdós móns (el d’Ell i el Meu) en paratges de capvespre. L’horitzó ataronjat rere la Punta de la Banya i la càlida brisa marina acompanyant-nos amb la seva remor. Nosaltres dos, banyats amb les aigües dolces i salades d’aquella part del Mediterrani, sortiríem sempre xops a jugar a través les dunes del fangar a buscar nius de xibecs o a observar els esvelts martinets blancs.....junts, compartint la nostra estima tal i com desitgem des de fa tant temps....Però no podia ser...O almenys, no en aquelles circumstàncies.....No ho resistiria tot i que els meus somnis són exactament igual als d'Ell!!...Sort que avui les candeles em faran evocar la memòria dels ancestres quan a la fi ens veiem; després de tant de temps...
........................................................
Hem estat tantíssim temps comunicant-nos!, un a la vora de l'altre, quasi tocant-nos, somiant despert el moment de trobar-nos..... per fi, engego les candeles en els camps d’oliveres i mandariners mentre espero impacient a que Ella acudeixi i m’expliqui els misteris de la nostra gesta.....per fi ha arribat el moment!!!...Sí... ja és hora de tocar-la, mirar-la i escoltar-la
.........................................................
Sóc tan prop de tocar-lo, que ja començo a notar sobre meu l'escalfor de les seves carícies.... però sé que no he de perdre els estreps. Abans d’abraçar-lo li he d’explicar el perquè de tot plegat.....la més bonica de les històries....
Escolta'm bé, aquesta és la nostra història; el nostre sacrifici i la nostra salvació:
Hi havia una vegada, dos grans regnes molt propers. L’un estava replet d’aigua dolça i salada, carregat de dunes de fang i sorra; ple d’eucaliptus, arrossars, canyes i llimoners. Més amunt, el mar es tornava més brau, més salat, més profund, disposant-se en cales amagades, la sorra fina de les quals restava custodiada rere murs de vegetació muntanyosa, on els pins, les oliveres i els ametllers feien de barrera protectora i de porta d’entrada a un món marí més ampli i extens.
La llum en aquest indret era incessant. Els capvespres donaven lloc a noves albades i, aquestes, a migdies assolellats i tardes xafogoses. El Sol treballava constantment espargint la seva llum, alimentant el regnat amb esplendorosos raigs luminiscents què emfatitzaven encara més els tons de la fauna deltaica..
La brisa marina corria volàtil a través de les moltes i llargues platges d’arena, sorra i fang, donant al territori un aire de melangia harmoniosa a cada capvespre rogenc.
L'home de l'espurna n’era l’únic habitant en aquest assolellat regne. Conreava els camps d’ arròs i recollia les olives. Quan acabava la seva tasca, agafava la seva barca i es perdia més enllà de l’horitzó en busca del capvespre. Aleshores, quan era vora el Sol (què s'ajupia per refrescar-se amb la frescor de l'aigua de mar), l'home de l'espurna li oferia tots els aliment ,L’astre, en agraïment pel seu treball, el recompensava amb boles de llum què ell repartia pels llocs més ombrívols d'aquell regnat ......
Un dia, mentre era vora el Sol, va caure de la seva barca immergint-se perdut sota el mar descobrint així un nou món diferent. Un lloc on la quietud i la obscuritat li donaven la benvinguda en un estat de recolliment absolut. Les herbes, les algues marines i els peixos de colors es movien lents, tranquils i relaxats; l'home de l'espurna, flotant sota les profunditats marines, sentia que volava a cada carícia d’aigua salada enamorant-se d’aquell nou món subaquàtic ràpidament.....volia rastrejar-lo, descobrir-lo, tocar-lo i inspeccionar-lo amb les seves boles de llum.
L’altre regne era més muntanyós, ple de pics, muntanyes, horts de tarongers i extenses valls d’oliveres i garrofers. Allí sempre era fosc, però la temperatura era suau i càlida. La lluna il•luminava de tan en tan els terrenys d’aquest regnat quan estava plena, i quan no hi estava, la noia de la fosca, única habitant d'aquest obscur regne, escampava milers de milions de candeles disposades en la mateixa òrbita de les estrelles arreu dels horts i muntanyes de tot el territori per tal que la lluna no es perdés en desaparèixer la seva llum.
El gran riu Ebre serpentejava i alimentava aquest territori amb la seva aigua dolça i els seus braços de torrents, olles i canalets amb la constant melodia dels grills i dels gripaus.
Quan la lluna plena tornava a enllumenar el seu regnat, la noia corria amb pressa i s'ajupia a les voreres de l'Ebre per tal de mirar el seu reflex en l'aigua, ja què aquesta, li proporcionava temporalment una imatge clara de la seva cara, doncs Ella ni tan sols coneixia les seves pròpies faccions.
Esperava pacient a que la lluna plena aparegués guiant-la amb les petites flames dels milions de ciris que carrejava; llavors, quan tornava la lluna sencera i lluminosa al cel nocturn estrellat, la seva tasca concloïa durant un curt període de temps, aprofitant les estones de disbauxa per reconèixer-se en el mirall d'aigua dolça què a banda de mostrar-li el seu reflex, li ensenyava els misteris de la creació i les ensenyances dels antics...
Tots els ciris i candeles estaven encesos sota tarongers; espargits per prats i vores de barrancs; des del cim Mont-Caro fins la Serra de Cardó i passant per tota la vall, les flametes s'estenien dotant de màgia el fosc regnat....
En un encert del destí, la noia de la fosca caigué al riu Ebre donant-se un fort cop, perdent-se més enllà dels límits del seu obscur regnat........
El riu la transportà durant molt temps desembocant-la a la fi al mar obert, perduda entre marees i colpejada per ferotges onades, la noia de la fosca perd els sentits jaient abstreta de sí mateixa sota les algues marines quan una bola intensa de llum li retornà la vida, tocant-la poderosa i excitada front una nova realitat.
L'home de l'espurna l'havia rescatat de les profunditats mentre inspeccionava l'immens subterrani marí. Llavors, ella, la noia de la fosca, embadalida per la llum present al territori, corria amunt i avall per les platges de riumar picarona i emocionada admirant el sol i la seva esplendorosa projecció en els arrossars i les llacunes....Mentrestant, les flames de les candeles del regne fosc, una a una es van anar apagant, desorientant així la lluna i opacant del tot els horts, les muntanyes i el gran riu.
L'home de l'espurna la va acompanyar riu amunt amb algunes boles de llum i, en passar el llindar d'ambdós regnats, espargiren plegats les boles pels diferents conreus i boscos d'aquell ennegrit territori tornant-lo immediatament harmonia per a la vista, ennuagament d'encanteri per l'olfacte i poesia de rimes perfectes per als dits. Els verd radiant de les plantes intensificaven el seu pigment tornant-se poderosos i ufanosos, creixent robustos els seus troncs, albergant noves formes de vida sota les seves soques; impregnant de més vida tot el que la llum tocava....
En tant, al regne de la llum, el sol restava en un etern capvespre banyant-se al Mediterrani, doncs no tenia esma per pujar, les forces li fallaven....Li faltava l'aliment què l'home de l'espurna va descuidar de portar. Llavors, sobre ell, aparegué la lluna plena , perduda i desorientada, amb la seva cua d'estrelles i els seus misteris de foscor, arraulida i estranyament imantada vers la llum del poderós sol del capvespre. El sol, en veure-la i sentir el seu etern assossec, es va rendir a la seva gràcia, i junts, es sentiren complets durant molt de temps....Dues polaritats perfectes unides en una eterna sincronia naixia aleshores en algun racó de l'horitzó; algun estel s'entreveia rere nous telons de vespres formats per liles, rojos i taronges en el cel. La lluna i el Sol, adduïts per la magnificència d'aquells nounats panorames, restaven silenciosos, tot admirant els colors i la llum, el tel fosc i la serenor dels estels.
En tant, L'home de l'espurna i la noia de la fosca continuaren el seu treball irisant els territoris de la foscor amb les boles de llum. Les noves espècies animals i vegetals que nasqueren, donaven pas a unes altres i, aquestes, a unes altres encara de més meravelloses......Però les boles s'acabaren; havien de tornar al regne de la llum per demanar-li al Sol que els acompanyés per ajudar-los a completar la seva feina.
En tornar vora el capvespre, l'home de l'espurna i la noia de la fosca suplicaren al Sol que anés amb ells al veí territori, però Ell, encara es trobava embruixat per la serenor de la lluna i dels seus astres. Aleshores, per captar la seva atenció, els hi ensenyaren les noves espècies obtingudes amb les boles de llum.
La lluna, en veure el resultat de l'obra dels dos humans, consultà la seva eterna saviesa i s'adonà que la gran obra per la qual ella havia estat creada per fi es materialitzava. Però el Sol restava encara embruixat per la serenor de la lluna. Aquesta, en veure la gran obra dels humans, va dir-li al Sol que els acompanyés: " Jo t'esperaré aquí muda; al racó del capvespre......"- mormolava el satèl•lit
Quan el Sol va partir cap a l'altre regnat, la lluna i els estels es plantaren tènues sobre el mar, les cales, les dunes i els camps d'arrossars, assossegant les corrents marines i calmant el seu onatge constant...Afavorint al creixement de noves espècies marines, fent més intens el gust de l'arròs i suavitzant l'acidesa de les llimes....."Sí....Aquesta és la gran Obra" - pensava la lluna quant endevinà que Ella i el Sol havien d'oscil•lar constantment, eternament per anar bé, per al correcte funcionament del món........ Els humans demostraren que eren capaços de conservar i fer créixer el món (almenys en aquells temps originals!....)- .Només calia posar més companys i companyes al món per ajudar l'home de l'espurna i la noia de la fosca.... D'això, l'Univers se'n encarregaria .......
Per fi, la lluna agafà una ploma i va escriure una nota per al Sol. En tornar ja no la trobaria, però si ell volia, podien transmutar deixant en mans del cosmos el seu nou destí.....Fos quin fos, segur que no seria tant turmentós com la condemna d'amagar-se cada volta que l'altre surt sense ni tan sols poder-se acariciar.........En tornar, el Sol, què encara estava embruixat, trobà la nota de la lluna i, sense pensar-s'ho ni un segon, acceptà la seva petició i s'encomanà sense raó a la transmutació; com Ella ja havia fet abans que el Sol aparegués...........
La terra es quedà amb la companyia de les persones, l'aigua, les plantes i els animals donant forma al nou món amb la sempre companyia d'un Sol i una Lluna permanentment oscil•lant, però llavors ja sense identitats.....
............................................................
Per això m'agrada aquest joc, per recordar el que algun dia vàrem ser....Sí, tu i jo érem el Sol i la Lluna, per increïble que et paregui....Avui era el dia assenyalat en el què t'havia de confessar els misteris de la nostra gesta; què érem abans d'estar campant per aquests territoris secs i assossegats.....Ho havies de saber avui, quan les candeles il•luminaven els camps d'oliveres i els horts de tarongers...abans que el foc se m’endugués...
................................................................
M'ha dit que jo havia estat el Sol i Ella la lluna. "Com potser??...ni tan sols recordava la més bonica de les històries on jo n'era un dels protagonistes. També m'ha dit que estava embruixat per la seva serenor, per això no recordava res....i m'ho crec...Manté la saviesa intacta dels ancestres vora seu. Sort que ens em trobat avui i em viatjat plegats a través d'aquest nou món, visitant els llocs per on es desencadenà la nostra història:
“Què bonic estava el Delta de l'Ebre i la punta de la Banya, les seves platges, els seus camps d'arròs!...He gaudit del vol dels flamencs i m’he fixat en una petita tolla vora les llacunes dels arrossars mirant les larves diminutes dels insectes què poblen les hortes en l'època estival. Mentre, Ella s'ha passat molta estona mirant el mar, observant les seves ones, escoltant el seu batec; banyant-se a les seves aigües......Llavors, en veure - la en remull, he recordat el que un dia li vaig oferir, i arrenco a córrer vora seu. Banyant-me jo també al seu costat....per fi, amb Ella!!!...He d'aprofitar aquest moment....Per fi, el nostre moment!!!!”
-------------------------------------
Ha comprès la nostra història i hem jugat vora les dunes. Jo he anat a observar el mar, i ell, gaudint de la seva precisa mirada, ha anat a contemplar el vol dels flamencs i formacions invertebrades mentre estirava una branca què emergia de l'aigua amb la punta repleta de cargols assecats...Però ràpidament ha vingut al meu costat; El temps és preciós i la incandescència de la llum què ens il•luminava, aviat es fondria i el foc se m'enduria....
Però ara ja estic tranquil•la. Li he explicat la nostra història i hem jugat per llargues platges durant uns instants....Els instants què ens donen alè per continuar avant amb la nostra gesta de notes amagades.............
Així, pacient, esperaré tranquil•la i emocionada amb el meu bloc de notes disperses, a que el proper eclipsi no trigui tant de temps.......
Sempre teva,
LA NIT
---------------------------------
Què bell ha estat tot plegat!!; Ara que ho he comprès tot encara m'aferro amb més força a trobar-la de nou, i tot i que la nostra relació serà sempre fugaç, l'esperança m'ajuda a creure que el proper eclipsi potser vingui demà....
Ara entenc perquè no va acceptar que la meva llum fos sempre incandescent; el planeta moriria i la càrrega d'aquestes morts destruiria la nostra història..................Que sàvia es la NIT!!!!!.....Com l'estimo!!...Com podria fer que el meu foc no la fes desaparèixer?........Tan sols un nou eclipsi........Per sí o per no, aniré a encendre de nou les candeles dels camps d'oliveres i els horts de mandariners mentre rebusco noves notes tot esperant el proper instant d’estiu............
Sempre teu,
EL DIA
|
|
|
|
|
| No hi ha comentaris per aquest relat |
|
|
|
| | | Relats publicats: 1 | | Comentaris dels lectors : 0 | | Valoració de l'autor : No valorat |
|
| No hi ha comentaris per aquest relat |
|
|
|
