| |
|
|
| El rostre amic | |
Un relat de Francesc Fortuny i Fabré (24-12-2004) |   L'Helena mira al vell esclafat als seus peus, li somriu, reconeix un rostre amic.<br/>
Aquesta tarda anirà a veure a l'avia, prendran cafè amb llet i unes galetes, galetes dolces però mudes ... |
|
989 Lectures
| 3 Comentaris
| 2 Vots | Valoració de 9,5 |
 |
etruny el terra sota els seus peus, sotrac, sacseig profund de l'ànima.
El rostre, el rostre amic, i torna el neguit traïdor. Quasi vint i set anys amagat dins el cap com una rata furtiva, rosegant-li el còrtex. Helena, cansada, odia.
“Mare perquè m'ho amagaves?”
I l'avia, sempre muda, galetes dolces però mudes. “Parla amb la mare filla, no parleu mai.”
Aquell maleït aparell rectangular, fred com un tam–tam de marbre.
“Mare perquè m'ho amagaves?. Com odio parlar amb el marbre, però és ja l’única manera de parlar amb tu.” Retruny el terra sota els seus peus, i els dits marquen el telèfon sense pensar.
Na Helena capgira cada dia el seu món de tenebra, i busca, busca desesperada una resposta que no arriba. Una resposta que potser no ha volgut atendre, escoltar. Indicis, evidències que ella ignora, que ignora amb fermesa. No vol obrir portes, però això la tortura.
“Que va passar mare?, perquè no en parleu mai l'avia i tu?, perquè ja no parleu mai l'avia i tu?”
L'avia acota el cap i singlota amb els ulls que li plouen, mentre torna a la cuina, galetes dolces però mudes.
Avui a l’Helena, un vell desconegut li ha regalat l'instant més íntim en llençar-se d'un segon pis i anar a petar quasi als seus peus.
Pobre Helena, dinars de compromís amb la mare, poca conversa. La mare i l'avia no dinen mai juntes, ja no es parlen, potser no s'han parlat mai, ella no ho recorda.
Perquè es repeteixen els cicles?
El vell esclafat sembla somriure a l’Helena. Veus del passat li graten la memòria amb violència, com onades salvatges que s'estimben contra un espigó. “Deixeu-me!”
Els ulls de l'Helena s'omplen de llàgrimes. “És el pare aquest que veig en els meus somnis?”
Era massa petita, però recorda, recorda i pateix. Rostre amic, sotrac, sacseig profund de l'ànima.
La mare s’atansa amb un ganivet de cuina. L'home mig despullat, és als peus del llit i gemega “Pensa en la nostra filla!, t'ho puc explicar tot ...”
L'avia és al llit mig despullada, i gemega “Nena, no facis un disbarat!, la culpa és seva, ell m'hi ha forçat ...”
L'Helena, amb set anys, mira l'escena des de la porta de l'estança.
La mare, desesperada, ferida, impugna “M'heu traït desgraciats!, sou uns monstres!!” i avança cap el pare amenaçant amb el ganivet. El pare recula cap a la finestra oberta, la por no calcula distàncies. El pare desapareix rera els estenedors de la roba, les dones criden. Retruny el terra sota els seus peus, sotrac, sacseig profund de l'ànima.
L'ultima cosa que recorda l'Helena és el rostre amic del seu pare desapareixent finestra enllà. I la trompada.
L'Helena mira al vell esclafat als seus peus, li somriu, reconeix un rostre amic.
Aquesta tarda anirà a veure a l'avia, prendran cafè amb llet i unes galetes, galetes dolces però mudes.
L'Helena no preguntarà mai més. Es tornarà muda, serà com les galetes, com l'avia, com la mare, com el vell esclafat, i després d'avui, com el rostre amic del seu pare.
|
|
|
|
|
Oníric segon
nk | 29-12-04 | Valoració: 10
| | Quan tens ànsia per el final del relat, quan t´atropella el desig... és bo.
Ets bo Francesc. |
Molt bonic
Linkinpark | 26-12-04 | Valoració: 9
| | Molt bo, ha estat molt ben narrada. Continua així, ja que ets molt bo.
Benvingut! |
No puc aportar-te
pèrdix | 24-12-04 | Valoració: No valorat
| | res d'interès en aquest comentari. Només sé que m'ha agradat molt, tant el tema com la forma que tens d'escriure.
I?
Doncs això. Ja t'ho havia avisat.
I benvingut, Francesc |
|
|
|
| | | Relats publicats: 1 | | Comentaris dels lectors : 3 | | Valoració de l'autor : 8 | | | Vaig néixer i vaig créixer ... per posar una data al 1971. Si fos un orangutan, no duria ulleres i no menjaria carn. I aquesta predilecció per la sordidesa i la mesquinesa del que és implícit en la cara obscura de l'home, no tindria força, com la te en mi. Hauria de llegir més els diaris, sense prejudicis ni contrarietats, però em produeixen un terrible efecte narcòtic que haig de vigilar. Podria sentir meves, coses com bandera, pàtria, cotxe i casa, però m'emocionen decididament llengua, terra, pares i llegenda. Taco fulls i escric histories, una manera com una altra de combatre l'avorriment. Col·laboro humilment amb varies revistes a la xarxa i algunes en paper. |
|
|
|
Oníric segon
nk | 29-12-04
Quan tens ànsia per el final del relat, quan t´atropella el desig... és bo.
Ets bo Francesc. | Molt bonic
Linkinpark | 26-12-04
Molt bo, ha estat molt ben narrada. Continua així, ja que ets molt bo.
Benvingut! | No puc aportar-te
pèrdix | 24-12-04
res d'interès en aquest comentari. Només sé que m'ha agradat molt, tant el tema com la forma que tens d'escriure.
I?
Doncs això. Ja t'ho havia avisat.
I benvingut, Francesc |
|
|
|
